Alessandro Sciarroni

    0

    Per què el nom d’Aurora?
    Aurora és la llum que precedeix la sortida del sol i que segueix l’obscuritat. Molts dels atletes amb els qui he treballat presenten patologies cròniques que any darrera any redueixen el seu camp de visió i la lluminositat de la seva imaginació. He volgut pensar en aquesta condició com en una mena d’aurora que obre unes noves percepcions en comtes del crepuscle dels sentits.

    Vostè diu que Aurora és una reflexió sobre l’esforç i la constància. Però per què parlar d’aquest conceptes a través d’un esport per a invidents? Per què ha triat aquesta pràctica tan especial?
    Doncs pel fet que el Goalball, aquest esport que és una disciplina paralímpica, pot ser jugat només amb els ulls tancats. Volia treballar sobre alguna cosa que fos pur ritme, energia. Sense dispersió.

    Aurora és el tercer espectacle que tracta aquest tema. El primer es deia Folk-s i ja ha estat presentat a Barcelona, rebent una gran acollida per part del públic. Algunes persones n’han parlat com si es tractés d’una marató de dansa, com si fos quasi una pràctica esportiva. Però jo penso que no és exactament així. Així que vaig decidir fer un espectacle sobre l’esport, i quan vaig descobrir el Goalball vaig veure ràpidament que aquella era l’activitat que estava buscant.

    El handicap dels jugadors en l’espectacle esdevé la seva habilitat. Ells són els meus herois, que són capaços de transformar el seu dèficit en un superpoder.

    Quina és la seva intenció a l’adaptar sobre l’escenari pràctiques i activitats que no són pròpies de l’escenari? Què vol explicar amb aquest mètode?
    A Aurora, com en els altres dos espectacles, hi ha la descontextualització d’una pràctica del seu lloc d’origen a allò teatral. La pràctica es respecta i es reconstrueix fidelment, però alguns detalls s’exageren per tal de permetre que un o més aspectes que m’interessen puguin aflorar. I tot això cercant de no fer judicis ni tenir punts de vista massa unilaterals, però deixant oberts molts significats possibles i cap en particular. D’aquesta manera, Aurora es connecta als dos capítols precedents de la trilogia com un esdeveniments sense ulls, on el temps de les accions sembla no coincidir mai amb la durada, però es contrau i es dilata en relació a la percepció sensorial subjectiva tant del performer com del públic.

    En les seves obres sempre explora altres identitats, condicions, formes d’estar present en la vida “no convencionals”. Hi ha una intenció social en les seves propostes?
    Allò que busco fer és crear un esdeveniment que aparentment sembla molt distant de la realitat dels espectadors que assisteixen a l’espectacle. Però sovint passa que el públic s’identifica amb aquesta activitat que sembla estranya, distant. El que passa és que el públic veu alguna cosa que ens concerneix a tots durant l’espectacle. La fotògrafa Diane Arbus deia que es reconeixia més a ella mateixa quan era en un lloc on mai havia estat. Jo l’entenc i busco proposar al públic la mateixa experiència.

    Com encaixa en l’estereotip de la dansa contemporània?
    Aquestes són preguntes que crec que no hauria de respondre jo. Potser caldria preguntar als programadors de dansa que em conviden pel meu treball. M’agrada la definició que dóna la Wikipèdia de dansa. Diu que és un art performatiu que s’expressa a través del moviment del cos humà, segons un pla preestablert que pot ser estructurat i/o improvisat que es diu coreografia. M’agrada perquè mentre ara estem parlant potser algú ha obert la pàgina de Wikipèdia i ha modificat aquesta definició.

    Però a mi no m’interessa el Goalball, ni els malabars, ni el schuhpplattler (dansa folklòrica en que es basa Folk-s), com tampoc col•laborar amb una prestigiosa companyia de dansa. Per mi el gènere es sempre el mateix, però no m’interessa donar-li un nom.

    Com acullen les seves obres els diferents països on vostè les presenta? Per exemple, als Estats Units, d’on ara arriba. Hi ha diferència amb Europa?
    Els Estats Units són un país grandíssim i cada Estat presenta les seves característiques específiques Hem presentat el mateix espectacle tant a Portland com a Nova York i ha estat una experiència increïble. El Festival PICA de Portland és un dels pocs esdeveniments de performance que tenen lloc a la ciutat. El públic està en certa manera de la teva part, et recolza i vol veure’t sortir amb èxit. El públic de Nova York és completament divers. És habituat a rebre i a ser un centre propulsor de novetat: és més difícil en un cert sentit. Hi ha tant esdeveniments cada dia que el públic vol triar curosament quina cosa veure i assisteix als espectacles amb moltes expectatives. Però haig d’admetre que Folk-s ha anat molt bé també a Nova York i que hem rebut molta calidesa i afecte.

    Nosaltres a Europa ens assemblem majoritàriament als espectadors de Nova York. Som crítics i suspicaces. A vegades tinc la impressió que anem al teatre per poder dir què pensem, per dir què podia haver estat fet millor, etc.