Francesc Garrido

    0

    És una obra que costa, ho he de confessar.
    Ei! Què és el que costa?

    Jo he acabat d’entendre l’obra després de llegir el dossier de premsa. Potser sóc una mica dura…
    No, no, no, no, no, jo també ho sóc molt. Tu has acabat d’entendre l’obra llegint el dossier?

    Sí.
    La qual cosa vol dir que hem d’entrar amb dossier. Hòstia! si?

    Jo sí.
    Com és?

    Hi ha coses que no vaig captar al seu moment. Sí que veia que ella necessitava anar aprenent a dir el nom de les coses per poder fer-se una idea de la realitat, però el dossier m’ho ha deixat més clar. Sobretot el fet que ella no reconegui els seus sentiments fins que no els dóna un nom.
    Això ho diu el dossier?

    Més o menys.
    Qui l’ha escrit el dossier perquè, igual, el del dossier també és un poeta.

    Ja m’imagino que es fan interpretacions… Hi ha un text de l’Antonio Simón director i un altre de la Carlota Subirós.
    Clar, és que aquí cadascú escriu la seva pel.lícula! És que la gent és genial!

    Tu com la veus l’obra. Què és el que vas entendre quan te la vas llegir i com l’entens ara?
    Quan la vaig llegir, com quasi sempre, tens sensacions i la sensació era que era xula, que estava bé, que valia la pena. El personatge m’agradava molt i la història era guapíssima. Com la veig ara? Doncs m’agrada encara més, m’agrada més el personantge, la història i es va reafirmar la meva opinió que l’obra és magnífica.

    D’entrada és una obra amb poc text.
    Poc text? No parem de parlar!

    Sí, però hi ha molts silencis, també.
    Però el silenci és part del text.

    Sí.
    És com ara, pam, pam, pam. Callem, mires allà, la Carlota Subirós, estem parlant…

    Però hi ha moltes coses que no es diuen.
    No.

    Que es diuen a mitges.
    Clar, sí, això sí. Sí, sí.

    No tot ha d’estar explicat del tot sempre, d’acord.
    Exacte, sí, sí.

    Però a l’hora d’interpretar el personatge, és fàcil que hi hagi tant de misteri?
    Vols dir que hi hagi tant poca infomació?

    Sí.
    Home! Suposo que arribes a la conclusió que el personatge deu ser allò també, aquesta mena de… de parquetat de paraules, de silenci, de… Arribes a la conclusió que és allò i no crec que sigui més complicat. Vull dir, complicat és sempre igual, encara que parlis mil vegades mil paraules. T’has d’aprendre el rollo, lo de sempre. El misteri no està en la quantitat sinó en el què.

    I en aquest cas vas veure un canvi respecte del primer moment en què vas llegir l’obra, al moment en què ja l’anàveu treballant i fins que va sortir?
    Sí, treballant, sempre…

    Però passa sempre o aquí especialment?
    Sempre, sempre. Especialment no, sempre. Sempre, des de que comences el procés a que acabes, hosti!, el recorregut que fas és… bestial! Entens moltes coses i altres que penses que les entens també. Dius, “Hosti!, quantes coses que entenc!” i resulta que vas equivocat, però bueno, és igual. Va creixent el teu camp, la manera d’entendre l’obra.

    Doncs jo continuo dient que sort del dossier. Sé que es fan intrepretacions del text, però a mi m’han ajudat a comprendre’l, tot i que les interpretacions, en general, no m’acaben d’agradar.
    Aquí escriu el director i dius, vale, eeeaaah! Bueno, mira, està més o menys implicat. Escriu la Carlota Subirós que l’havia tal, no sé què. Molt bé, respectable, opinió…

    També hi ha fragments d’una entrevista amb l’autor.
    Doncs mira, l’autor és l’únic que jo posaria. L’altre és gent… Jo què sé! A mi em fa molta por això perquè, a fi de comptes, la relació ha de ser de l’espectador amb l’espectacle, amb el text.

    Però també ve a dir que és a través de les paraules que ella va descobrint el món.
    El món. I això no ho vas entendre?

    Sí, però el més difícil va ser el teu personatge. És molt misteriós.
    Vaja!

    Sí.
    O sigui que no vas entendre res del personatge. Vas dir “Aquest paio està aquí, escriu, li fot a la tia que escrigui, li fot la ploma a sobre i després, què? Mata en aquell paio, se’n va amb ella però no se’n va i després se’n va sol.”

