Daniel Martínez

    0

    Veient la programació del Romea, m’entren ganes de preguntar-li: és vostè un suïcida econòmic o li agrada massa el teatre?

    No. Suïcida econòmic no ho sóc. M’agrada molt el teatre, això sí. El teatre sí té moments de suïcidi. Hi ha moments meravellosos que sí compensen aquests moments.

    El Romea ens presenta una programació de qualitat que no s’adiu amb una empresa com Focus, que semblava inicialment que apostés cap a un teatre comercial. Amb el Romea veiem que té altres aspiracions. Quines són?

    El qualificatiu ‘comercial’ va ser una etiqueta amb la qual hem suportat algunes crítiques però que estava dintre de la lògica de l’aparició d’una empresa privada. El Romea és en aquest moment un exponent del que en aquests moments més ens agrada com aficionats al teatre. Però tot i això el Romea no és la primera versió de les nostres possibilitats dins del teatre de vessant cultural. És obvi que dels catorze anys que portem produint hem fet molts espectacles amb les característiques que tenen actualment els del Romea. Des de l’any 93 amb aquelles Amistats perilloses, fins a La Casa de Bernarda Alba o L’Hèroe encara el Romea era una simple il·lusió. El que sí és cert és que amb el Romea hem trobat l’indret ideal per portar aquesta ficció nostra i pensar que podem oferir a la ciutat una activitat no únicament teatral sinó també cultural.

    Poques persones saben que vosès fa quinze van començar muntant tarimes

    I, seguim muntant-les. Nosaltres vam començar fent teatre. Com a conseqüència de fer teatre i ser professionals del teatre, i donat els riscos –donat aquest suïcidi que tu plantejaves abans- el que vam fer va ser buscar una possibilitat de negoci amb menys riscos. I per això ens vam dedicar a ‘muntar tarimes’ que diuen. Que no únicament és muntar tarimes. És també muntar el servei tècnic de l’espectacle. I això ens va proporcionar la possibilitat de fer pressupostos que es poguessin complir. En el teatre els pressupostos són sempre una bola màgica. N’hi ha de vegades que s’acompleixen i hi ha de vegades que no. Aquesta és l’activitat que s’ha procurat una solidesa necessària per que els riscos del teatre no afectin l’estabilitat de l’empresa. Seguim muntant tarimes i espero muntar moltíssimes més.

    Aquesta és doncs la clau de l’èxit de Focus?

    La clau de l’èxit actual de Focus ha estat la combinació de la vessant empresarial i la vocació teatral. Estàvem acostumats que les empreses estiguessin gerenciades per artistes o a l’inrevés. L’artista havia de fer d’empresari. A Focus s’han separat els papers. Els artistes fan art i l’empresa fa d’empresari. El que hem aconseguit és ser el vehicle perfecte, crec jo, – amb les seves imperfeccions- dels artistes. En conseqüència, aquesta separació crec que és la clau de l’èxit. A més a més amb un afegit molt important i es que els empresaris tenen vocació teatral, no d’artistes.

    Això vol dir que vostè, a més d’empresari també és farandulero?

    Jo sóc aficionat des de molt petit.

    Vostè va sempre amb corbata encara que avui no la porti.

    Bé… és un estiu important i … a mi es que m’agrada vestir amb corbata, es veritat. Jo sóc d’aquests que encara a la universitat s’havia d’entrar amb corbata i des d’aleshores la porto i m’agrada portar-ne. I no sé a que venia el tema de la corbata o si havia una pregunta.

    Estàvem parlant de la relació entre empresa i teatre

    Jo puc ser un artista frustrat. No vaig poder viure com a professional, com artista. Sóc un professional de l’empresa amb una tremenda vocació artística. Però aquesta vocació ja se m’omple com espectador. I se m’omple molt més com a vehicle dels propis artistes.

    Ho ha tornat a intentar, per això?

    No, no, no. Jo vaig muntar aquesta empresa amb els meus companys amb l’ànim de continuar la nostra activitat a dalt de l’escenari. Desgraciadament en el seu moment això va impedir que continuéssim a l’escenari i afortunadament ara això a provocat que tinguéssim aquesta empresa.

