Empar López

    0

    La idea de la Mostra de Teatre de Barcelona sorgeix a partir d’un reportatge publicat en un diari, on s’explica que sempre apareixen els mateixos actors a les sèries de televisió, una idea que tu subscrivies…
    Va ser un moment convuls per a la professió, ara fa 20 anys. Hi havia un malestar general perquè costava molt obrir-se camí i trobar un lloc on actuar. Recordo que en aquest article sortien fotografies d’actors que estaven treballant en diferents produccions de televisió i de teatre a la vegada i es veia aquesta endogàmia. Jo en aquell moment estava a Barcelona Televisió i em vaig plantejar què podia fer. Volia trobar la manera com un mitjà de comunicació amb un gran poder de difusió es podia ocupar del teatre, un mitjà totalment artesanal. Se’m va acudir crear un festival on es representessin obres amb caràcter professional i fos un aparador per a directors de càsting i programadors, on la gent tingués un espai per mostrar la seva feina. Jo sóc actriu i m’havia trobat amb què no tenia lloc on ensenyar les nostres creacions. Barcelona Televisió gravava les obres i les emetia per la televisió. M’interessava que això es conegués i la gent prengués gust i costum per anar al teatre. Jo sempre dic que el teatre fet per televisió no té res a veure. El teatre és únic i irrepetible. De fet, és tan artesanal que és l’única cosa que ni la televisió ni internet no ens poden prendre. Però crec que és indispensable que la televisió se n’ocupi. Vam acabar fent càpsules de les obres quan la Mostra anava fent-se més gran.

    Vols dir fragments de l’obra?
    Trossos d’un quart d’hora. Després de l’obra, jo feia una entrevista a un personatge vinculat al món de la cultura en el mateix escenari. Crec que hi ha molta gent que no ha anat mai al teatre però no hi ha ningú que no hagi vist mai la televisió per tant, està molt bé que aquest mitjà se n’ocupi.

    La Mostra també neix amb la voluntat de donar oportunitats a joves companyies, nous autors i directors i de facilitar l’accés a les sales comercials. Objectius aconseguits?
    La Mostra és un projecte sociocultural i artístic que dóna oportunitats a les joves companyies i que apropa la col·lectivitat al teatre. Jo tinc un premi de l’ajuntament de Barcelona per la Mostra. Al principi, era gratuïta, després la vam posar a un preu de 5 euros i ara en val 10. És una manera de què la gent s’acosti al teatre per un preu molt simbòlic. La base es donar oportunitats a les companyies perquè les obres puguis fer el salt al món professional i puguin trobar un espai a la cartellera.

    Objectius aconseguits, doncs?
    I tant! Amb escreix. Les companyies que guanyaven, anaven programades i des que jo agafo la direcció del Teatre del Raval, les programem aquí. Teatre de Guerrilla va sortir de la Mostra. I tinc el Pep Armengol com a jurat i veig actors a la Mostra que després surten a la televisió. És un càsting en directe. Gonzalo Pérez de Olaguer va dir una vegada que si la Mostra no existís, s’hauria d’inventar. Crec que un festival que ha aguantat 20 anys dóna per pensar.

    Què et fa sentir més satisfeta d’aquesta trajectòria?
    No estic satisfeta de tot. Hauria volgut en aquest vintè aniversari poder donar un premi econòmic al guanyador, però no ha pogut ser. Són companyies que neixen i moren amb recursos molt limitats. Hem passat de tot, hi ha hagut moments en què pensàvem que no podríem continuar. Agraeixo molt tota la solidaritat dels que ens han ajudat. La mostra ha arribat on és gràcies a la solidaritat de moltes persones que han actuat i ens han ajudat, als actors, els mitjans de comunicació, que ens han estimat moltíssim. És un projecte que no ha mogut mai diners però que té un motor humà i això ha fet que arribés on ha arribat. Encara que a cost zero, de vegades les coses costen.

    T’esperaves aquest recorregut tan llarg?
    No t’ho planteges, cada any és un repte. I cada any m’he entestat en fer-la. Com deia fa poc el Pep Armengol, és una qüestió de resistència.

    I perquè encara és necessària…
    És necessària. Fa un parell d’anys rebíem una vuitantena de projectes. Aquest any n’hem rebut 115 projectes, s’ha disparat una altra vegada. I hi ha projectes fantàstics. Hagués volgut seleccionar 20 espectacles, coincidint amb l’aniversari, i al final han sigut 13. L’any passat ens van rebaixar al 50% la subvenció i aquest any, al 50% de l’ajut l’any passat. Han hagut de ser 13, el meu número de la sort.

    Parlant de sort, el cartell de la mostra és tot de color groc, desafieu la mala sort?
    La banderola és groga i amb la frase ’20 anys jugant amb el groc’. Portem 20 anys preguntant-nos si l’any que ve hi serem.