    Més o menys.
    Això és el que vas entendre, no?, doncs això és el que dec fer, o sigui que…

    No!
    T’agraeixo la teva sinceritat, el meu treball és incomplert, he de reconèixer-ho. Sempre són incomplerts, però…

    Que no, que sóc jo!
    No, no!

    Que sí, ja t’ho dic jo!
    Bueno, a mi no m’agrada gaire això dels dossiers. És preferible que la gent enganxi lo que enganxi, però en qualsevol cas, si has utilitzat la paraula misteriós, que la trobo molt… ben triada i educadament triada, perquè podies haver dit “Escolta, és que jo no entenc què passa amb aquest personatge!”. Quan la vaig llegir, penses “Bueno, quin és el trànsit?”. L’entens, l’entens poc, vas treballant, l’entens més i la veritat és que, si finalment passa això que et passa a tu, segurament és que no està ben explicada. Escolta, no tinc cap pudor a dir-ho, vull dir, a vegades l’encertes més i a vegades menys. El que sí que intentes cada vegada és que amb l’intent vagis cap a alguna direcció, encara que t’equivoquis. Sé que aquesta opinió no és la més generalitzada amb la gent de teatre, que en realitat el que volen és que quedi tot bé encara que el procés sigui una porqueria. I si tu tens aquesta sensació de l’espectacle o del personatge en concret, doncs deu ser que entre el director i els actors, i jo en concret, doncs no hem acabat de… Poder em vas pillar un mal dia, eh també?

    Bàsicament, el comportament del teu personatge no vaig acabar de saber per on anava. Fins i tot vaig dubtar de si realment era cert el rumor sobre l’assassinat de la seva dona. Potser era una història típica de pobles molt tancats on es diuen moltes coses i hi ha una persona que queda estigmatitzada, independentment de la relació real que hi pugui haver hagut.
    Sí…

    A més un moliner, si ha estat capaç de matar, no m’acabava de lligar aquest interès sobtat per escriure. Bé, potser al final és l’única cosa que li queda!
    Hòstia és que clar!, aquesta és la gran pregunta. No sé què puc dir-te. Tampoc vull explicar què és el què passa… A veure, tu trobaves incompatible la opinió que tenia el poble d’ell, o sigui, aquesta acusació que fan d’ell, i que després escrivís. Aquesta part més…

    Sí. Potser és un estereotip, segurament sí. Però en un ambient tan extremadament rural on se l’ha apartat, com li arriba la literatura, el fet d’escriure?
    No està ben explicada, tia.

    No em refereixo a si està ben explicat o no. Sóc la primera a dubtar de la meva opinió!
    Però, clar! Un, com a actor, ha d’obrir preguntes a l’espectador, però també ha de donar respostes. Però el text és prou ambigu i, segurament, aquestes preguntes que et fas és també degut a l’ambigüitat del text que és constant en tots els personatges. Potser amb el moliner més perquè no s’explica res, no diu mai res. Ni quan va escriure “me la va regalar un venedor, un músic ambulant al mercat” dius hòstia!, és que… És veritat que segurament faria falta alguna resposta més, algun ginyo més, alguna explicació més perquè si no, doncs és veritat que… La reflexió aquesta que fas del món tan rural, aquest tio doncs que sembla que és com molt… elaborat intel.lectualment, culturalment o, inclús, de formes.

    I si és tant així, com s’ha reduït només a allò? Hauria de buscar algun lloc millor, tot i que al final sí que se’n va a un altre lloc on tinguin llibres…
    Això m’ha agradat, “Com s’ha reduït a allò”! Clar!, és que jo penso que segurament igual no està ben explicada, perquè la pregunta seria com una persona, que té una capacitat per entendre, per llegir, per escriure, per elaborar idees, acaba recluït amb allò, que pot passar. Un intel.lectual que buu! Arrel de què? D’un mal tanto a la vida? De la dona i el fill, si és veritat o és mentida? No ho sabem, però sigui veritat o sigui mentida, segurament l’afecta d’alguna manera i allò pot fer que una persona, uuugrr!

    També em va sobtar que hagués llegit tant estant tan apartat del món com figura que està en aquell

    banner fira mediterrània
    banner fira mediterrània