Foto de família dels participants a la Temporada 2017/18 del TNC

Aquest dimarts al vespre, el TNC va fer la seva tradicional presentació de la nova temporada, una festa dedicada als socis, abonats i públic en general. Cada any és diferent -no me’n puc estar de lamentar, una vegada més, l’absència de la virtuosa directora d’orquestra internacional Wanda Pitrowska-, però també cal felicitar Xavier Albertí, director del TNC per la seva ja cinquena temporada i per la sensibilitat i encert d’haver escollit Rosa Regàs per aixecar metafòricament el teló d’aquest teatre de tots.

L’acte el va obrir la Presidenta del Consell d’Administració, Neus Aranda, que, després d’agraïr el treball de tots els implicats “un equip de primer ordre per a un equipament de primer ordre” i als patrocinadors per la seva fidelitat, ens va donar una bona notícia: “Aquest any es compleixen 20 anys de la inauguració oficial del teatre l’any 1997. Ho celebrarem!”

Xavier Albertí la va seguir obrint el parlament així: “No som només un teatre que puja i baixa telons. Som un equipament de primer ordre i treballem amb l’objectiu de incitar a la reflexió. Hem estat uns anys parlant de la crisi, de la crisi als escenaris, de la post crisi i de la crisi de la consciència. No sé si anirem millor, però hem volgut que totes les crisis siguin el fil conductor de la temporada.” Va posar l’exemple de la crisi de la ciència, fent referència l’espectacle: Frankenstein, de Mary Shelley (estrena 15 de febrer de 2018), protagonitzat per Joel Joan i Àngel Llàcer: “És una prova que a la Shelley, a l’any 1818, ja li preocupava l’avançament descontrolat de la ciència!”

La presentació com a tal va tenir un to una mica informal “perquè ja n’hem fet dues, ja hem venut moltes entrades i ja coneixeu els títols, no cal repetir-los tant.” Va destacar, però, l’estrena de Desig sota els oms, d’Eugene O’Neill “un dels creadors del teatre realista” que obrirà la Sala Gran el 19 d’octubre.

Pel que fa a l’Epicentre, el programa que cada any es dedica a recuperar en profunditat un dels autors del nostre patrimoni (Brossa, Guimerà, Pitarra…), va recordar que aquest any és especial perquè per primer cop es dedica a una autora viva, a la Lluïsa Cunillé, “una de les nostres autores més considerades a nivell internacional.” Cunillé obrirà la Sala Petita el 5 d’octubre amb Islàndia. “Parla de l’esclat de la crisi del 2008, que va sacsejar l’economia mundial i va servir per retallar-nos tots els drets.

Més endavant (26 d’octubre) es recupera una de les obres més internacionals de Cunillé: Après moi, le deluge, reconvertida en òpera pel mestre Miquel Ortega. Albertí en fa un paral·lelisme amb el que va passar l’any 1903 amb l’estrena de Tiefland, una òpera composta per Eugen d’Albert, sobre el llibret de Rudolph Lothar, basat en la Terra Baixa d’Àngel Guimerà. També es farà una lectura de Boira i diverses activitats a l’entorn de Cunillé.

Albertí encara va posar l’exemple d’una obra post-crisi: Blasted (Rebentats), de Sarah Kane, un drama amb molta força que va impactar la societat britànica a la seva estrena al s. XX, que dirigeix Alícia Gorina. Va cridar l’atenció sobre la responsabilitat d’acostar les noves generacions al teatre, com el cas de l’Alícia o Josep Maia Miró “que amb 40 anys ja té 5 obres a Amèrica!” Compta amb Pere Arquillué i Marta Ossó com a protagonistes. Estrena l’11 de gener.

L’obertura del TNC s’ha confiat a la gran coreògrafa Sasha Waltz que, en ocasió del seu 25 aniversari, retorna als orígens de la companyia, quan dialogava amb altres formes artístiques. La peça es diu Kreatur i és un gran espectacle amb 14 ballarins, que ha comptat amb la col·laboració de la dissenyadora de moda Iris van Herpen. S’estrena el 28 de setembre a la Sala Tallers.

La Temporada es nodreix amb 24 obres que l’Albertí va anar esmentant molt despresa o de maneres ben curioses: “Vull saludar la meva amiga La Chana, a la que no deixaven entrar amb el seu gosset. Però he pogut fer gestions…” La Chana (bailaora) és la protagonista del documental que signa la directora croata Lucija Stojevic va filmar durant l’homenatge que la Chana va fer a Carmen Amaya. La projecció tindrà lloc a la Sala Tallers el 3 de novembre.

I encara ens va voler destacar Sol Solet, la “perla amagada d’Àngel Guimerà”, un drama dibuixat de passions que presenta “un dels personatges femenins més fascinadors del teatre català” i que dirigeix Carlota Subirós. Hem d’esperar fins el 8 de març.

