Àngel Llàcer

    0

    Has interpretat gèneres teatrals molt diversos, és difícil fer aquests canvis de
    registre?

    No, perquè tu només has de dir el text que et donen. Tu tens un autor, aleshores és igual que sigui una comèdia, un drama o una tragèdia. L’única cosa que has de fer és donar vida al personatge. La teva feina és posar-hi la teva ànima, la teva veu i el teu cos per fer allò realitat.

    Parlem de la companyia “Parracs”.
    Hi havies treballat com a actor?

    No.

    És una companyia estable en la qual participen sempre els mateixos actors?
    Sí. La companyia Parracs és una companyia que va sortir de l’Institut del Teatre, en la promoció del 95-96, un any abans que la meva.

    T’agradaria crear una companyia pròpia o prefereixes sel·leccionar la gent en funció de l’espectacle?
    Jo crec que si t’entens amb un grup d’actors, és molt millor crear una companyia.
    De fet, en “El Somni d’una Nit d’Estiu, una cosa que es pot observar, és que es veu que hi ha una companyia on tothom va a una. Jo crec que això és molt útil, perquè som amics i ja ens coneixem. També crec que com més convius amb la gent, més la coneixes i tens més llibertat alhora d’interpretar. Aquí, una de les coses que vam aconseguir molt de pressa va ser perdre la vergonya.
    Crec que si en una companyia hi ha sempre la mateixa gent, tot és molt més fàcil. Estaria molt bé fer una companyia estable.

    Quin temps heu invertit en la preparació d’aquesta obra?
    Vam fer unes lectures prèvies durant els mesos d’abril i maig. Llavors l’1 de juliol vam començar a assajar al teatre i poc després vam anar a Planoles. Allà durant quatre dies assajàvem de nit al bosc.
    Hem tingut la gran sort de disposar tot l’estiu del teatre. Això és un avantatge considerable. L’escenografia va estar enllestida molt aviat, i això va permetre que ens adeqüéssim molt bé a l’espai, la qual cosa va ser un altre factor important.

    “El Somni d’una Nit d’Estiu” és un clàssic i tu n’has fet una versió més actualitzada. Creus que és necessari fer aquests canvis en el temps perquè l’espectador tingui més punts de referència?
    Sí, jo crec que sí. Però no l’hem actualitzat, simplement hem vestit un Shakespeare d’una època determinada. Shakespeare és actual.Vestir-l’ho d’una època determinada no canvia els continguts. Jo he intentat ser fidel al text. Potser sí que en els anys 50, l’espectador pot identificar millor una classe social, que no pas en el segle XVII. Tot i així, crec que allò que s’ha de fer és explicar el que Shakespeare volia explicar.

    T’hem vist treballar com a actor en diversos muntatges, i ara com a director. Creus que es poden fer les dues feines alhora?
    Jo crec que sí que es pot fer, però cal molta tranquil·litat i molt de temps.

    Tu ho faries?
    Ara no. Si algun dia s’escau ho faré o si aquesta funció se’n va de gira i algun actor no ho pot fer, ja m’hi posaré jo i faré d’actor.

    Quines diferències, potser amagades als ulls dels espectadors, hi ha entre dirigir i interpretar?
    Quan ets actor descobreixes i et fiques dins d’un personatge. Quan ets director t’has de ficar dins de diversos personatges, això està molt bé perquè en coneixes molts alhora.
    Tots els personatges són diferents i quan te’n toca un sempre penses “ai, mira el de l’altre m’agrada molt”. Però quan ets director els vius tots.
    Una altra gran diferència és que, quan ets actor, el personatge l’has d’entendre tu, i quan ets director has de fer entendre com tu entens aquest personatge a un actor, que és una altra persona. Tu has de convècer a un actor perquè després ell convenci a la gent.

    El cartell d’ “El Somni d’una Nit d’Estiu” és minimalista i impactant alhora. Ésta pensat perquè cadascú vesteixi el seu propi somni? Has intervingut en el seu disseny?
    Per aquest cartell volia un dibuix d’un nen petit des del principi. Vaig dir “jo vull un dibuix d’un nen petit”. I la Rosa Gomis, que és dissenyadora gràfica, va fer el cartell, que és molt millor del que m’havia imaginat. Al darrera, es veu un bosc que és molt suggerent i molt important en tota aquesta obra on l’escenografia és un bosc i tot passa en un bosc. Volíem que el bosc estigués molt present. Sempre dic “vull que es vegi el bosc”. I dóna aquest toc naïf…i a més és bonic, crida l’atenció.
    És molt important que la gent identifiqui un dibuix amb un espectacle.

