Gabriel Calderón: ‘El teatre té moltes equivalences amb el món de Ricard III’

    0

    Gabriel Calderón és un dels actors, dramaturgs i directors habituals dels darrers anys de Temporada Alta i Bitò: fent tàndem amb Sergio Blanco a La ira de Narciso (Temporada Alta 2016) i amb la coproducció de Bitò i el TNC Que rebentin els actors. Actualment és coordinador general de la Tecnicatura Universitària en Dramatúrgia de la Universidad de la República de Uruguay i de l’Escuela Multidisciplinaria de Arte Dramático.La comunicació amb la gent de Bitó ha estat sempre molt fluïda i quan Josep Domènech, director de produccions, va dir-li a Calderón que li agradava molt el text d’Algo sobre Ricardo (2013) que havia vist a l’Uruguai, el dramaturg va dir: ‘endavant’. 

     

    I ara ens trobem a punt d’estrena. Li preguntem al Gabriel com va anar tot.

    Temporada Alta i el Grec es van posar d’acord per coproduir el muntatge, i jo de seguida vaig començar a buscar l’actor. El muntatge s’havia d’estrenar al festival Grec d’aquest any i al final va se’n va fer una lectura dramatitzada. Per causa de la Covid-19 jo no vaig poder venir, els aeroports estaven tancats. 

    Vas haver de fer un càsting per trobar l’actor que fes aquest monòleg. 

    Sí, com que no visc ni treballo a Barcelona de manera estable, no conec els actors que treballen aquí. Les proves als actors van servir per buscar unes determinades característiques, però no només això. Mentre veia els actors, vaig anar sabent què és el que volia fer, perquè no ho tenia determinat. 

    El projecte d’Algo de Ricardo va aparèixer perquè un actor et va verbalitzar que volia fer Ricard III. És un text escrit per a una persona en concret. 

    L’escriptura del text va aparèixer perquè un actor i una directora del col·lectiu Complot em va dir: ‘vull treballar amb tal actor’. I l’actor en qüestió em va dir: ‘A mi sempre m’ ha agradat Ricard III’. Els vaig proposar comprimir tot el text de Ricard III perquè el poguéssim rodar. I així va sorgir la idea de crear un monòleg a partir del text de Shakespeare per a aquell actor. Més que per explicar una història o per seguir una estètica, jo estava temptat de satisfer l’actor. Jo crec que els actors tenen una intel·ligència molt teatral. Com que reben la reacció dels espectadors, saben, d’una manera molt conscient, què funciona i què no. Respondre a les expectatives de l’actor em cridava molt l’atenció. I quan Bitó em va proposar fer-la i vaig veure l’oportunitat de dirigir-la, em va agradar molt. 

    Què ha estat més difícil de dirigir-la? El fet de conèixer de nou un actor? El fet d’estar lluny?

    El més difícil ha estat entendre el text juntament amb l’actor, amb el Joan. Quan jo escric, no estic pensant en la direcció, i em permeto moltes llibertats. Però després la persona que dirigeix o l’actor, l’equip creatiu, ho han de reordenar, d’organitzar. Ahir mateix estàvem assajant i jo li deia al Joan: ‘ja m’he adonat que no és fàcil’. Hi ha moments en què l’actor fa de Ricard, hi ha moments en què fa del personatge (que és un actor) i  fa de Ricard que es va transformant en Ricard III, hi ha altres moments en què parla d’ell mateix i de l’ofici d’actor… Encara ens falta acabar d’adonar-nos de quina part és la que correspon a cada tipus de personatge.

    Al principi déiem: ‘no, sempre el mateix’. Però aleshores m’adonava que si no anàvem variant, l’espectacle no funciona. El cas és que fins que l’actor no actua, a mi em costa pensar. Puc tenir un esquema teòric, però hi ha coses que es rebel·len quan l’actor està actuant.

     

    Amb els assajos s’ha anat resolent, tot això. 

    Treballar amb el Joan ha estat un plaer, i això puc dir-ho encara que no el conec com el coneixeu vosaltres. Hi ha un tipus d’actor amb consciència sobre el que està treballant, Cada cop que li dónes una evolució sobre alguna cosa que creus que podria anar cap a un cantó, s’entusiasma per treballar-ho. Veus que ho intenterà. I això fa que la feina sigui no només rica, sinó que permet escollir entre el que més m’agrada, el que farem al final. Durant hores, als assajos, només hi som ell i jo. I ell no pot descansar! Quan fas una obra amb altres actors, pots dir: “ara deixo aquesta escena, treballarem aquesta altra”. (Els actors) van descansant. L’actor que fa un monòleg no té res més que el seu propi material: el seu propi cos, la seva veu… I això també cal graduar-lo. Perquè la persona tingui entusiasme i ganes de treballar. 