    La ‘Fundació Romea’ és el nou projecte endegat per Focus. Ha posat al capdavant l’exdirector de l’Auditori, Miquel Lumbierres. De que es tracta tot plegat?

    La Fundació Romea en aquest moment és un projecte d’acció teatral, jo diria que fins i tot podria dimensionar-se una mica més i anomenar-la ‘d’acció cultural’, dirigit a diversos agents. Té unes línies d’acció molt clares, dirigides als artistes i als autors i una altra línia dirigida a la formació. Com a última línia molt important i subjectiva, diríem que és una línia d’opinió, de creació d’opinió o de translació de l’opinió de determinades persones. La línia dels artistes està fonamentada en el que nosaltres anomenem ‘viver de companyies’. De sempre s’han sentit veus sobre la falta de suport a les creacions de noves companyies. No sabem si aquesta falta de noves companyies que tan han fet pel teatre del nostre país és una manca de recursos, o no sabem si el temps marca la línia d’acció teatral per altres camins. En aquest sentit, nosaltres anem a provar-ho. Hi haurà un teatre en el que sis companyies tindran els recursos necessaris i un escenari per a desenvolupar els seus projectes i mostrar-los a l’espectador.

    L’escenari del Romea?

    No. Serà l’escenari d’un teatre municipal de molt a la vora. I no puc dir res més en aquest moment. S’estan tancant els tractes perquè la Fundació té uns recursos limitats. El que està procurant fonamentalment és crear la complicitat necessària amb altres agents, amb altres institucions per a desenvolupar suficientment aquestes tasques que ens hem proposat.

    La segona línia –importantíssima- és el suport a la dramatúrgia, fonamentalment a la dramatúrgia catalana. En aquesta possibilitat tindrà el Premi de Textos Fundació Romea en llengua catalana, i després també, un teatre, el Villarroel Teatre, sala que ha signat un compromís amb la Fundació per a fer-se càrrec de la producció de la línia d’autors vius espanyols, de forma que la programació del Villarroel Teatre tindrà cada any de quatre a sis produccions d’autors vius espanyols, en el que com és lògic primarà la llengua catalana. I amb unes importants condicions: seran textos no estrenats, dirigits per un director de prestigi i amb un repartiment al capdavant del qual hi haurà sempre una actriu o un actor de renom, de cartellera. La tercera línia serà la de formació, que anirà dirigida a la gestió. Es tracta de la formació d’artistes al nostre país està suficientment clara. El que no està clar és la formació de la gestió dins dels diferents aspectes que té l’activitat teatral. La línia de debat, d’opinió o de tertúlies pretén traslladar la veu de molta gent, entre els quals també estem els empresaris, que a vegades parlem únicament de retruc.

    Aquest paquet de línies, empresarialment no quadra. Vostè ara no m’ha parlat com a empresari, sinó com a amant del teatre

    És clar. Hi ha punts en la Fundació vinculats a empreses. Hi ha d’altres empreses més grans i amb més prestigi que aposten també per la investigació o per la formació com a una línia clara de futur. Focus es caracteritza per que no pensa a curt termini, sinó que pensa en el futur. Per això, quan parlem de viver de companyies o de la nova dramatúrgia o de suport a nous autors estem pensant en el nostre futur. Si un autor es posa de moda gràcies a la seva estrena a través de la fundació, aquest autor és un valor important per a qualsevol empresa. Per això té dues vessants claríssimes. És veritat que la Fundació és el compliment de la il·lusió d’un projecte, i això no és mesurable en termes econòmics.

    Des del punt de vista d’empresari de teatre. Com qualificaria vostè el suport cultural que rep la indústria del nostre país per part de les Administracions?

    Les relacions normalment són bones. El suport és escàs perquè els recursos són escassos. Els pressupostos de totes les administracions, però especialment l’estatal i l’autonòmica són molt minsos pel que fa a cultura en general. Si a més a més parlem