Francesc Albiol

    0

    L’obra ha girat per Espanya amb la Magüi Mira com a actriu protagonista però amb l’actor que ha canviat.
    Sí, sí, sí. Això és una pràctica que es fa molt a Madrid. Estrenen a províncies, ho roden i després s’estrena a Madrid. Els protagonistes eren la Magüi Mira i el José Luis Pellicena i fan una gira per Espanya que ve a morir, per entendre’ns, a Barcelona on m’incorporo jo enlloc del Pellicena. M’ho van proposar, m’ho vaig llegir, em va agradar molt, vaig dir que sí i endavant. Em va encantar.

    L’obra ve a expressar una mica allò que volem i no tenim i que quan ho tenim ja no ho volem…?
    Sí, sí… A partir d’un moment hi ha una confusió. Quan es desenvolupen les coses, quan entra en crisis aquesta situació de parella, sí que es confonen els desitjos amb les realitats i tot això. I què passa quan dues persones que en un moment determinat s’estimen molt ja no poden viure junts? Una situació de parella en la que hi ha un problema d’enteniment, de comprensió. Quan es va eternitzant aquest problema durant deu anys, vint fins i tot, al no parlar-lo, es van creant nous problemes a partir d’aquest antic. De no poder parlar les coses, d’aquesta incomunicació que hi ha entre ells parla l’obra. Aleshores això a partir d’un moment es desenvolupa i la seva vitalitat, tant sexual com imaginativa al món, canvia i se’n va amb una noia de 19 anys, un episodi bastant comú. Però al cap de dos anys ja no la soporta tampoc. Vull dir que arriba un moment en que tot gira perquè no hi ha res estable al seu cervell, degut bàsicament, a un problema de comunicació des del principi amb la seva parella. Perquè s’estimen molt però no tenen temps per veure’s, no tenen temps per sexe.

    El sexe té un paper molt important.
    És bàsic, bàsic. El Bergman a això li dóna un valor importantíssim. Jo crec que el Bergman i tothom. Jo també li dono un valor importantíssim. Un dels seus eslògans de venda, si parléssim publicitàriament d’aquesta obra o del pensament d’aquesta obra és que, la parella, sense sexe no funciona, no existeix. I aquí es veu. Hi ha un pols sexual durant tota l’obra, que porta bàsicament ell, sobretot al principi i pràcticament a les tres quartes parts de l’obra on no és correspost per ella. Curiosament, al final, una mica és a l’inrevés, així podem veure com ha acabat el viatge d’ella. Jo crec que és un regal per les dones aquesta obra. No crec que sigui una obra feminista, evidentment, però sí que és una obra que tracta molt bé el pensament de la dona o el procés d’aquesta espècie de lliberització d’on ve. La Magüi l’interpreta d’una manera determinada, però el que sí que està clar és que el que està dient al principi és que ella no encaixa. Està reprimida, amb símptomes de frigidesa, el món és un lloc perillós per ella, és un lloc obscur, és difícil encara que sigui advocada i es dediqui a tramitar divorcis. Però acaba sent algú que el món el té absolutament obert, absolutament lluminós i ella pot fer i desitjar el què vulgui. En canvi ell, ell que comença aquí dalt, precisament acaba absolutament conservador, casat amb algú amb qui, en certa manera, troba una tranquil.litat o una relaxació vital per poder-se moure a la vida però gens excitant, que era precisament el que estava buscant i per això l’ha deixat a ella. O sia que, hòstia!, el Bergman es treu aquí molts, molts, molts dimonis.

    Durant tota l’obra no em vaig acabar d’imaginar la Marian en un judici defensant una part d’un matrimoni acabat de trencar.
    Això li tindries que preguntar a la Magüi (riu). És complicat. Al principi no dóna aquesta imatge. Pots tenir clara la imatge d’aquesta universitària que estudia Dret per herència familiar i que, vaja!, que no és laboralista o criminalista, sinó que està amb un tipus de de Dret relativament assequible.

