AVINYÓ. – “El meu cavall va morir, la meva alegria se’n va anar.” Bartabas duu la cançó enganxada als ossos. Triptyk, el nou espectacle del Teatre Ecuestre Zíngaro arrossega, com un deixant funerari, la notícia de la mort del cavall mite que duia el nom d’aquesta companyia única, coneguda avui en tot el món. Entre Zíngaro, que va morir el passat tardor, i Bartabas havia una llarga història d’afectes i misteriós enteniment. Des de la perifèria de la pista, el genet xiuxiuejava secrets monosíl•labs, sibilinas onomatopeies, i en el costat oposat el cavall efectuava sorprenents evolucions que deixaven literalment fascinat –embadalit– a l’espectador. Bartabas coneix l’art i la tècnica del domatge de cavalls com potser ningú en el món i, ara, al final de Triptyk, executa un nombre de gran dificultat i bellesa; el piaf d’altra espectacular muntura, amb ritmes canviants, precisos, és el seu homenatge personal a Zíngaro, un sol enmig d’un solemne toc de campanes. Un acte religiós. Una mica així com un manifest fora d’un programa del que, per vegada primera, ha volgut estar absent. També és aquesta la primera vegada que el Teatre Ecuestre de Bartabas deixa de treballar amb la seva pròpia música. “La consagració de la primavera” i “La simfonia dels àlams” d’Igor Stravinski són dues composicions que utilitza Triptyk. En “La consagració…” intervenen set joves experts en kalaripayatt, un art marcial del sud d’Índia. AL seu al voltant, sis genets estableixen amb ells una dansa de format canviant que il•lustra els diversos passatges inspirats en la Rússia pagana que Stravinsky evoca en la seva imponent partitura. Els ballarins aròbates persegueixen als cavalls o són perseguits per ells, es tomben entre les seves potes, pugen a la grupa, galopen pegats als genets o s’encimbellen als muscles d’aquests en uns exercicis en els quals a la parenceria circense s’uneix una coreografia mil•limetrada al ritme que marca Stravisnki. Aquesta primera part del tríptic és el més rellevant de l’última creació de Zíngaro. En ella es combinen tempestes i combats tremends amb evocacions bullicioses i passatges d’una gran placidesa. No existia el risc de caure en cap monotonia. A les belles amazonas de La simfonia dels salmos, la música d’Igor Stravinski els permet un menor marge de maniobra i Bartabas no va saber donar-los, per la seva banda, idees suficientment atractives per a escapar d’un elegantíssim galop que als cinc minuts havia esgotat ja tots els seus recursos. De totes maneres, vestits amb un abillament aproximadament renaixentista, elles i els sis cavallers que les acompanyen posen en la pista una coreografia eqüestre d’inqüestionable categoria. Els dolors del cor no són bons consellers i l’absència de Zíngaro, el cavall, va suggerir a Bartabas la inserció –entre la primavera i els salmos– de Diàleg de la sobra doble, peça del compositor francès Pierre Boulez. Per aquest motiu es parli d’un tríptic.I en aquesta part central, en la qual per vegada primera en la història del Teatre Eqüestre no hi ha cavalls de carn i os, sinó escultures de resina, figures esquelètiques d’horror i de mort, l’espectacle recorre a un estètica expressionista arriscada, plúmbea, artificiosa i amb una acció desmesuradament reiterativa a càrrec d’una excel•lent parella de ballarins: Anouck Tissot i Julio Arozarena. El seu cavall va morir i, en aquest punt, la nostra alegria també es va anar.

Genèric saT! 18-19

Deixa una resposta

Please enter your comment!
Please enter your name here