Domènec Reixach

    0

    Satisfet de la temporada que deixem enrere?

    Sempre pots estar una mica més satisfet perquè crec que hem consolidat a un públic, perquè hem tingut un 67% d’ocupació, però com que l’ambició no té mida m’hauria agradat tenir un 80%. Però tal com ha anat la temporada amb els espectacles de risc que hem fet, és un molt bon resultat.

    Què és per tu un espectacle “de risc”?

    És aquell que no és contemplatiu amb el públic. Li demana una certa reflexió, un posicionament, li demana a vegades estar-se quatre hores en silenci a la sala… això costa.

    Quatre hores en silenci!

    Hem fet espectacles llargs. En vàrem fer un l’any passat. N’hem fet un ara, Lulú, espectacle dur, que demana tensió, estar molt pel que es diu. Tot i que visualment és molt potent, també el text s’ha de seguir amb molta atenció.

    Hem de deixar clar, doncs, que els espectacle “de risc” són espectacles que no et deixen indiferent.

    Crec que és l’objectiu, la mirada que ha de fer un teatre públic. Pertany a una societat i el paga. A més d’entreteniment, ha d’aportar una certa reflexió.

    Pel que fa a la gestió dels recursos heu anunciat que s’han acomplert les previsions.

    Tenim un contracte-programa i l’anem acomplint fil per randa. Estem satisfets.

    L’any passat, un dels punts negatius pel que fa a resultats va ser el “Mals d’Amor d’una gata francesa”. Aquest any us en penediu d’alguna cosa?

    No, perquè estic molt convençut del que he fet. Sí que puc dir que hi ha espectacles que t’agradaria que haguessin tingut una recepció més generosa, més oberta, més participativa. Que s’hagués entès més el que preteníem amb aquell espectacle. En aquest cas seria el “Pluja Seca”. El públic que venia sortia satisfet, però a nivell de crítica ens varen, literalment, masacrar. Si acceptes un elogi has d’acceptar una crítica. Aquest és el joc de la gent que estem en el món de l’espectacle. Però crec que va ser especialment dur. No va ser just.

    Ara mateix, si tornéssim enrere, sabent prèviament el que ha passat amb “Pluja Seca”, la tornaríeu a programar?

    La tornaria a programar però potser ho explicaria millor. Intentaria dir alguna cosa, no de l’obra, sinó com la premsa l’ha de rebre. Era la primera obra de teatre d’un autor que en la literatura està consolidat però que els entesos no li varen acceptar el pas a la dramatúrgia.

    En el cas de Pluja Seca, l’encàrrec ja venia de lluny.

    Sí. Ja estava damunt la taula de l’anterior director del TNC, el Sr. Flotats. Me’l varen passar a mi i em va semblar una bona proposta. Una persona que escriu tan bé cal acostar-lo al món del teatre.

    Pel que fa a aquesta temporada que arriba. Amb un escrit signat per tu mateix presentes una programació sota el compromís de la reflexió. Si Brecht s’alcés de la seva tomba, tant s’espantaria de la situació actual?

    Brecht diria que hi ha coses que no han canviat gaire, que algunes han millorat, però d’altres han empitjorat. Tothom esperava el segle XXI com un canvi, com si poguessin fer les coses més ben fetes i no ho estem aconseguint. Des de l’entreteniment, portar aquesta reflexió portant textos clàssics o textos contemporanis perquè tots plegats reflexionem en quin món estem, com l’estem vivint, i quin és el futur que volem pels nostres fills i per la nostra societat.

    Aleshores la influència del teatre sobre la societat hauria de ser extraordinari!

    Des dels Grecs el teatre té la seva força i per això s’ha mantingut en el temps.

    *Permetem simplificar la pròxima temporada del TNC segons la vostra presentació. D’una banda tenim els OPRIMITS, amb ‘La mare coratge’, ‘Ran del camí’ o ‘La filla del mar’.

    És una mirada de comprensió per tal d’entendre com viuen els marginats. És veritat que estem en el segle de l’opulència a Occident, però que dins d’aquesta opulència hi viuen molts marginats. És una mica la mirada d’aquesta gent que no obté la felicitat, que no obté el benestar, que no té família, que viuen marginats d’aquesta societat que estem construint entre tots.

