Com són els actors catalans quan es treuen la màscara dels seus personatges? Van en limusina o paguen hipoteca com qualsevol mortal? Encara consideren que el teatre dóna més prestigi que la televisió? Quines diferències hi ha entre ser actor aquí i a Madrid?

Aquestes i d’altres preguntes són les que vol contestar el llibre Busquem actors i actrius per a una sèrie de televisió, de Núria Cuadrado i Marta Monedero, editat per L’Esfera dels Llibres. Periodistes especialitzades en temes d’espectacles -la segona a l’AVUI-, han escrit un text que parla molt de televisió i de teatre i una mica de cinema; que proposa reflexions sobre la promiscuïtat de relacions entre una disciplina i una altra; i que, per damunt de tot, dóna la paraula als actors (i actrius).

I és que, de fet, la primera intenció que es van proposar les autores va ser la de fer un retrat generacional de les noves fornades d’intèrprets catalans. Però es van adonar que això no és possible perquè no existeix un patró únic que els hagi format. I vam anar canviant la tesi a mesura que l’escrivíem. El text resultant tracta, més aviat, sobre la doble relació dels professionals de la interpretació de casa nostra amb l’escena i la petita pantalla, ja que la majoria dels més joves o han nascut a la televisió o ha estat la que els ha catapultat cap a la popularitat. I arriba a la conclusió que la indústria audiovisual ha marcat profundament la darrera generació d’actors i ha modificat el mapa de la professió; per exemple, ja no formen companyies teatrals com les que han donat prestigi al país, potser l’última important va ser T de Teatre.

Calidoscòpic i polièdric, el llibre parteix d’una juganera estructura narrativa que arrenca de la suposada intenció de les seves autores de fer una telenovel·la i que fa una repassada per la professió a partir del càsting que hi duen a terme. És una estructura àgil per no fer la sensació que volíem realitzar un assaig molt profund, exhaustiu i pretensiós, cosa que no hauríem sabut fer, sinó un divertiment que es llegís en poca estona. Però al mateix temps volien contribuir a desmitificar els actors i mostrar-los com a persones.

El llibre ofereix entrevistes, converses i declaracions d’actors com Joel Joan, Mercè Martínez, Albert Espinosa, Mònica López, Marta Marco, Àngels Bassas i Marc Martínez, entre d’altres. Però també amb altres professionals que coneixen bé el seu univers, com els crítics de teatre Jordi Coca i Gonzalo Pérez de Olaguer, i professionals vinculats al teatre i les telenovel·les.

Aquestes converses els ha permès arribar a conclusions com que els actors joves ja no tenen tant la idea de la televisió com una feina per sobreviure i menys prestigiosa que el teatre, sinó que pensen que es pot fer un treball digne en qualsevol mitjà, fins i tot elevar el nivell del producte gràcies a la seva feina. Cuadrado i Monedero també han modificat idees que tenien abans de començar el llibre, com que el costumisme de les telenovel·les acabava traspassant a l’escenari i encomanant tics interpretatius als actors. I han vist que ja hi ha joves que adquireixen la vocació arran de la televisió, i que es matriculen a l’Institut del Teatre no per ser actors sinó actors de televisió, potser pensant que són diners ràpids.