    Joan Carreras i Gabriel Calderón en un assaig de la lectura dramatitzada.
    Joan Carreras i Gabriel Calderón en un assaig de la lectura dramatitzada. Foto: Felipe Mena.

    Joan Carreras farà un tour de force.

    Crec que aquest és l’atractiu del monòleg. L’actor (o l’actriu) sent que té el buit de transportar l’espectacle d’exigència en exigència. Per descomptat que les llums, l’escenografia, tot l’ajudarà. Però si l’actor no carrega sobre la seva esquena l’espectacle, l’espectacle no existirà. No serà realitat. És un tour de force teatral, que tant l’actor com l’espectador comparteixen. Aquest és l’objectiu, fer un esforç i que la gent vingui a veure si s’assoleix o no.  

    En aquesta adaptació lliure que has fet del text de Shakespeare, parles de teatre i també de la condició humana. 

    En el text de Shakespeare, i aquesta és la proposta d’Història d’un senglar o alguna cosa sobre Ricard III, jo vaig reconèixer que el món del teatre té moltes equivalències amb el del poder no assolit, o els objectius no assolits: el ressentiment, la fúria, l’enuig, el descontentament. La primera frase de Ricard és: ‘Ja és l’hivern del meu descontentament’. No està avorrit o enutjat. És que no està content. I la resta de la gent. Hi ha alguna cosa pitjor que el fet que un no estigui content i la resta sí, i que en el món del teatre es fa molt visual. Quan a l’altre li va bé i a mi no, quan a l’altre li donen el personatge i a mi no. Quan durant mesos estic muntant una peça i finalment no surt bé… Em semblava que tenia moltes equivalències amb el món de Ricard III. Jo crec que l’espectador això ho reconeixerà de seguida, perquè també li passa. No hi ha res pitjor que està mirant una obra que no t’agrada i que tothom al voltant l’aplaudeixi. ‘Són  ells els que eren? Sóc jo, l’errat?, es qüestiona. Aquesta discordànça, aquesta deformació de l’esperit que apareix a Ricard III, sento que qualsevol de nosaltres, en algun moment de la seva vida, la pot sentir. És clar, jo ho porto al meu món més proper, al del teatre. No és tant per dir ‘el món del teatre és pervers com el de Ricard III sinó senzillament per parlar del que jo conec. Cadascú pot fer la seva pròpia comparació. 

    Si parlem de frustració, de coses que no surten com un s’espera, la pandèmia pren protagonisme. No sé com heu pogut preparar aquesta peça ni assajar-la. 

    Vaig venir l’any passat un parell de vegades, la pandèmia ni s’intuïa aleshores, i vaig trobar-me amb l’equip. Vaig tornar al febrer, quan encara no s’havia aturat el món.Després, vaig tenir una setmana d’encontres en línia amb el Joan, però els assajos forts, l’autèntica producció de l’obra s’ha fet aquí. Fa un mes que sóc a Barcelona i d’ençà que he arribat hem estat assajant amb distància i prenent les mesures pertinents, amb cura, No crec que la producció hagués estat possible amb la majoria d’assajos fets de forma virtual. Hi ha alguna cosa que dóna la presència física que no té substitut. El Zoom pot ser un pal·liatiu mentre no ens veiem, o pot servir per sortir del pas i veure com està anant el treball de l’actor si no podem trobar-nos. Però a mi em resulta diferent. Ni millor ni pitjor, però sí diferent. Si fos que la funció es representés de manera virtual seria diferent, perquè jo puc tenir una mirada molt semblant a la del públic.Jo crec que en el teatre, o la dansa és imprescindible la presencialitat. Durant els assajos i en les representacions per al públic. 

    Durant el confinament he vist alguns espectacles virtualment, produccions d’Alemanya, d’Espanya, de França, i els que m’han agradat vull veure’ls de veritat. No sé què passarà, però jo crec que la presencialitat no es perdrà. Si es perd això, s’haurà perdut alguna cosa més important, que és el contacte humà i social. Voldrà dir que no ens trobarem més, i això em preocupa més pel fet que  pel teatral. La necessitat de trobar-nos no es perdrà, i quan aquesta necessitat es resolgui, el teatre presencial també es recuperarà. 

    Com esperes que rebi el públic aquesta Història d’un senglar o alguna cosa de Ricard III?

    Tenim moltes ganes de trobar-nos amb el públic. El Joan té ganes de compartir el monòleg amb algú que no l’hagi sentit encara. El coneixeu més que jo,  sabeu amb escreix de la capacitat i el talent de Joan Carreras, però el que fa en aquesta obra és d’una finesa, un goig, una ductilitat extraordinaris. La manera com maneja els matisos… Ara són només dues funcions però de mica en mica anirem trobant espais. La Història d’un senglar ja té confirmada temporada al Teatro de la Abadía a Madrid i estarem també a Barcelona, sense dubte!