AVINYÓ. – Enmig de les incerteses i reivindicacions, enmig del desconcert i les precarietats que bolquen sobre el festival –en l’escena i en els debats sense fi– les companyies de l’Est europeu, la presència del teatre de la Taganka de Moscou ha estat una benedicció. La cèlebre companyia ha fet del Marat Sade de Peter Weiss una festa imponent, descarada, amb la seva cotització política posada al dia i una estètica de “teatre pobre” enormement suggestiva. Per a imaginar el paisatge i el paisatges escènics de la magnífica disbauxa, és oportú recordar el títol complet de l’obra de Weiss: “Persecució i assassinat de Jean-Paul Marat representats pel grup teatral de l’hospici de Charenton baix l’adreça del marquès de Sade”. Tots els elements aquí suggerits apareixen en l’espectacle de la Taganka (teatre sobre brases), encara que amb el text original comprimit, alguns passatges metamorfosats en cançons i la història animada per una orquestina tot terreny: rock and roll, rap, jazz, melodies franceses, motius populars russos, soul… D’anunciar-se com un musical, ningú diria ni piu. I és que, sigui el que sigui l’etiqueta que millor li convingui, hi ha en aquest Marat Sade la resplendor d’una gran tradició actoral i aquella disciplina rigorosa que impedeix fer de la bullícia escènica la coartada per a emmascarar alguna interpretació deficient. En la cançó i en els nombres circenses, en els monòlegs i en els passos de claqué, els membres de la Taganka omplin el Cloître des Célestins d’aquella potent energia que ha distingit a la companyia des de la seva fundació, en 1964. La raó del vigor i l’alegria del grup, i, en concret, d’aquest Marat Sade, es deu a l’alegria i al vigor d’un jove de 82 anys cridat Yuri Lioubimov, el seu fundador i director. Veure l’actuació d’aquest home de pèl canós, baix d’alçària i expressió riallera durant la representació de l’espectacle, convida a pensar en les propietats terapèutiques del teatre. Heus aquí un joc òbviament salutífer per a la ment i per al cos de Lioubimov. El director s’asseu en l’escala de la graderia ocupada pel públic, i amb un focus en una mà i una llanterna potent en l’altra, il•lumina figures i rostres dels actuantes, transmet parpallejos en moments especialment tràgics o delicats i projecta sobre el cerimonial dels bojos un aire de teatrino modest tot i que el muntatge estigui magníficament equipat. La història de la Taganka és la història d’aquest home, nascut en vespres de la revolució d’Octubre de 1917, coneixedor de Stanislavski, estimulat professionalment per Meyerhold, acceptat per Kruschev i convertit en intolerable dissident baix de la presidència de Breznev. Exiliat, per fi, en 1984, va retrobar la companyia en 1989, amb Gorbachev. Va ocórrer en una memorable sessió en el Teatre de La Comèdia de Madrid, on la Taganka acabava d’oferir una vibrant versió de La “mare” de Gorki i, al final, Lioubimov va pujar a escena per a abraçar als seus actors, orfes del seu treball i de la seva saviesa durant cinc anys. En Avinyó, l’estrena de Marat Sade ha acabat també de forma emotiva. La presència d’aquest personatge i la seva companyia en el festival ha provocat el ritual inusitat d’omplir de flors l’escenari enmig d’una llarga ovació i molts braus. Els dedicats al director van ser els més entusiastes, però també els va haver, merescuts i generosos, para Felix Antipov com Mr. Coulmier; per a Alexandre Tsoukarne, Marat, i, sobretot, per a la seductora i superba Charlotte Corday, que compon Irina Lindt.

Genèric saT! 18-19

Deixa una resposta

Please enter your comment!
Please enter your name here