Avui s’ha presentat al Tantarantana Peggy Pickit ve el rostro de Dios, un dels textos més brillants del reconegut dramaturg alemany Roland Schimmelpfenning. És una creació de la companyia madrilenya  La Cantera Exploraciones Teatrales, amb un equip mixt d’actors catalans i castellans. L’interpreten Marta Cuenca, Mireia Gubianas, Toni Vives i Marc Pujol/Joan Sureda. Albert Tola, amic personal de Schimmelpfenning ha traduït el text que dirigeix Jorge Sánchez, responsable també de la il·luminació, l’escenografia i els audiovisuals. Es podrà veure del 15 de gener al 2 de febrer.

L’espectacle s’ha vist només un dia a Madrid on hi tornaran la propera temporada. Per tant, es pot dir que s’estrena a Catalunya. Ens han explicat que catalans i castellans es van conèixer en un projecte de Juan Mayorga i els van quedar ganes de fer més coses junts. “Vam començar a pensar en autors i, des d’un punt de vista professional, ens va semblar que era el moment de interpretar a Roland Schimmelpfenning. Entre altres motius perquè a Madrid no s’havia estrenat mai res d’ell”, exposa Sánchez. I continua: “A nosaltres ens permetia fer una investigació de noves dramatúrgies a partir del seu llenguatge escènic. És com un teatre de saló però construït amb monòlegs, canvis temporals i pensaments dels protagonistes, que van del passat al futur i a la inversa.”

Albert Tola, que també ha assistit a la trobada, ens parla de Schimmelpfenning: “Està considerat el dramaturg viu més  representat del moment. Això és, en part, perquè té 43 peces escrites i això no ho pot dir tothom! I totes proposen una investigació constant. Aquesta, que ja es va poder veure en una altra producció el 2010, agafa temes clàssics i els dóna la volta amb un llenguatge molt personal. Traduir-lo és estimulant i atractiu. Ell em va dir que aquest era un dels seus textos preferits. Estaria dins del que a Alemanya en diuen Carnisseria de saló, perquè mostra gent que s’emborratxa… Una mena de Virginia Wolf però amb un joc escènic afegit que comporta salts en el temps i repeticions, que l’allunyen del convencional.”

Tola ens parla també de l’estructura complexa que ha construït Schimmelpfenning. “És una narrativa que va endavant i endarrere. Tres narradors ens expliquen la història en temps passat. Hi ha repeticions de determinats moments, segons qui els explica. Això permet l’espectador entrar i sortir, emocionar-se… Té un sentit de l’humor que apropa molt el públic al que el diuen. És una barreja de teatre de saló, teatre narratiu… Però és una partitura molt difícil!”  Tola diu que el títol ve de que l’obra parla de la compassió i la pietat. La Peggy és una nina.

L’ARGUMENT
Parla del retrobament entre dues parelles, amigues des de que estudiaven juntes la carrera de medicina. Els uns tornen d’una missió humanitària a l’Àfrica. Els altres van optar per quedar-se a treballar aquí. Els ha anat bé, tenen casa, garatge, feina, una nena… Els altres tornen amb les mans buides, amb l’agreujant que, d’allò que van voler construir, ja tampoc en queda res. Tenen, això si, una nena adoptada. Fa sis anys que no es veuen i els amfitrions els reben a casa seva. Intenten renovar els vincles d’amistat però van prenent consciència de l’abisme que ara els separa. Un retrobament tenyit d’exotisme on els records, les acusacions, els dolors i els riures exploren les diverses perspectives amb les que mirem les nostres eleccions de vida. És una reflexió sobre relació d’Europa amb el Tercer Món però també sobre la jubilació.

També hi ha dues nines, les de les dues nenes absents però presents en el cor de la conversa: Annie-Abeni és de fusta, Peggy Pickit és de plàstic. Una comèdia fina i magnífica però també crua i autèntica, que continua ressonant més enllà del seu final.

És, doncs, un brillant text que oscil·la entre el vodevil estrident i la sàtira corrosiva i on es qüestiona la relació entre el món subdesenvolupat i Europa, així com les pròpies crisis existencials dels dos matrimonis i la seva relació. Una oportunitat d’observar, com davant d’un mirall implacable, les societats democràtiques liberals.


PARLEM AMB ELS PROTAGONISTES

El director explica que no els va costar gens contactar amb l’autor: “Va ser ràpid i de seguida ens va donar els drets. Ens vam trobar a Madrid i vam fer una lectura dramatitzada amb ell. Semblava un text escrit pensant en els actors i no és així. Per a nosaltres és un plus de desafiament per tirar endavant, perquè el director ha de deixar que actors i text flueixin a la seva mida, per despertar l’imaginari de l’espectador.”

Mireia Gubianas opina que “el text és important perquè, més enllà del tema de base, parla dels sentiments de tots nosaltres a partir de la crisi dels 40. Aquell moment vital de pensar què has fet; el que et preguntes on han anat a parar aquells milers de somnis; aquell que et planteges què volies fer i el que has fet. I si a aquesta crisi, li afegim les reflexions sobre el voluntariat, el Tercer Món… és molt interessant!”

Per a Marc Pujol “el més bonic del text és que esclata des d’una òrbita personal i també des d’una social, perquè es pregunten a la vegada com va el món i com vaig jo. I tot esclata en un sopar!” L’actor recorda l’antiga versió que es va fer a Barcelona, a i assegura que “no hi té res a veure.”

Sobre el muntatge, Jorge Sánchez explica que “el vam començar fa dos estius i s’ha anat allargant tot, hem fet canvis al repartiment… Han passat coses i en el transcurs de tot plegat hem anat afegint capes noves. És un text ja amb moltes capes que, en afegir-ne, agafa un valor molt interessant. A aquest autor no te l’acabes!”, sentencia. I encara diu: “És una obra contemporània accessible per a tots els públics però no necessàriament habituals al teatre, té la capacitat de no quedar-se com un a proposta per a entesos, és assimilable per a un públic no expert.” A més: “La quantitat de capes que té ens permet presentar-ho d’una forma més anecdòtica” 

Marta Cuenca assegura que no hi ha missatge concret perquè és polivalent. “Empatitzes amb un personatge i, de sobte, l’altre diu alguna cosa que et decanta cap a ell.”

NOTES PER ACABAR
Han recordat que Cantera Exploraciones Teatrales ja havien col·laborat amb el Tantarantana l’any 2014. “Va ser amb Ocupa Raval, una proposta de teatre itinerant pel barri barceloní en la línia del que ja havia creat la companyia a Buenos Aires i Madrid, amb textos escrits per autors locals, als que els van encarregar que parlessin específicament sobre aquest barri.”

També ens han dit que, per motius d’agenda, Marc Pujol i Joan Sureda s’ha repartit el personatge. En Marc el farà del 15 al 23 de gener i en Joan, del 24 de gener al 2 de febrer.

I el millor per acabar. Marta Cuenca està embarassada. Se li ha preguntat com es lliga això amb el personatge. Han contestat que no es lliga. “Ho expliquem i ja està. Què té que veure que una actriu sigui rossa o morena, tingui més o menys panxa per interpretar un personatge si el pot fer? Perquè en altres feines no ha de plegar i en aquesta si? Pensem que és un avanç més per a la dona que pugui tirar endavant el personatge que ha creat. Vam començar fa 2 anys!” Han recordat el que va passar amb l’Aina Clotet, que la van fer fora d’una sèrie i diuen que això no pot passar. Ho advertiran per evitar comentaris, però ja us ho avancem!

  • Alicia Alonso
  • West Side Story
  • Nomad
  • Crimen y telón