Francesc Orella

    0

    Els teus pares s’imaginaven que acabaries representant un monòleg de Camus al Teatre Nacional de Catalunya?
    No crec, no. Van veure que de jovenet tenia bastanta afició al tema d’actuar i que no tenia massa vergonya. Tenia certes dots per a aquesta història per suposo que no es feien massa l’idea de fins on arribaria.

    La teva no era família d’actors.
    No, no, no, no. Sóc el primer (he, he).

    D’on et surt aquesta vena?
    Mira, no sé, són aquestes coses… home, jo ho he intentat pensar… això em ve dels gens o d’on ve? I l’únic que se m’acut, a no ser que tingui un parent d’aquests que se’n va anar a Amèrica, que hi ha un d’un àvia que no hem sabut res d’ell, vés a saber… No, el meu pare sí que tenia un punt que va ser aficionat, a les festes majors a l’estiu i tenia una certa gràcia, una certa afició per la comèdia. Ho va fer durant una temporada quan era més jove. Però fora d’això ningú, ningú… el meu germà també té una mica d’afició i tampoc té massa vergonya d’actuar en públic. I el meu germà i jo vam començar a fer coses d’aquestes.

    Però això que el fill sortís bohemi va ser ben acceptat?
    D’aquella manera. Ja vaig donar pistes per on anirien els trets quan de petit, recordo que en una conversa familiar d’aquestes típiques de sobretaula el meu pare em va preguntar que què volia ser quan fos gran. I li vaig contestar amb una altra pregunta: per ser pallasso tonto s’havia d’estudiar carrera? Van riure per la sortida però es va quedar astorat. Devia pensar – Collons, per on va aquest? A més vaig contestar això. A mi m’hagués agradat ser pallasso tonto. De petit m’agradaven molt els pallassos tontos perquè em feien riure molt i els trobava molt tendres i divertits i pensava: – jo també vull ser-ho. Ara, si s’ha d’estudiar carrera, ja no ho sé. Després vam veure que ja em començava a dedicar en serio. Es van acollonir una mica, tot i que el meu pare no ha arribat a veure’m perquè va morir massa jove. Però la meva mare sí que va començar a veure els orígens de la meva carrera professional com actor. S’hi va resignar.

    Has treballat continuadament amb noms propis de l’escena com Pasqual o Flotats. Vas inaugurat el TNC on a més, per la teva assiduïtat damunt l’escenari sembla que t’hi trobes molt a gust. La vida t’ha somrigut.
    Sí, però he de reconèixer que he tingut sort però no només en aquest sentit. No és fàcil aquest món, com altres. Has de treballar dur, has de confiar en tu però t’has d’imposar una mica de disciplina. És un món molt punyetero. Pots tenir mala sort. Depèn de moltes variables. A mi m’ha anat molt bé. He tingut la sort d’aprendre fent teatre, perquè no he estudiat a l’institut. He fet cursos a l’Institut i a d’altres llocs. He estat a Nova York amb un beca i tal, però he pogut aprendre de jove i a l’escenari amb 21 anys. He treballat amb gent diferent. M’han influït molts directors. Has de saber aprendre allò bo i allò dolent. M’he refiat de la meva matèria prima i he estat molt receptiu a allò que m’han ensenyat i el Mario Gas és potser el director que més m’ha influit i amb el que més he treballat. Pasqual, Flotats i Marsillach, Garcia Valdés i Elder Costa, han estat directors amb els que també he treballat i per això estic tan content.

    La crítica generalment t’ha deixat bé. En aquest cas, els crítics mai s’equivoquen?
    He, he, he. No, els crítics s’equivoquen, hi tant que s’equivoquen! Sí que és cert que els crítics m’han deixat bé en general amb tot el que he fet. Fins i tot tinc dos premis d’interpretació de la Crítica de Barcelona. El que passa és que també considero que els crítics tenen una opinió subjectiva com tothom. Alguna crítica xunga, no a nivell actoral però sí d’algun espectacle en el que he treballat, també hi ha hagut, eh?

    Personalment crec que els espectadors de les Sales Alternatives t’enyoren. Seria bo experimentar una interpretació teva de ben a prop.
    Les Sales Alternatives o d’estar a prop de l’escenari?