    En el cas de ‘La Filla del Mar’. Ens trobem amb un Guimerà. És el clàssic català obligat de la temporada?

    És un espectacle del qual tinc molt bon record quan el vaig programar en el Romea farà just deu anys, i que després de la tancada de la plaça del pi, després del tema dels ‘sense papers’, em va semblar que era molt oportú tornar a recuperar aquest text. També se’m demanava un espectacle que poguéssim portar de gira al principi de temporada. ‘La filla del mar’, doncs, tancarà la temporada 2001-2002 i se n’anirà de gira la temporada 2002-2003. També coincidia que teníem una invitació per anar a Dublín, a l’Abbey theatre, i em semblava que portar Guimerà a Irlanda era el més just i correcte i per això em vaig animar a programar-la.

    Aquesta col·laboració és recíproca perquè l’Abbey… és qui obra la temporada de la Sala Gran del TNC.

    L’Abbey és un teatre històric que va fer una aposta per la dramatúrgia irlandesa que ha donat bons resultats. Des de Bernard Shaw fins a Brian Field… textos que s’estan representant arreu del món. Es tracta d’una aposta per una dramatúrgia autòctona irlandesa però que d’alguna manera mira el món. No han estat mai a Barcelona i un teatre que ha estat tan significatiu al llarg del segle XX valia la pena que els catalans coneguessin.

    En el cas del text de Brian Field, ‘Translations’, text triat per portar a Barcelona, l’has vist, ja?

    Sí. L’hem triat mútuament perquè s’inscriu dins de la tradició irlandesa, és un poble rural d’Irlanda on un vell mestre, en el pati de casa seva, dóna classes de gaèlic a joves que volten pel camp, mariners… molt pocs alumnes. En aquell moment, les tropes angleses estan canviant la nomenclatura dels carrers, places, esdeveniments geogràfics… i la qüestió és… hem de seguir amb el gaèlic, o hem de passar a l’anglès. I enmig de tot això hi ha una història d’amor.

    Aquest espectacle el veurem el 27 de setembre. Una segona classificació que heu fet és L’ABÚS DE PODER. En aquest cas trobaríem aquest ‘Translations’, ‘Coriolà’, ‘Escenes d’una execució’ i ‘Refugiats’.

    Al marcar aquests eixos de reflexió hem buscat els textos que s’ajusten a aquesta mirada brechtiana. Hem llegit Brecht, hem llegit la seva manera d’entendre el teatre i el discurs sobre l’època. ‘Coriolà’ correspondria a la manipulació del vot, el gran heroi o líder que al mateix temps té un gran exèrcit al darrera que és capaç de rebel·lar-se contra el seu propi poble perquè no li reconeix els seus mèrits. Aquest text està dirigit per Georges Lavaudant. L’altre text són les ‘Escenes d’una execució’, és a dir, el poder i l’art. ’Els refugiats’ reflecteix amb una mirada jove i irònica, una guerra, com podria ser la dels Balcans, o d’una mitjans de comunicació –un altre poder- que utilitza la guerra per treure un suc econòmic a través d’un concurs.

    I de pas mateu el tema del suport del TNC als nous autors.

    No el matem, el seguim. La Sala Tallers ha esdevingut un lloc molt viu, molt dinàmic, que s’està comprenent i el públic hi respon. Aquesta proposta, dirigida pel David Plana en coproducció amb la seva companyia, s’inscriu en el camí d’un cert lloc de renovació, de mirada nova i de provocar l’intel·lecte.

    En aquest, com a nou autor ens referíem a Sergi Pompermayer, de qui ja havíem vist fa uns anys ‘Zowie’ al Teatre Lliure. Des d’aleshores s’ha dedicat a fer guions per la televisió i la ràdio. Aquest és el gran mal de la dramatúrgia del futur?

    Aquests autors bé han de viure, i la televisió els proporciona uns bons mitjans. Jo crec que ho van alternant: la televisió com a ‘modus vivendi’ i un altre somni en paral·lel com és l’escriptura per teatre. Tant el David Plana com el Sergi Pompermayer ho fan… i d’altres. Ara fem una sèrie de lectures de Sitges amb gent que també escriu per la televisió sense deixar el teatre.

    Ara que et refereixes a Sitges, trobes a faltar la directora del Festival, Magda Puyo, entre l’equip assessor del T