Foto de família dels protagonistes d'El mercader de Venècia' amb direcció de Rafel Duran

L’any 1993, el joveníssim dramaturg revelació Sergi Belbel posava en escena una versió fresca i divertida d’El Mercader de Venècia, de William Shakespeare. 20 anys més tard i com a director del Teatre Nacional de Catalunya, presenta als mitjans una superproducció amb 20 reconeguts actors a escena, un equip tècnic de primera línia i la direcció de Rafel Duran, que ja ha portat al TNC satisfaccions com Mort de dama o Marburg, per citar només les més recents. Per a Belbel, això és irrenunciable: Davant la retallada de pressupost, varem optar per reduir el nombre d’espectacles per no renunciar a disfrutar de muntatges que requereixen molts actors i que només podem oferir els teatres públics.

L’espectador s’ho mereix. Per altra banda, la baixada del 10% del pressupost que se’ls va confirmar aquesta setmana no els ha vingut de nou: Nosaltres només depenem d’una administració, no com el Lliure que depèn almenys de tres. Ja sabem de quin mal hem de morir, ja ho teniem previst, per això ja varem preparar una temporada reduïda. Des del 2008 que anem sumant retallades, continua.

I en aquest context arriba un Mercader com en una nau del temps des del vers Shakesperià als nostres dies, enviltat d’una colla de negociants, usurers, banquers vestits com els que coneixem, amb corbates semblants, jugant amb l’iPod, l’Iphone a l’orella i el portàtil sota el braç. Venècia hi és perquè hi ha de ser, però Duran s’ha inspirat en referents menys romàntics i el paisatge que més veurem és el de despatxos, ascensors, pantalles de la Borsa… I sentirem paraules de Shakespeare que a estones sonen com un programa de televisió d’economia, traduïdes amb la cura i respecte lingüístic que caracteritza Joan Sellent.

El mercader de Venècia s’estrena l’1 de febrer i es podrà veure fins al 24 de març. A la Sala Gran, és clar, sinó no hi cabrien! Tot i que han posat una mena de cortina/paret a escena per acostar l’acció al públic.

Duran, que ha estat aquest estiu a Nova York i ha begut de les fonts de Wall Street, també ha pensat en el Tsunami del Japó com a referent per vestir l’acció d’actualitat: Recordo com em va afectar veure els contenidors dels vaixells que suraven per l’agua, la quantitat d’empreses que van fer fallida per tot allò… Fins i tot el 15 M m’ha servit. Tot això no es veu, però s’ha filtrat al muntatge, explica. Assegura que, malgrat les aparences, els personatges són els mateixos: És la gent la que ha de fer la reflexió de que això està passant ara. De fet, els que vindran a veure El mercader… ja seran sensibles als problemes econòmics.

L’argument és embolicat. Per a Duran, abans podia descriure’s com una comèdia antisemita ligth, que feia broma sobre els jueus. Però després de l’holocaust nazi aquesta característica va agafar una altra dimensió. Ja no es podia riure ni fer broma dels jueus. Ja no era políticament correcte i s’anava subratllant cada cop menys aquesta característica. Sembla que fins i tot algun muntatge ha estat objecte de crítiques per part de comunitats jueves. Però Duran va cap a un altre cantó, destacant, curiosament, la força de l’amor.

Els personatges
Els protagonistes són Bassanio (Roger Coma), un jove que s’ha arruïnat, que té l’objectiu d’alleugerar la seva situació lligant amb la guapa i rica Porcia (Anna Ycobalzeta). Però la noia no és gratis i Bassanio demana un prèstec al seu amic Antonio (Àlex Casanovas), que el remet a l’usurer Shylock (Ramon Madaula) perquè ell no té diners. Malgrat tot li fa d’avalador i perd. Antonio és qui fa el gran acte d’amor, capaç del que sigui per complaure Bassanio. I Porcia també farà el seu quan, fent-se passar per magistrada i donant la volta a la situació per salvar Antonio, aconsegueix que els demandants acabin sent els acusats. Un judici semblant a coses que estan passant ara mateix!, diu Duran rient. I la història, en general, ens remet també a pensar amb els drames de les hipoteques d’avui que no s’han pogut pagar i que t’obliguen a deixar la casa però no el deute.

Madaula fa un Shylock tan humà com implacable: Jo l’he entès com un home molt humiliat que de sobte té l’oportunitat de venjar-se dels que l’ha humiliat i li surt tota la fel. Es torna perillós perquè és humà, explica, amb un físic molt entrat al paper.

Anna Ycobalzeta, que fins i tot canta l’ària de la clemència, reconeix que ha disfrutat d’un paper magnífic, d’una traducció meravellosa i d’interpretar una dona intel•ligent que desprèn humor i amor, encara que no ha estat gens fàcil. En aquest punt, Duran anuncia que ha fet un homenatge a la proposta Happy flowers que Belbel va oferir fa 20 anys agafant la mateixa cançó, composada per Òscar Roig. Tot i que la nostra és un pel més agressiva, apunta Duran. Belbel no sembla que tingui aquesta percepció: Trobo que l’Anna cantant té un punt de Carla Bruni…

Tampoc ho ha trobat fàcil Roger Coma: És molt difícil fer un Shakespeare, tot el que diu és directe, no hi estem acostumats. Hem suat, costa molt però ha estat tot un repte molt interessant.

El repartiment es completa amb Marta Domingo, Margalida Grimalt-Reynés; Albert Ausellé; Joan Valentí; Pere Eugeni Font; Àlvar Triay; Santi Pons; Marta Betriu; Pep Sais; Pep Ambròs; Joan Díez; Jordi Llovet; David Ortega; Oriol Ruiz i Josep Sobrevals. L’escenografia és de Rafel Lladó, el vestuari d’Isidre Prunés, l’il•luminació de Kiko Planas i el vídeo de Eugenio Szwarcer.

Sessions especials
Divendres 17 nde febrer, col•loqui després de la funció amb els actors i director.
Dia 18 de febrer, sessió amb audiodescripció per a persones cegues.