Òpera? Oratori? Què és Hercules, estrenat per Händel al King’s Theatre, Haymarket, el 1745? La tria d’un tema mitològic, derivat de les Metamorfosis d’Ovidi i Les dones de Traquis de Sòfocles apunta cap a la primera direcció, tot i que l’ús de la llengua anglesa i l’ampli i cabdal paper del cor desvia l’atenció cap al segon. De fet, el caro sassone qualifica la peça de “drama musical” en tres actes, és a dir, una peça teatral en principi no destinada a ser representada malgrat les indicacions didascàliques del llibret. Amb un penetrant to ombrívol, Hercules presenta una història molt concentrada, sense les digressions pròpies de l’opera seria a la italiana que van fonamentar la glòria primera de Händel a la capital anglesa, una història recolzada sobre la força destructora de la gelosia, en aquest cas la mostrada per Dejanira, qui primer tem que el seu espòs Hercules hagi mort en combat per després veure com, victoriós, aquest torna amb una bella presonera, Iole, en principi destinada al seu fill Hyllus. La gelosia de Dejanira creix exponencialment encara que Iole, no sense certa ambiguïtat, rebutgi tant el pare com el fill, fins que, intentant recuperar el favor del seu marit, Dejanira li dóna la túnica que li va oferir Nessus per garantir la fidelitat del seu estimat. Un error fatal nascut d’un engany, la vestimenta, banyada amb la sang del centaure mort per l’heroi, és el perfecte vehicle per a la venjança pòstuma de Nessus, provocant la fi d’Hercules enmig d’un dolor agònic. Amb un gir cristològic propi de l’època, el cos d’Hercules és portat a una gran pira (tal com una profecia al primer acte havia anunciat) i la seva essència immortal és rebuda a l’Olimp. Hyllus i Iole es casen, amb no gaire entusiasme per part d’ella, mentre que Dejanira, al veure com els seus plans fracassen de forma estrepitosa, es torna boja.

Hercules ha estat, sense cap mena de dubte, la funció més afortunada de l’estada del cronista al Festival d’Ais de Provença (comentem l’estrena del dia 6). En el seu primer muntatge d’una obra barroca, Luc Bondy l’encerta de ple amb una proposta de gran simplicitat, amb tota l’acció desenvolupant-se en una mena de búnquer dissenyat per Richard Peduzzi, ominós i claustrofòbic, que ens situa en el món guerrer d’Hercules (reforçat pel vestuari de Rudy Sabounghi i la il·luminació irreprotxable de Dominique Bruguière), amb una gran estàtua trossejada de l’heroi que, només al final, amb la seva divinització, apareixerà sencera amb tota la seva majestuositat. Més que voler imposar un concepte més o menys extravagant sobre l’obra, Bondy va preferir centrar-se en una meticulosa direcció d’actors, desplegant el drama a poc a poc, sense pauses ni trencaments, exposant amb clarividència les motivacions ocultes, les accions i les reaccions dels protagonistes del drama: l’amor rebutjat d’Hyllus, la follia creixent de Dejanira, la innocència (no exempta, però, d’autoconsciència dels efectes pertorbadors que la seva bellesa genera entre els homes que l’envolten) de Iole, el to rude i agressiu d’Hercules, un home d’acció fins al patetisme de la seva sàdica mort (una de les escenes més brutals del corpus händelià, Bondy no ens estalvia, a més, la visió del cadàver cremat). Cal afegir, a més, el maneig exemplar del cor, en absolut una massa estàtica, sinó un comentador sensible de tot el que presencia. Amb el seu vestuari contemporani, de carrer, davant l’abillament més intemporal dels protagonistes, el cor va ser el mirall perfecte de la implicació emocional que l’espectador actual pot tenir vers els grans drames de Händel, de la validesa universal de les històries que expliquen, quan són representades amb el rigor i l’excel·lència demostrades per Bondy.

NOU TRIOMF
William Christie, nom habitual al certamen provençal, va ser el garant que la part musical rutllés amb la mateixa intensitat que el vessant escènic. En aquest nou triomf a Ais (no pararem mai de recomanar prou el DVD amb Il ritorno d’Ulisse in patria gravat al mateix festival ara fa dos anys), el director francès d’origen nord-americà va servir noves dosis del seu Händel amorosit i flexible, amb suaus perfums i colors tornasolats sens dubte extrets de la seva vasta experiència amb el repertori barroc francès, acaronant amb delicadesa les frases. És cert que l’espai a l’aire lliure del Théâtre de l’Archevêché no és el millor marc perquè Les Arts Florissants llueixi al cent deu per cent (hi va haver petits décalages), però tant el cor, fonamental aquí, com l’orquestra van oferir una prestació més que remarcable. El tercer acte, el més colpidor de l’obra, va fer el seu efecte en bona part gràcies a la seguretat i la capacitat comunicativa de la massa vocal però també per la manera en què Christie i els seus instrumentistes negociaven les estranyes modulacions i cromatismes que Händel incorpora a la seva partitura.

Si una heroïna compta amb una gran escena de la bogeria, tret que sigui una inutilitat, no hi ha cap mena de dubte que la seva intèrpret serà la més admirada de la funció. Això és el que va passar amb la Dejanira de Joyce DiDonato, la mezzosoprano nord-americana que, amb ple mereixement, s’està guanyant un lloc d’honor als escenaris europeus. Còmoda en una tessitura híbrida que té exigències de soprano i reserves de mezzo, DiDonato va traduir amb accents corprenedors la patètica caiguda vers la follia del seu personatge. El seu èxit, tanmateix, no va ser solitari, Camila Tilling, amb un timbre daurat i un fraseig aristocràtic, va ser una resplendent Iole -gens estrany que tots els homes estiguessin bojos per ella-, mentre que la progressió ascendent de Toby Spence, Hyllus enamoradís, sembla que no té aturador. Segurament no per casualitat tots tres intèrprets van donar el millor -que és molt- de si mateixos al tercer acte de l’obra, el més extraordinari d’una peça, en conjunt, extraordinària. La rudesa del timbre i les agilitats problemàtiques van deslluir l’Hercules viril i decidit de William Shimell, mentre que Malena Ernman oferia el seu mòrbid instrument al rol de l’herald Lichas, espectador d’excepció de la dissort que s’escampa al seu voltant. Dissort per als personatges esdevinguda benaurança per al públic en aquesta vetllada provençal.

OBERTURA A EUROPA
Com L’amor de les tres taronges comentat la setmana passada, Hercules és també una coproducció, en aquest cas amb l’Opéra de París i el Wiener Festwochen, del qual Luc Bondy és director i Stéphane Lissner director musical (tot queda a casa, doncs). Per a Lissner, Ais, superada la crisi de l’any passat, enceta una nova etapa que, sense renunciar a la seva aposta perquè “música i teatre estiguin al mateix nivell”, amb “l’artista al centre del projecte”, es concreta en un centre de producció i difusió europeus. Fins al 2009, Ais comptarà amb socis per col·laborar en projectes de tot tipus. D’entrada amb Gérard Mortier, flamant director de l’Òpera de París, institució amb la qual, a més a més d’Hercules, compartirà Alceste i Così fan tutte, però també amb el Real de Madrid. Lissner no té por d’anunciar projectes fins al 2009: la Tetralogia amb què Simon Rattle visitarà durant quatre estius la Provença amb la seva Filharmònica de Berlín; Così fan tutte el 2005 amb Daniel Harding i Patrice Chéreau, que es tornarà a reunir amb Pierre Boulez el 2007 amb De la casa dels morts, de Janácek. Amb tanta coproducció, on queda, però, l’especificitat d’un festival?