    Però ella, en canvi, s’està enfrontant a això dins del seu propi matrimoni.
    Sí. Sí, però ella ho rebutja. Fins que arriba un moment, quan ell li diu que se’n va, que ell comença a decaure i ella comença a… Pensa que, clar, com vas veure és una obra tremendament abstracta en l’espai i en els pensaments perquè és tot molt sintètic. No deixa de ser una obra on hi ha dues persones que estan a dalt d’un escenari i de cop i volta et comencen a explicar coses i te les representen. Això és el que li dóna una teatralitat tan absoluta a aquesta obra. No és gens cinematogràfica, no hi ha flashbacks. Només quatre mobles, ells i un llit. I a partir d’aquí ells t’ho expliquen. No hi ha cap batalla de llums ni de vestuari ni de res. Per això és tan important que una cosa tan petita com pot ser un vestit vermell en aquella escenografia marqui tan clarament l’ànima del seu personatge, el canvi tan radical. S’ha de pensar que el vestit vermell ve molt marcat pel Bergman perquè ell creu que aquell vermell i aquell color concret, perquè va enviar un retall del color que ell volia des de Suècia, era el color de l’ànima de la dona. És des d’aquest punt de vista que ell la veia. O sia, són coses molt petites però que són clarament, com a llenguatge, molt potents, molt sintètiques per dir moltes coses. Immediatament, quan la veus canviada de vestit, de com va abans a com ara la veus, creus sense que ningú t’hagi dit res que hi ha hagut un canvi brutal en el seu estat d’ànim, en la seva manera d’entendre la vida.

    No recorre a molts tòpics del món de la parella l’obra?
    Sí, sí, d’acord el tema és un tòpic, un tòpic absolut. Pensa que és una obra dels anys 80, però si s’aguanta ara és perquè és una obra molt intel.ligent i molt abstracta. És veritat el què diu, és molt tòpic. El tema de la parella, en aquests deu últims anys, ha estat molt repassat al teatre, al cinema i a tot arreu. Però aquest cas concret, als anys 80, aquesta obra i sobretot la sèrie de televisió va fer que moltíssimes, moltísssimes parelles entressin a la reflexió de com estava el món i com estaven elles a més del món. Jo coneixo gent que, en parella, anava seguint el desenvolupament dels capítols per veure què collons anava passant perquè això els conduïa a una reflexió molt concreta sobre el què estaven dient. Es tracta d’una família perfecta, si més no a la primera escena, separadament bé dins d’aquesta incomunicació que existeix, però estan bé. Llavors poc a poc això comença a clac-clac, clac-clac i arriba el tercer acte i se’n va tot a prendre pel cul. El què passa és que el Bergman és molt intel.ligent i tens la impressió que ja ho sap que com a espectador ho estàs pensant i sempre se’n va una mica més enllà, una mica més enllà, una mica més enllà.

    I quan la pega no t’ho esperes!
    Clar, no t’ho esperes. I així successivament, cada vegada va més enllà, més enllà, més enllà, més enllà, més enllà. I per això funciona, si no seria un tema recurrent i antic que tindria un valor passat. En canvi no només aguanta sinó que a la gent li continua afectant moltíssim. És una obra de debat, la gent surt d’aquí i no deixa de parlar d’ella.

    I tu creus que d’aquí un temps, ara que ja estem acostumats que les parelles se separin i es tornin a casar amb altres, serà com impossible allò de conviure amb una mateixa persona per tota la vida?
    No sé, no sé. Jo sóc tremendament monògam, però…

    No que siguis infidel sinó, simplement, que aquella persona et cansi i passis un període sol i després en busquis una altra amb la qual passaràs un temps i així successivament.
    No, no ho sé… Són èpoques, cicles, la famosa teoria del pèndol. Torna a haver-hi sempre un anar a buscar els orígens. És com si l’Edat Mitja hagués guanyat al començament del segle XXI. Per exemple, als anys 80, venint d’on venia l’obra d’una època d’alliberació, venint dels hippies, dels 70, uns anys que diuen allò de no matrimoni, no parella, no família… La crisi del personatge que té el Juan és important. El seu sentiment de pare, si ho fa bé o no ho fa bé…

    Té unes frases molt dures amb les seves filles.
    Sí, sí, sí, sí. Té unes frases molt dures però no és tant cap a elles sinó cap a sí mateix, jo

    banner fira mediterrània
    banner fira mediterrània