L’HOMENATGE DE ROSA REGÀS AL SEU PARE I AL TEATRE
Per fer una presentació insòlita i donada la qualitat intel·lectual i artística de de Rosa Regàs, Albertí li va entregar les 24 obres perquè les llegís i en fes un resum del seu punt de vista, de manera que tinguéssim la seva opinió sobre l’esperit de la temporada. Regàs acapara tots els reconeixements pel seu treball imparable sobretot en l’àmbit de la literatura. Ha obtingut els premis Nadal i Planeta, ha estat traductora a les Nacions Unides, directora de l’Ateneu Americà de la Casa de América de Madrid, Chevalier de la Legion d’Honneur francesa… Però d’entre tots els títols i càrrecs, el millor és ser la filla de Xavier Regàs, un grandíssim dramaturg dels anys 20/30 i empresari teatral.

La Rosa va explicar que havia llegit tots els textos tal com li va demanar l’Albertí, que tenia la seva opinió resumida en un escrit que havia preparat i que ens el llegiria. Abans, però, va dir: “M’agradaria transmetre la diferència entre el TNC i les altres sales. Aquí la programació es basa en la ideologia i ara passem una època d’ideologies no acceptades. Llegint, vaig descobrir la gran feina d’un director i que té a veure amb la utopia. I la ideologia del director del TNC em dóna tanta seguretat que no em perdré ni una obra!” Encara va afegir: “Un teatre públic i de tots ha de despertar curiositat pel que és de debò el teatre. Què hi ha, què ens provoca, què ens fa pensar… A mi em provoca emocions i una nova consciència del meu voltant.”

Abans d’entrar en el resum va voler glossar la figura del seu pare i… es va entusiasmat tant que es va acabar el temps i ja no va llegir tota l’opinió! Però vam conèixer Xavier Regàs. Va valdre tant la pena com la primera frase de la Rosa: “Vull dirigir aquestes paraules al meu pare, en representació de tota la gent oblidada del teatre. Sobretot els que van viure una Guerra que ens ha deixat odi i por al passat, per això no en parlem. Hi ha molts joves que ara tenen 40 anys, que de petits no sabien qui era Franco. Val la pena que ens recordem de tots aquells professionals que van lluitar i treballar per al futur.´..”

“…La única passió del meu pare va ser el Teatre. Ell va estar a la Guerra, a l’exili, als camps de concentració, va viure a París… I va poder tornar perquè el seu pare era de l’altre bàndol i el va anar a buscar. Li van permetre tornar amb la condició de no sortir de casa!”

Xavier Regàs compartia aquest amor al teatre amb gent com ell: “No podia sortir, però a la nit anava d’amagat a La Lluna, un bar al xamfrà de Rambla Catalunya amb Pl. Catalunya, on es reunia tota la gent de teatre.” Una anècdota: algú molt conegut va treure un cigarret i un munt de mans s’afanyaven en encendre’l: “El pare deia que una persona famosa és aquella a la que no li cal portar mistus.”

I unes paraules, per veure que res no ha canviat: “El pitjor va ser que Franco es quedés i que la Transició la fessin ells. La lacra que hem heretat del feixisme és que el passat és mort i s’ha d’oblidar.”

Amb tot, van quedar uns minuts per parlar de la temporada: “Tenim un teatre que es basa en la ideologia i això és un luxe. N’hauriem de ser conscients. He llegit totes les obres i he quedat impressionada, sobretot amb les de Lluïsa Cunillé. Aquesta temporada parla sobretot de que hem de deixar de ser gent de rutina i convertir-nos en personatges de la imaginació.”

Va tancar l’acte el conseller de cultura Lluís Puig que va dir: “Després d’aquests dos, és un suïcidi parlar! Però estic content i vull agrair la feina que fan els que escriuen, els que pugen a escena i al públic. Estic orgullós de tenir un teatre com aquest a casa. Compartim el desig de seguir lluitant pel Patrimoni, un llegat riquíssim del passat que ens ha estat amagat o nosaltres no hem estat prou inquietuds per escarbar-lo.” I va acabar convidant a seguir parlant a fora els jardins, tot dient: “A l’entrar, m’han posat una enganxina que diu Llibertat d’expressió.” El van aplaudir molt. I això que encara no era dimecres!

QUEDEN ELS LLIBRES DEL TNC
Només un apunt abans d’acabar. A l’entrada hi havia una parada amb llibres de teatre. Pertanyien a la col·lecció Llegir el teatre que edita el TNC. “Aquest any n’editarem 40! Volem que cada obra tingui el seu llibre a la sortida. Estan molt bé, hem convidat reconeguts prologuistes… Si el compreu el mateix dia que vingueu a veure l’obra, us costarà 3 €. La resta dels dies, 13. I avui, excepcionalment, també 3!”, va dir Albertí.

Si heu arribat fins aquí, només recordar-vos que el teló del TNC és apunt d’alçar-se. En tornem a parlar la setmana que ve!

Deixa una resposta

Please enter your comment!
Please enter your name here