    Si t’haguessis d’identificar amb algun dels personatges de l’obra a quin t’agradaria assemblar-te?
    M’agradaria ser el Puck, perquè és el que està més tranquil…Tots tenen problemes i ell està la mar de bé. El Puck, el Puck!!!

    “El Somni d’una Nit d’Estiu” és una comèdia d’embolics amorosos amb uns tocs màgics que podríem identificar amb l’atzar?
    Shakespeare sempre diu que els humans controlen una cosa i després hi ha uns poders sobrehumans. De fet Hipòlita ja ho diu ” la transfiguració de tots els seus sentits demostra que hi ha alguna cosa més”.
    Sempre hi ha aquesta part de Cupido, dels déus de la força, de la natura… I és una cosa que Shakespeare té molt present en totes les seves obres, els poders sobrenaturals que nosaltres no controlem, ni coneixem. En aquesta obra, aquests poders estan representats per Oberon i Titània. Com que ells no estan bé, el món està fatal. El clima està malament, les estacions de l’any ja no funcionen…i tot això és perquè els déus tenen un cert control sobre la natura.

    A mesura que la nit avança i la situació s’embolica més, van baixant uns cilindres que surten de l’interior dels arbres. Vol dir que el món dels somnis (la part de dalt de l’escenari) va envaïnt a poc a poc el món real (la part de baix de l’escenari) fins al punt que s’arriben a confondre?
    Sí. Vam decidir muntar l’escenografia en dos espais. Cada nit, quan comença el somni, la màgia va envaïnt el món real. Llavors el món de dalt, que en un principi no existeix, cada cop té més presència. El món dels somnis, el món de la imaginació, el món del que no controles va envaïnt l’espai de baix, fins al cinquè acte en què desapareix.

    El fet que en aquesta representació els aspirants a actors siguin músics i no artesans, és per donar un caire més festiu a l’espectacle?
    Sí. Ho vaig fer una mica en aquest sentit, perquè no es perd per res el que Shakespeare volia explicar.
    Shakespeare volia presentar unes persones que no són actors, però que fan d’actors.
    En aquest cas vaig voler convertir els artesans en músics, perquè jo volia posar música a l’obra. Volia posar una banda sonora. Aleshores ells toquen a les seves escenes i també posen música a les altres.
    Si a les pel·lícules sempre hi ha música, perquè no hi ha d’haver música en una obra de teatre ? I és en directe, que això s’agraeix molt. Ho vaig fer per aquesta raó, perquè no traïa gens a Shakespeare i em permetia poder posar música.

    En el decurs del muntatge aconseguiu transportar l’espectador del món real al món fictici i mantenir la seva atenció en tot moment. És difícil aconseguir-ho sense recórrer a grans efectes especials, basant-se únicament en una escenografia senzilla però enginyosa i en el poder de la música i la paraula?
    Sí. Jo crec que com menys fem, millor. Crec que el més important és el text. El text és el que t’ho ha de donar tot.
    Quan una persona s’inventa alguna cosa en una obra de teatre, sempre és perquè el text li ha suggerit. Si tu fas un vestuari és perquè el text t’ho suggereix, si tu fas una posada en escena és perquè el text t’ho suggereix…llavors els actors l’únic que han de fer és dir el text.

    Quin fragment de somni voldries que el públic s’endugués a casa?
    Que sortissin feliços i contents. És a dir, que hagin passat una molt bona estona, que s’hagin oblidat de tot durant uns instants i que hagin viscut un conte.

    On és el teu bosc més proper al d’ “El Somni d’una Nit d’Estiu”?
    Jo quan era petit anava molt al bosc. Un bosc que hi ha als ports de Beseit, a prop de Tortosa.
    M’agrada molt perdre’m pel bosc. Quan estàs al bosc et sents tant indefens, tant petit,