Dafnis Balduz

    0

    No se com començar que no soni tòpic…
    Una de les grandeses d’aquesta feina és que, de copi volta, has de compartir escenari amb algú amb 45 anys més que tu, frec a frec. Quan passa -i també em va passar amb Montserrat Carulla- ho has d’aprofitar, aprens moltíssim. T’adones que estàs amb algú que ha fet un recorregut grandiós, amb un bagatge cultural brutal. En Carlos era professor, escriptor, havia fet ràdio, cinema, teatre, també havia dirigit… Havia tocat tots els pals de l’ofici.

    I encara estava plenament en actiu…
    Si, sí. Completament. Parlava de tot el que havia fet amb passió. Era un enamorat de l’ofici en totes les disciplines.

    Què ens pots explicar de la seva manera de treballar
    Als assaigs era igual d’apassionat no es cansava mai, ni una queixa. Era un doll d’energia, tenia ganes de fer i fer, sortir a l’escenari i disfrutar amb el text. Durant el procés, sempre anava a favor de positivar qualsevol crisi. La seva actitud m’admira molt i em dóna encara més ganes de seguir per aquest camí en la feina. Tan de bo arribés a la seva edat amb les mateixes ganes que ell!

    A la roda de premsa del Grec va dir: He tingut la fortuna de treballar amb Dafnis Balduz. Estem als antípodes pel que fa a l’edat, però tenim el mateix concepte teatral i he tingut el plaer de disfrutar de la veritat amb la que Dafnis treballa…
    Què pots dir quan algú amb la seva trajectòria parlar així de tu? Ens vam fer amics. Era el primer cop que jo treballava amb un text per a dos actors, tota l’estona a escena i això crea vincles. Passes amb ell tot un recorregut, és diferent de si som més. Era un gran generador de bon rotllo. De sobte venia i em deia: “És un placer trabajar contigo!” O de cop rebies un Whatsapps amb comentaris bons sobre la teva feina. Deia que no em feia la pilota, que ja no tenia edat… Sempre ens feia comentaris amables. No li feia cap vergonya, fins i tot quan se’m va presentar per escrit.

    Com per escrit?
    Si, quan li van proposar el paper ell no em coneixia, com era natural. Em va investigar per internet i em va enviar un mail presentant-se i dient: “Puedes contar con mi mejor energía y disposición. Espero que disfrutemos mucho…” Tenia aquests detalls. Aquesta manera cordial i meravellosa d’actuar. Sempre guardaré aquell escrit.

    Com ha quedat ara l’espectacle?
    El tirarem endavant amb un altre actor. Hem de tornar a assajar i després ho farem a Madrid. La mort de Carlos ha estat una hòstia molt forta i tot és encara molt recent, però s’ha de tirar endavant. Suposo que al principi se’m farà estrany, encara el tenim mot present i nosaltres dos vam arribar a tenir una relació molt estreta. Ell era lluny de casa seva i tenia moltes ganes de parlar. Era com algú de la família.

    Parlem una mica de tu, ara. Comencem per Sitges, que ja ho tenim aquí! Diu que presentes el festival?
    Ja fa tres anys. Ho presentem la Melina Matthewws i jo. Fem la Gala de la Inauguració, la Gala de Cloenda i presentem tots els artistes convidats que puguin venir a Sitges a fer parlaments de les seves pel•lícules abans la projecció. Fem moltes entregues de premis, presentem també els curts… Molta feina, si! I com tu dius, ja ho tenim a sobre!

    He mirat el currículum, probablement el mateix que va llegir Carlos, i és impressionant: 11 pel•lícules, 7 sèries de televisió i 34 obres de teatre. Tens 32 anys! M’estressa només escriure-ho!
    Bé, no són papers protes, eh! I el currículum aquest també inclou les obres amateurs!

