Encara hi ha agú all bosc.

Encara hi ha algú al bosc  en la seva faceta teatral s’estrena avui a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya. El text és d’Anna Maria Ricart Codina i està dirigit per Joan Arqué Solà. Aquesta obra és la pota teatral d’una triple estructura que es recolza també en un documental, exhibit fa pocs dies per TV3 i una exposició fotogràfica que es pot veure a La Model. Tot plegat

El muntatge Encara hi ha algú al bosc és el relat de les supervivents de la violència sexual a la Guerra dels Balcans. El mes de novembre passat va fer 25 anys del final oficial d’aquesta guerra,  on es calcula que entre 25.000 i 50.000 nenes i dones van ser violades seguint un pla de neteja ètnica. El muntatge pregunta si realment la guerra va acabar per a les dones supervivents violades, i també per als fills i les filles que van néixer d’aquelles agressions sexuals.

 El muntatge es pregunta si realment la guerra va acabar per a les dones supervivents violades, i també per als fills i les filles que van néixer d’aquelles agressions sexuals. “Quan acaba una guerra”, es pregunta el director de l’espectacle, Joan Arqué. “Acaba quan ho anuncien els mitjans de comunicació? Quan deixa de ser notícia? On van a parar aquests fets? Va ser una guerra que va tenir més presència en els mitjans que d’altres i a més va coincidir amb un dels moments més esplèndids de la nostra societat: els Jocs Olímpics de 1992”, assenyala.

La dramatúrgia s’ha elaborat a partir de la investigació i la documentació de Teresa Turiera-Puigbò Bergadà, coautora també del documental que, lluny d’autoanomenar-se víctimes, s’erigeixen en supervivents. Anna Maria Ricart, la dramaturga, explica:”El que diuen les actrius en escena són les paraules de les dones a qui vam entrevistar, així com les dels seus fills. I m’agrada dir que són les seves paraules i que estan escrites tal com les van dir. En la seva manera de parlar veiem com és de dur explicar segons quina història i quines trampes, de vegades, ens posa la memòria, què ens fa recordar i què no”. La dramatúrgia s’estructura en dos àmbits: el de les històries de les dones protagonistes i el de les persones a l’entron del rpojecte que, des d’aquí, vivien aquells dies de 1992 d’una manera molt diferent, en plena eufòria.

Formen l’equip interpretatiu d’Encara hi ha algú al bosc Montse Esteve, Judit Farrés, Ariadna Gil, Erol Ileri, Òscar Muñoz, Pep Pascual Magda Puig. A l’escenari també hi veiem reflectida la doble realitat d’aquells anys: mentre a Barcelona gaudíem dels Jocs Olímpics, a la mateixa Europa, a dues hores d’avió, tenia lloc una guerra cruenta. “És una bufetada”, explica Ariadna Gil. “Aquestes coses continuen passant, i em fa plantejar-me com les vivim. Ha sigut un procés molt interessant. Ho estem fent des de l’avui d’aquestes persones reals a les quals hem de donar veu, però des de nosaltres. Som nosaltres, amb le s nostres experiències,  amb el nostre record d’aquell moment, intentant posar-nos en la seva pell”. És un continu entrar i sortir. Les actrius destaquen la coralitat del projecte. Montse Esteve, una altra de les intèrprets, explica que “tots els elements són necessaris. La imatge és un intèrpret més, la llum és un intèrpret més, la música també. És un cor amb una polifonia preciosa on es tracta amb un respecte absolut a les persones de les quals parlem”. 

El muntatge és una producció de Cultura i Conflicte i Teatre de l’Aurora, amb la col·laboració del Teatre Nacional de Catalunya i la participació de Temporada Alta, i forma part, com assenyalàvem, d’un projecte més ampli que també inclou un documental i una instal·lació fotogràfica, amb imatges d’Oriol Casanovas.

L’exposició-instal·lació fotogràfica parteix de les dues realitats generacionals: la de les dones víctimes directes de tortures i violacions, en molts casos després de veure com assassinaven els homes de la seva família; i la dels fills i filles nascuts d’aquests embarassos forçats, bona part dels quals van ser abandonats o donats en adopció. Els anomenats “nens invisibles” són avui homes i dones joves, amb ganes de mirar al futur i de fer saber a les seves mares biològiques que les estimen per sobre de qualsevol circumstància.

 

BANNER QUINZENA METROPILITANA FILATURAS 2021
Banner Quinzena metropolitana 2021