A Material d’enderroc, el seu llibre de records i retrats, Josep Maria Benet i Jornet repassa amb amargura els llargs anys, durant les dècades dels 60 i 70, en què a un autor de teatre en català se’l veia gairebé com un estrany espècimen. Aquell anonimat i marginació han saltat pels aires en aquest segle XXI quan la irrupció de dramaturgs ha estat una constant. Els joves ja no s’acosten al teatre amb l’única idea de ser actors o directors. L’escriptura dramàtica catalana viu els seus millors dies, almenys pel que fa a quantitat. I alguns d’aquests dramaturgs encara no han arribat a la trentena.

El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) va estrenar dijous la segona obra –A mi no em diguis amor, de Marta Buchaca– de la cinquena edició del projecte T6, de suport a nous autors. Buchaca té 30 anys i va rellevar Carles Mallol (28 anys). El Lliure, l’altre teatre públic, viu els últims assajos del muntatge Dictadura-Transició-Democràcia, amb quatre breus propostes, en què participen dos actors agosarats d’uns vint anys com Marcel Borràs i Nao Albet. Aquesta efervescència creativa porta Toni Casares, director de la Sala Beckett, a afirmar: “Mai en la història del teatre català hi ha hagut tants autors i amb possibilitats reals d’estrenar, des d’una diversitat i qualitat importants. Aquí s’escriu un teatre a l’altura del millor d’Europa”.

20 ANYS DE LA BECKETT
Casares parla amb l’autoritat que li dóna ser el coordinador del T6 i el director de la Beckett, el gran viver amb els seus cursos i tallers des dels temps heroics de Sanchis Sinisterra, el seu fundador fa 20 anys. “També va ser decisiu en aquest auge la introducció de la llicenciatura de Direcció i Dramatúrgia a l’Institut del Teatre, el suport de Domènec Reixach des del Centre Dramàtic de la Generalitat al Romea, i la tasca de les sales alternatives”, explica en una mirada històrica al fenomen.

Aquesta reconstrucció va acompanyada d’una altra dada: els autors catalans estrenen a Europa. Són els casos, per exemple, de Pau Miró, Carles Batlle, Lluïsa Cunillé i Jordi Casanovas. Però Casares, que va programar el 2007 un cicle anual de teatre català contemporani, també creu que és clau que els joves puguin presentar els seus textos. “Els autors milloren estrenant, veient i escoltant les seves obres. En cas contrari, es poden arribar a repetir”, manté.

En aquesta estrena, també destaca el coordinador del T6, els dramaturgs ja no es limiten a elaborar un text i desmarcar-se de la posada en escena. “Ara viuen de prop el procés de creació dels seus espectacles en un work in progress”.

Aquest aspecte de convertir un autor en responsable de la posada en escena li sembla fonamental a Carol López, que també destaca el paper constant de la Beckett. “Un text no està acabat fins que no s’assaja. Tu crees al costat dels actors. Fa un temps que ho practico i m’ha anat molt bé”, apunta la dramaturga, que ha passat aquest any a dirigir La Villarroel, una sala d’una empresa privada com Focus.

CRITERIS DE QUALITAT
Des de La Villarroel també manifesta la seva intenció de donar suport a noves firmes catalanes, sempre que responguin als criteris de qualitat. “El nostre projecte passa per portar a escena autors vius i volem buscar nous talents, siguin catalans, madrilenys, anglesos o islandesos. Encara que en igualtat de condicions sempre recolzarem el d’aquí”, comenta.

López amplia aquest boom de nous dramaturgs a camps que van més enllà fins i tot de la mateixa escriptura. “Segons el meu parer, algú com Julio Manrique no deixa de ser un autor, perquè compta amb un segell, un llenguatge, propi en la seva manera de dirigir”.

Si Casares afirma que els nous escriptors encaren els gèneres teatrals de manera «desacomplexada» i «no sacralitzen» l’acte de la creació, López sitia molts dels seus referents en el món de les noves tecnologies. «Els de la meva època ens hem vist influïts pel món de la imatge, a través del cine i la televisió, però ara van allà amb les noves tecnologies».

El diagnòstic de la situació no pot ser més optimista, encara que López apunta un punt de moderació. “Són molts a la línia de sortida i aquesta és una carrera de fons”. Casares, reticent a exercir de caçatalents i revelar el nom d’algun aspirant a estar en aquesta línia de sortida, sí que subratlla un text d’un alumne de la “vintena”, Albert Arribas, de l’Obrador de la Beckett, que s’hi va presentar en lectura dramatitzada. López, quan només falten tres setmanes per estrenar una obra, reconeix que encara no ha tingut temps de llegir els nombrosos textos que li arriben a La Villarroel.

  • " "
  • " "
  • " "
  • <iframe width=”560″ height=”315″ src=”https://www.youtube.com/embed/5MXGrfx7UV8” frameborder=”0″ allow=”accelerometer; autoplay; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture” allowfullscreen></iframe>