Els actors de 'Voyager' a l'autobus que els ha portat al Museu de la Ciència

El tercer T6 (projecte d’autoria catalana) de la temporada podria ser una peça valuosa de Teatre Document per a aquest segle XXI, un gènere que es feia força als anys 70 i que avui pràcticament sembla oblidat. El títol és Voyager i l’autor i director és el dramaturg Marc Angelet. Es podrà veure a la Sala Tallers, la sala estable del projecte T6, de l’1 al 25 de març.

Els intèrprets són part de la companyia del T6 i actors convidats per l’autor, tal com s’estableix a les normes del T6 d’aquesta temporada. Hi veurem els titulars Òscar Castellví, Oriol Genís, Anna Moliner, Àngels Poch i David Vert, i els convidats Paul Berrondo, Alberto Díaz, Sandra Monclús i Reg Wilson.

Ja d’entrada, Angelet ens assegura que l’obra té un 80% de realitat i tan sols un 20% de ficció, encara que ha fet un text perquè pugui arribar al públic de manera plaent. S’ha preparat a fons i ha fet un exhaustiu treball de investigació. El resultat és tan divulgatiu que ens han citat al CosmoCaixa, al nou Planetari, per preparar-nos amb una simulació en 3D dels moviments de les dues sondes Voyager (I i II). Ens ho hem passat molt bé i hem après molt, ha estat un matí magnífic. De tota manera, qui no pugui passar abans pel Planetari, pot anar igualment al teatre. Autor i actors ens han despertat un cuquet que ens impacienta a veure l’espectacle. Promet.

Perquè tot i científic, el muntatge no planteja una classe magistral de les que només interessen als erudits. És una comèdia còsmica, com avisa el subtítol. Recrea l’encàrrec que la NASA va fer a l’astrònom Carl Sagan de crear un missatge interestel•lar per tal que, si s’escau, algun dia futur arribi en mans d’algú a qui interessi saber com vivia la nostra civilització. Un algú de la mateixa Terra o de fora. El més conegut d’aquest missatge és el Disc d’or amb diferents imatges i, sobretot, músiques diverses i de tots els estils. Algunes, però, Angelet ens descobreix que són llegendes urbanes, ja que no es van poder incloure per drets denegats: És divertit saber que, després de parlar-se’n tant, van desaparèixer els temes de Beatles i de Dylan. De Hendrix n’hi ha alguns…, diu.

El missatge és a les Voyager amb un disc analògic (no hi havia digital a l’època), que porta una agulla per tal que el puguin escoltar la gent del futur. A més de música i 150 imatges, hi ha simulacions de 31 sons (tempesta, plors d’un bebè) i la salutació en 55 idiomes. El català no hi és, avisen.

L’argument transcorre a la Universitat de Cornell. L’obra és un reflex de les reunions de tota aquella gent que, sota les directrius de Sagan, havia de decidir què era bo i què no calia posar al missatge. Una gent que, per altra banda, tots són encara vius excepte Sagan: Potser vindran a l’estrena!, bromeja Belbel. L’escenari és més auster que el Planetari 3D: hi ha taules, cadires i una pantalla per a projeccions. Angelet assegura que el relat té un punt de cinematogràfic.

Les reunions que s’hi expliquen no varen ser un bufar i fer ampolles. L’any 77 encara no havia caigut el Mur de Berlín, érem en plena Guerra Freda, hi havia apartheid… I cada personatge que intervenia a la missió, tenia el seu univers personal: una dona havia perdut el fill al Vietnam, algú acabava de conèixer un nou amor.. No tothom pensava igual i encara menys veia la realitat de la mateixa manera. Ha estat interessant llegir qui és qui. Van passar coses potents!, ens explica l’autor.

Els intèrprets estan molt cofois dels seus personatges. David Vert, que es fica a la pell de Sagan – s’hi assembla moltíssim, asseguren els seus companys- descriu així el científic: Era seductor, un gran divulgador, un humanista… He vist la sèrie Cosmos, i he flipat! He vist les entrevistes que es feien, estic fascinat pel personatge. Del tema Voyager no en tenia ni idea, però l’home i els seus col•laboradors m’han atrapat, confessa. I encara afegeix, entusiasmat: Hi veig un paral•lelisme entre la seva feina i la nostra. Com actors de teatre, comuniquem. Expliquem històries que parlen de qui som o qui varem ser, en el fons, perquè la gent ens entengui. Carl Sagan i el seu equip també feien teatre.

Paul Berrondo, que interpreta Jon Lomberg, explica que el seu personatge va ser molt realista perquè deia Hem de pensar com un extraterrestre. Hem de posar coses que algú que no ha tingut contacte amb res que s’assembli a nosaltres ho entengui. Hem de pensar si entendria un elefant amb trompa, per exemple…

Anna Moliner interpreta Linda Sagan: Bé, ho deixo de ser aviat perquè me’l pren una amant!, diu. L’amant és Ann Druyan, que interpreta l’actriu Sandra Monclús. Va ser l’autèntica companya de Sagan i la seva col•laboradora. Àngels Poch és Diane Clark la científica que posa pegues. El meu món és un altre i els vaig dient que les coses no són tan maques com semblen, explica.

Òscar Castellví i Reg Wilson interpreten Tim Ferrys, jove i adult respectivament. Ell és el present, el que explica tota la història. Jo sóc ell a l’any 1977, un xaval molt jove i fan de Carl Sagan que al•lucina quan el conviden a participar. És com un becari, però tot il•lusió. Oriol Genís és Frank Drake un gran amic de Sagan que acaba sent un No Amic i Alberto Díaz interpreta a Mr. Crawford, un enviat de la Casablanca que ha de controlar i censurar en nom del poder.

Hi ha molta informació, perquè hi ha molt material escrit sobre aquestes reunions decisòries sobre el contingut del disc. La sèrie cosmos parteix del llibre escrit per Sagan. Hi hauria material per un espectacle de cinc hores. Ho hem fet amb 1,30 h! Ho fem barrejant passat i present, anant i venint del 2007 al 2011, diu Angelet.

En el relat, l’autor utilitza l’aparició de l’enigmàtic senyal anomenat wow, una comunicació de l’espai que no s’ha sabut mai del tot la seva procedència per afegir una mica de thriller-ciència ficció a la història.

  • " "
  • " "
  • " "
  • <iframe width=”560″ height=”315″ src=”https://www.youtube.com/embed/5MXGrfx7UV8” frameborder=”0″ allow=”accelerometer; autoplay; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture” allowfullscreen></iframe>