    Després d’engegar la Mostra, va venir la direcció del Teatre del Raval el 2007, com et vas embrancar en aquesta aventura?
    Em van venir a buscar i em van proposar si m’interessava el teatre. No per portar la direcció, el teatre és meu, el tinc llogat. Hi anava molta gent al darrera. Els terrenys són del Bisbat, els hi vaig presentar un projecte, va agradar i fins el dia d’avui. Penso que és el destí. Jo volia una sala polivalent perquè em dedico a fer projectes culturals i socials i de cop… És més fàcil que et toqui la loteria que no que tinguis un teatre. Recordo que el dia de l’estrena, no m’ho creia. També hi ha un refrany que diu ‘vigila amb el que somies, que se’t pot concedir’. Estic molt estressada, però també molt feliç .

    Quins diries que són els trets que defineixen la personalitat del Teatre del Raval?
    Buscar una línia concreta per a un teatre és complicat. T’has de guanyar la vida i de vegades, no pots ser fidel a coses que t’agradaria. Des de fa uns anys, ens estem dedicant al musical petit, artesà i autòcton. És un teatre al qual li va molt aquest caràcter, per la seva estructura, és un teatre de format mitjà, a la italiana, amb una boca daurada, per la seva capacitat de públic, de seguida es veu ple. Però és molt car i molt dur. Sempre hi ha músics i actors, és complicat. Avui en dia, per la nostra capacitat i preu mig d’entrada, encara que omplis no et surten els números. Està regalant, com aquell qui diu, l’entrada, per omplir. Aquest setembre, ha sigut caòtic per a tots els teatres. De fet, n’hi ha alguns que no han estrenat. Els empresaris de teatre sense adonar-nos, creem molts monstres.

    A què et refereixes?
    A Atrápalo. Hauríem de vendre nosaltres les nostres pròpies entrades. Però tothom acaba allà. Quan un teatre ven 50 o 60 entrades per Atrápalo, és difícil que ho deixi, però aquestes entrades són a 10 o 12 euros i d’aquí s’ha de treure un 10% de comissió que es queden ells. És brutal. Si ningú no ho fes, això no passaria. No surt a compte, però els teatres petits estem tots així. Si jo tinc una sala i la tinc mig buida, què faig? Si jo fabrico pa i em sobra la meitat de pa, què en faig? El llenço? Si aconsegueixo que vingui gent, encara que sigui pagant la meitat, benvingut sigui, però es molt perillós. Quan jo vaig al mercat, ningú no em diu mai ‘avui et farem un dos per un’. En canvi, al teatre sí que es fa. Tothom es pensa que pot venir gratis al teatre. Costa molt mantenir-se.

    Per això diversifiqueu el tipus d’espectacles…
    No puc fer sempre musicals. Ara mateix estic fent dos horaris, una franja de mitja nit, coses més informals. Si obro de dijous a diumenge, no puc fer quatre funcions a la setmana només, l’he d’amortitzar. Però dilluns i dimarts no ve ningú. De fet, dijous ja és un dia difícil. La mitjana de l’entrada aquí és de 12 o 14 euros. Jo guanyo més tenint-ho ple a 12 euros que no amb 20 euros i mitja platea buida. Però aquí estem.

    Tu ets directora, actriu i programadora, en un món on la dona té molt poca presència. Creus que també caldria alguna mostra per reivindicar el paper de la dona en les arts escèniques?
    Penso que és bàsica la presència de la dona, li dóna un punt de sensibilitat diferent.

    I caldria alguna forma de reivindicar-se?
    Hi havia el projecte Vaca, era molt interessant. Sempre està benvingut. No m’agrada diferenciar entre homes i dones, però sí que és important. En alts càrrecs de cultura i de teatre gairebé tot són homes. Algunes dones estan a segona línia, però n’hi ha poques. Aquí l’equip el formen tres dones, la Muntsa Tur, la Tamar Aguilar i jo.

    Malgrat totes les teves facetes artístiques, no renuncies a pujar cada cert temps dalt de l’escenari…
    Hi ha alguns moments en què dirigeixo, m’agrada molt, és un acte d’una gran generositat, em fa molt feliç. Actuar és un acte molt més endogàmic, hi ha una part de satisfacció molt gran, però també de patiment, encara que m’agrada molt. Cada any o cada dos anys, intento pujar a l’escenari. Aquest any toca. Estrenarem una obra al desembre que es diu Testimoni de càrrec i jo hi tinc un paper. És una adaptació d’una pel·lícula. El jurat serà gent del públic, seran actors per un dia i veuran l’obra des de l’escenari. Penso que això pot agradar.