Calixto Bieito

    0

    Com és la feina d’un director de teatre? Exactament, què és el què fa un cop llegeix un text?
    No t’ho puc definir com ho fan tots els directors, puc parlar-te de com ho faig jo. Quan és un text l’imagino, el vaig imaginant, tinc imatges. Llavors la meva primera feina consisteix en fer una recerca exhaustiva de tot lo que fa referència a l’autor, al text i a l’època. Faig un treball, en aquest sentit, com molt acadèmic, no? Llavors, amb això, intento entendre què és el què l’autor volia explicar al seu públic, quin és el missatge i… un cop això està clar jo diria que això és una mica l’essència de la peça i començo a treballar amb la meva imaginació, les meves imatges i com puc traslladar aquest missatge al públic d’avui. Diguem-ne que són dues grans fases de treball. Un treball molt acadèmic i un treball, diguem-ne, d’imaginació.

    I acaba variant molt el resultat inicial d’allò que acaba pujant dalt d’un escenari?
    Eeee… en el meu cas jo sempre tinc imatges molt fortes d’un espectacle, intuïcions molt… molt determinades. O sigui, hi ha idees molt clares i aquestes idees no canvien, però sí que poden fer-ho amb el treball dels actors, evidentment. Jo sóc un persona de treball en equip i… i sóc una persona que té idees globals dels personatges, però els construiexo amb els actors que tinc. Llavors això sí canvia, varia.

    Una de les característiques de la teva manera de treballar és l’aposta per la contemporaneïtat. Aprofitar el bagatge cultural i històric i no representar una obra tal i com es faria al seu moment sinó aprofitar tot aquest temps i com és la societat d’avui. Però això ha portat molta polèmica moltes vegades. Com ho reps?
    Jo no ho rebo de cap manera, perquè pfff… això no és un problema…

    O com t’afecta el fet que hi hagi vegades que no siguis ben acceptat?
    Home m’afecta eee… o sigui, tampoc m’afecta especialment. Home, m’afecta si vaig a un restaurant i la gent es posa a insultar-me. Això doncs, home m’afecta, no m’agrada, no em fa gràcia. Oooo… o si et truquen per telèfon per dir-te una tonteria, per insultar-te igualment, no?

    T’ha passat?
    Sí, sí, sí. Són coses que m’han passat i, llavors, això no m’agrada. En aquest sentit m’afecta que no m’agrada. Ara, em fa canviar la meva manera de treballar? No perquè, bueno, un treballa d’una manera. Amb La vida es sueño, per exemple, el públic de l’època quan veia l’obra estava fascinat i sentia por per aquells versos i aquella foscor. Pues jo haig de provocar el mateix amb el públic d’avui en dia, perquè si no no té sentit posar-ho en escena. I en aquest sentit jo crec que sóc bastant fidel a l’esperit original de les peces. Ser fidel no vol dir fer una reconstrucció d’època i que el públic vegi un cromo. Jo parlo de contingut i en nom d’un determinat psicologisme es fan veritables barbaritats culturals. No és una barbaritat posar-ho en escena com es viu ara perquè això és el mateix sistema de treball que feien, per exemple, al Segle d’Or o al teatre shakesperià. Ells no feien peces d’època. Ells feien peces d’ara i llavors, en nom d’un historicisme, es fan veritables barbaritats que no tenen res a veure amb la cultura.

    Quina funció juga l’escenografia, perquè als teus espectacles acostuma a ser bastant sintètica?
    Home, l’escenografia és un marc. És important tot i ser molt sintètic… Tinc tota la imatge, com d’una pel.lícula, quan ho estic fent. Llavors, en aquest sentit, sóc molt realista, la meva imaginació és molt realista. L’escenografia ha de ser un marc, un marc suggestiu pel públic i específic per a la lectura de l’obra.

    Està clar que vols que l’espectador estigui actiu mentre veu l’espectacle.
    Sí, clar. És com anar al cine i fer riure o fer plorar. L’espectador ha de riure, ha de plorar, ha de pensar… L’espectador no ha d’estar pensant “Ah mira! ara vindrà això. Ah! ja veuràs. I ara ve això perquè…”, això no té cap sentit.