    T’ho dic d’una altra manera. Vas començar directament al TNC! Com es fa això?
    Jo feia coses a Vilanova, amb el grup L’Escotilló. Un dia, al director, Josep M. Porta, li van arribar veus que buscaven nens per a un càsting a TV3. Em va preguntar si hi volia anar i vaig dir que si, m’hi va acompanyar. I no em van agafar! Però en Pep Armengol, director de càsting, em va tenir en compte i em va cridar varies vegades per diferents coses. Fins que va sortir el càsting del TNC també a través del Pep.

    Em dona la sensació que fas més drames que comèdia. M’equivoco?
    Doncs si! O al menys jo no tinc aquesta sensació. He fet Elvis& Whitney, The Gyarry Men Show, Sí Ministre, Pel davant i pel darrere… I vaig estar amb la companyia Dei Furbi! Això si, he tingut la sort -i la voluntat- de canviar de pal molts vegades. És perillós fer sempre el mateix perquè t’encasilles i d’allà no surts.

    Hi ha algun treball que t’hagi satisfet més que els altres?
    El zoo de vidre! Sóc un enamorat de Tennessee Williams des de molt jove. I quan Josep M. Pou em va proposar el paper de Tom Wingfield, que és el més autobiogràfic que va escriure Williams, doncs em vaig sentir feliç de la vida! I a més, em van tocar uns companys fantàstics: Míriam Iscla, Meritxell Calvo,Peter Vives… Què més es pot demanar? No m’hagués cansat mai de fer-ho, ni que hagués durat dos o tres anys seguits! Però en tinc més, eh! Tinc molt bon record d’una funció basada en 4 contes de Mishima que va dirigir Joan Ollé i en la que la Montserrat Carulla i jo fèiem el primer i l’últim dels contes. Va ser preciós, un projecte molt bonic.

    A veure si l’encerto ara. Hi ha alguns gèneres on no t’hi veig gaire: el musical -i sé que has estudiat cant-, la poesia .i sé que recites amb una veritat sorprenent- i el monòleg, tot i que n’has fet un.
    I em va agradar molt fer-ho! Expedient k ha estat un dels projectes més personals que he fet. Però t’ha d’agradar el monòleg. L’enfoques des d’un altra punt de vista. Pel que fa a musicals, tot i que a Elvis& Whitney cantava, no em considero cantant, em falta preparació per fer un musical normal. Podria, això si, cantar una mica… De fet m’encanta. Canto tot el dia i en algun bar…

    Després em dius el bar, eh! Hem d’anar acabant. Ara toca aquella pregunta dels projectes…
    Doncs mira, en tinc un de molt interessant que no t’explicaré. Encara no està lligat del tot i ja saps com va això… És d’un autor i director contemporani súper actiu, m’han proposat un personatge molt potent… Em ve molt de gust. Si tot va bé, ho estrenarem a Barcelona el 2016. Però ja t’ho explicaré abans…

    De tota manera, no pares!
    No em puc queixar, no. Tinc ganes de fer molts coses i no en tinc mai prou! I en un temps en què la professió no va massa bé, la crisi ha deixat el sector molt tocat… i jo no puc ni obrir la boca, he resistit el pitjor moment. Però també vull dir que ningú m’ha regalat res. No formo part de cap clan ni de cap família teatral. Sóc un orfe. M’agrada treballar i, quan no he tingut feina, no m’ha fet cap vergonya demanar-la o inventar-la jo mateix.

    Escolta, i què hi fas a Vilanova? (hem quedat per fer l’entrevista davant d’un teatre de la ciutat)
    Estic assajant Els Pastorets! Els he fet tots els anys de la meva vida, no els he deixat mai. Aquest ja serà el 14 any que faig de Lluquet i tinc la sensació que serà l’últim, perquè una mica ja se m’està passant l’arròs! Ja veurem què faré l’any que ve!

    Si el voleu anar a veure, encara no sap horaris ni dates. Comença, això si, el 25 de desembre i el teatre es diu Círcol Catòlic.