    A prop del públic. En aquest cas les Alternatives són ideals.
    Això de Sala Alternativa…. Ja ens entenem. Alternatiu és una paraula que jo no sé ben bé que vol dir.

    Així s’han autodenominat ells mateixos.
    Hi ha moltes sales de més petit format. Algunes clarament alternatives o que estan fent una programació de teatre d’avantguarda. Altres que no se sap ben bé que són. Home, a mi també m’agrada la proximitat del públic. Jo també prefereixo un teatre Lliure de Gràcia o un Artenbrut, o un escenari que estigui més a prop de l’espectador que una Sala Gran del TNC. Personalment ho prefereixo.

    Aquesta Caiguda de Camus que has representat a la Tallers, per exemple, en un Artenbrut seria ideal
    Sí. Segurament seria més impactant. Es clar, aquesta proximitat amb l’espectador és més potent.

    En aquesta obra de Camus ets un jutje amb l’aigua al coll.
    Un jutje penitent com es defineix el propi personatge. És jutje perquè abans ha passat per una penitència. És un personatge que està molt sol. Voluntàriament sol. Ha iniciat un procés de viatge interior fort que el porta a una anàlisi exhaustiva d’ell mateix, d’un desenmascarament, a una mortificació i a una dissecció cruel, amb un bisturí quirúrgic d’ell mateix però que després li dóna dret a ser un mirall de la societat. Li dóna dret a jutjar a tots els altres perquè prèviament ha fet aquesta procés amb sí mateix.

    Aquest text és allò que diuen un bombonet per a un actor?
    Sí. Jo afegeixo que és un bombó farcit de licor. És una responsabilitat, per una banda, perquè és una hora quaranta sol damunt l’escenari i és un tour de force i has d’estar molt concentrat. No hi ha ningú més que et pugui ajudar. És una responsabilitat i a més és un repte professional important. És un bombó poder dir el que el senyor Camus va dir amb aquesta obra. Poder-ho dir damunt l’escenari. Poder-ho reencarnar en les vivències d’una persona de carn i ossos que està a l’escenari que suposo que l’espectador valora i poder-ho dir això.. Estar parlant ern veu d’un actor però que són paraules del senyor Camus però que en aquest moment són molt necessàries i terapèutiques trobo que és un privilegi com actor poder-ho fer.

    Com és el Francesc Orella espectador de teatre?
    No ho veig tot, perquè hi ha coses que em fan més mandra o perquè també sóc molt espectador de cinema i dosifiques. Però intento veure bastantes coses. Suposo que els actors no som massa bons espectadors. Tenim moltes idees sobre el tema i som massa subjectius. Tinc el meu criteri i intento ser crític. Tinc un debilitat i defenso molt els que estan damunt l’escenari perquè els entenc. A vegades com espectador intento ser equilibrat i equànime però hi ha coses que em toquen l’estómac tant per bo com per dolent. Si hi ha alguna cosa que m’emprenya o que no m’agrada i veig bons actors mal aprofitats o mal dirigits em cago en el director i em cago em tot. O quan veig espectacles que estan poc potenciats també em cago en la producció. Però perquè em sento molt solidari i molt company amb l’actor. Passa massa sovint. Espectacles que s’aguanten perquè l’actor o l’actriu que està damunt l’escenari és un professional i ho defensa, però al darrere hi ha un director que no ha sabut fer funcionar l’espectacle. En aquest aspecte, com a espectador sí que exigeixo bastant.

    Observo que et tempta la direcció.
    Ja m’ho han dit més vegades, però… no és que em tempti en sí mateix. Però noto quan una cosa està ben dirigida o no. Noto quan un actor està ben dirigit o no. Inevitablement tens la teva opinió o el teu criteri. No descarto la possibilitat que en un futur pugui atrevir-me a dirigir i fins i tot hi ha gent que m’ho ha proposat. Jo, ara per ara no ho tinc clar. Per dirigir s’ha de saber. És una feina específica. S’han de tenir dots. No només entendre una mica de teatre sinó saber barallar-te amb l’actor en el sentit de manejar-te. Entendre la persona, el material. I això no és tan fàcil com sembla. Per això jo no m’atreveixo a dirigir. No dic que no pogués fer determinades

    banner fira mediterrània
    banner fira mediterrània