    I l’etiqueta que t’han penjat de director provocatiu, al marge de si és cert o no, és una manera d’atrapar gent respecte del cinema o la televisió?
    Aviam, si ser provocador vol dir que el públic està inquiet o riu o està amb el gusanillo quan veu una producció pues sí, el teatre ha de ser provocador com ho són els toros. Això ho deia Valle-Inclán, el teatre no et pot deixar indiferent. Qualsevol cosa no pot deixar-te indiferent. No pot ser avorrit i no pot deixar-te indiferent.

    Quan te n’adones que hi ha gent que ho ha rebut malament…
    Home, a mi m’agradaria agradar a tothom però Plató diu que això és de necis. Potser sóc una mica neci, però a mi m’agradaria agradar a tothom i que les meves produccions arribessin a tothom. A mi m’agrada agradar al màxim de públic possible. Que no pot ser, malauradament no pot ser, pues tampoc em farà canviar la meva percepció, perquè això és una cosa molt íntima. No és una cosa exterior meva, que jo digui “Mira, ara veuràs!” o estic assegut en una taula i dic “Això provocarà no sé què”. No, jo crec que, quan faig produccions, no sóc massa conscient de que provocaran un escàndol, com el Macbeth a Salzburg. En aquest sentit sóc bastant innocent.

    Quina funció tenen la tradició i la iconografia espanyola als teus espectacles?
    Molt important perquè, home… perquè he estudiat a Jesuïtes i això marca! (rient)

    Però no tothom que ha estudiat als Jesuïtes queda marcat per tot allò que és espanyol!
    No, però no tothom que ha estudiat als Jesuïtes fa teatre, no? Jo, al meu col.legi, hi havia un teatre molt gran, molt bo… Perquè, pues m’agrada molt Valle-Inclán, m’agrada molt Buñuel, m’agrada molt la part surrealista de Lorca. I llavors tot això, d’alguna manera, té una influència al meu treball i, evidentment, els meus espectacles estan plens de passions espanyoles o catalanes perquè clar, jo ho sóc. Vull dir que no intento fingir-les. No puc, no puc filtrar-ho això.

    Ets el director artístic del Romea. Exactament, quina és la teva feina?
    La meva feina és fer el programa artístic.

    I en què et bases per fer-l’ho?
    Em baso en incitar la curiositat del públic i en una sèrie de títols que puguin resultar atractius. Atractius primer per mi, després pel públic i pels col.laboradors que treballen a la casa.

    Com s’ha de gestionar un teatre públic i com ho ha de fer un de privat?
    No sé, perquè amb aquest teatre (Romea) hi ha una petita confusió. La gent diu “Aquest teatre té una programació de teatre públic” i, en canvi, és un teatre privat. Però… bueno, no sé. Hi ha altres teatres a la ciutat en aquest cas. Home, jo suposo que un teatre privat, no aquest però un teatre privat, un teatre comercial, es gestiona en base a un… diguem-ne, a una immediatesa amb el públic, amb productes que realment puguin arribar de seguida, que puguin resultar comercials en el sentit més positiu de la paraula. Però aquesta no és exactament la idea d’aquest teatre. El Romea no té aquesta idea. Aquest teatre té una idea més de “Nem a intentar fer arribar aquests textos al màxim de públic possible”. El plantejament és diferent.

    Creus que cada país ha de tenir un teatre nacional?
    Uf! Això és una pregunta bastant complexa perquè, aviam, és important que hi hagi infrastructures bones. Llavors, en aquest sentit, el Nacional és una bona eina per treballar i llavors és important. Però si em parles de què vol dir teatre nacional, entraríem en una altra discussió.

    Podem entrar-hi?
    No.

    Fa unes setmanes a la revista El cultural van entrevistar un grup de gent de teatre de l’Estat espanyol, entre ells tu, on dèieu que el teatre que s’està fent a Espanya en aquests moments és poc arriscat i que les administracions no ajuden gaire. Tu què en penses exactament de tot plegat?
    Bueno ja ho vaig dir allà. Jo penso que a les administracions no hi ha una política clara de perquè…

    Què és el que fan les administracions?
    Què fan les administracions? No hi ha una línia clara, no hi ha clarament què es vol fer. O sigui, volem que hi hagi tres

    banner fira mediterrània
    banner fira mediterrània