Considerada una de les comèdies més elegants de Wilde, El ventall de Lady Windermere entra avui al TNC amb un repartiment que porta de cap a buscar entrades: Sílvia Bel, Carme Elias, Abel Folk (el mateix dia al cinema i al teatre), David Selvas, Teresa Lozano, Artur Trias, Víctor Pi, Carme Fortuny, Rosa Cadafalch, Ramon Enrich, Tilda Espluga… fins a un total de 24 intèrprets, que dirigeix Josep Maria Mestres.

És la primera vegada que s’estrena un Oscar Wilde al TNC, i és la primera vegada que Sílvia Bel interpreta un paper protagonista. Per això hem volgut que sigui ella la que ens parli de l’obra, del seu paper, del que passa darrere els escenaris… Ella és Lady Windermere, una dona enamorada i que enamora, rica i feliç. “És una noia pura, que es manté al marge de la doble moral de la societat, que creu en l’amor… i de sobte un trasbals la fa sortir de la bombolla. Al llarg de l’obra es va fent gran i s’adona que les coses no són blanques o negres, que hi ha uns matisos“.

Wilde situa l’acció a l’època victoriana, però Mestres li ha volgut “treure la cotilla” i la recrea als anys 20, en homenatge a Ernest Lubitsch, que va saber fer una versió en cinema mut d’una obra amb uns diàlegs tan brillants com aquesta. “Però no ens hem preocupat només de la literatura: hi ha emocions, comicitat...”, havia dit Mestres. I també hi ha un vestuari meravellós de Nina Pawlowski, que combina les dues èpoques, perquè els joves vesteixen la moda dels anys 20 i els més grans, la victoriana.

L’assaig de les ‘glòries’
Som darrere l’escenari on estan assajant les glòries. Són les salutacions que es fan al final. “Tenen un protocol i una mena de coreografia que cal tenir en compte“, ens expliquen.

És l’hora de preparar-se per a l’última funció prèvia. Estem badant davant d’unes taules amb rodes plenes de joies, vanos i estris diversos quan la Sílvia ens ve a trobar: “N’hi ha una a cada extrem de l’escenari. Venim a buscar o ens acosten les coses a mesura que les anem necessitant“. També hi ha uns penjarobes amb el vestuari. “Des del primer dia ens hem de posar el vestuari d’assaig. Són vestits que ajuden a estudiar els moviments“, diu. Quan va arribar el vestuari definitiu, la Sílvia se’l va posar per assajar els moviments del ball, per habituar-se a la cua del vestit. “Si no hi estàs acostumat, costa molt fer moviments que semblin naturals amb una cua llarga!“.

Els assajos van començar el 16 de febrer. Primer es van fer al Taller de Pintura, a l’edifici Tallers, cada dia de 15.30 h a 21.30 h. “L’escenografia era simulada però els mobles ja eren els definitius“. El 28 de març van trepitjar per primer cop l’escenari de la Sala Gran, amb l’escenografia ja definitiva. Ben a prop hi ha una saleta amb un sofà i unes butaques. Una pantalla mostra l’escenari. “Els actors esperem el torn aquí, mirant la pantalla“. Hi ha una màquina de cafè “que algú utilitza“.

Deixem la Sílvia. És hora que li facin el pentinat que haurà d’aguantar les dues hores que dura l’espectacle. Aprofitem per anar a tafanejar per l’escenari. Tot està a punt. Hi ha un espai principal i se n’intueixen altres al darrere, com un diorama. “He hagut de fer un exercici fantasiós per arribar a suggerir les càrregues visuals que Wilde demana“, diu Pep Duran, que ronda per allà.

Pep Duran i els vanos

Assistim a la prèvia. L’escenari sembla molt més gran que abans. “Pep Duran ha fet una síntesi del món victorià tant pel que fa al context com pel mobiliari“, havia dit Mestres. Doncs sí!

En un moment donat el vano es trenca. Un accident! Quan acaba l’obra, Pep Duran ens tranquil·litza: “Si fos cinema, hi hauria algun primer pla del vano, però en teatre, el més important és que doni una bona aparença des de lluny. Afortunadament no era una peça autèntica dels anys 20, valdria un potosí! Era de nacarina, un material poc resistent als cops que imita el nacre“. A partir d’avui, en Pep ha preparat 4 vanos de fusta. “Són vanos actuals, amb encaix tipus francès, que tenen l’aparença de vanos d’època“.

L’obra i les frases de Wilde

Si despulléssim l’argument, en sortiria una comedieta familiar, simpàtica. Però amb Oscar Wilde al darrere pren altres dimensions. La concentració de frases enginyoses, pronunciades per una dona (Duquessa de Berwick / Teresa Lozano) un home (Lord Darligton / Abel Folk) o en una festa (tots els convidats), és irrepetible. “A l’Almodóvar li hauria agradat fer una cosa així amb els homes i no se n’ha sortit“. Aquesta és de David Selvas (Lord Windermere). Les de Wilde són tan seguides que, si et torbes apuntant, perds la següent: “La vida és una cosa massa important per parlar-ne seriosament“; “Tots ens rebolquem amb el llot però alguns mirem les estrelles“; “Les llàgrimes són el refugi de les lletges i la perdició de les guapes“; “Lord Augustus té coses bones, superficials, que és com han de ser“; “Primer són les maneres, després la moral“. Sílvia Bel acaba tota sola dient “El món és el mateix per a tothom, i el bé i el mal, el pecat i la innocència, s’hi passegen agafats de la mà. Tancar els ulls a una meitat de la vida per poder viure tranquil és com posar-se una bena als ulls per caminar més segur per un terreny de pous i precipicis.”. Al teló, abaixat, hi ha la signatura de Wilde.

Al vestíbul es vendrà una samarreta amb una frase de l’obra: “Els meus assumptes m’avorreixen mortalment. Prefereixo els dels altres“.

  • " "
  • " "
  • " "
  • <iframe width=”560″ height=”315″ src=”https://www.youtube.com/embed/5MXGrfx7UV8” frameborder=”0″ allow=”accelerometer; autoplay; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture” allowfullscreen></iframe>