Josep Maria Gimeno

    0

    Quan es va estrenar al Victòria per primera vegada t’imaginaves que tu series l’honorable i gran Botxí?
    Francament no. La veritat és que n’hi havia pensat en això. Els vaig anar a veure, perquè coneixia Dagoll Dagom i alguns amics directes que estaven implicats en el repartiment, però jo aleshores tenia altres coses al cap. Estava fent teatre però començava a formar-me com a vocalista d’orquestra de ball. En aquell moment era la meva prioritat.

    Les crítiques han anat molt bé.
    Sí, sí, estic encantat de la vida. La rebuda ha estat estupenda.

    El fet d’haver treballat amb orquestres t’ha ajudat al resultat actual amb un musical com aquest?
    Hi tant. Estic convençut. Això m’ho proposen sense haver passat per l’experiència de tots aquests vint anys fent de vocalista i no m’hagués atrevit. En canvi ara he pogut estudiar solfeig i compartir l’experiència i l’escenari amb músics i m’atreveixo. si no hagués estat molt i molt difícil.

    Fa molts anys que estàs treballant però als escenaris has pujat regularment des de la Mort accidental d’un anarquista. T’han descobert tard?
    Crec que no. Tots els equips de direcció dels espectacles que he fet en els últims anys, inclòs El Mikado em coneixen de fa més de vint anys. Vaig començar a la promoció del 76 a l’Institut del Teatre i el primer que vaig fer va ser dedicar-me al teatre. En un moment donat vaig donar un tomb i vaig fer de vocalista i també em vaig fer monitor de teatre a la presó model. Això ha abastat períodes llargs de la meva vida professional que m’ha allunyat de les taules sense apartar-me de l’Art Dramàtic.

    Com et va donar per aquesta professió?
    El tema del teatre va arrelat amb la manera de ser de les persones. És allò que dius que a aquest o a aquesta ja se li veu la vocació de servir als altres. Que no és estrany que s’hagi fet capellà o monja. Allò de veure’l tot el dia amb menjar i que hagi acabat sent cuiner. Jo feia comèdia des de petit. M’agradava fer riure als companys i distreure a la classe. Sempre fent ganyotes. La meva mare, en pau descansi, sempre em deia “no facis això, no facis el que fan els que es guanyen la vida…!” però mira, no ho podia evitar. M’agradava fer riure. Un bon dia, treballant a un banc on feia de “botones” un company de la feina em va dir “escolta, Gimeno, però tu, amb aquestes facetes que tens, perquè no et dediques al teatre?” I allà, un company de la feina, el Vicente Escribá tenia un grup de teatre amateur i allà vaig començar. Em va anar orientant, em va acompanyar a l’Institut del Teatre, i tot va anar venint.

    Aquestes activitats paral•leles t’han enriquit.
    Moltíssim. He tingut la fortuna d’experimentar el que desitjava a cada moment. en aquest sentit s’han realitzat els meus somnis: ser vocalista d’orquestra, poder treballar amb presos i persones privades de llibertat, i tot amb l’Art Dramàtic com a teló de fons.

    El fet de ser tan polivalent és un resultat de la dificultat d’avançar en aquesta difícil i dura professió?
    Realment és una professió dura i difícil. Entre altres coses perquè juga molt i molt amb el teu estat anímic. És fonamental que et trobis bé i que estiguis animat. Segurament això ho podem dir de tots els oficis. D’altra banda, aquest ofici requereix que, almenys aparentment, l’actor sàpiga fer de tot. Almenys aparentment, insisteixo. O sigui, que si no trobes feina a dalt d’un escenari que puguis fer-la en una oficina i que sembli que ho estàs fent la mar de bé. O en una cuina cuinant i servint. Sempre s’ha dit que és una feina en la que l’actor o actriu ha de fer de mecànic, és molt interessant que el professional de les Arts Escèniques conegui el màxim de mecànica. O si ha de cantar en alemany que conegui aquest idioma. Has d’estar obligatòriament preparat pel que sigui. O anar-te preparant sempre. Té aquest avantatge. Si no pots fer d’actor pots fer veure que serveixes per a qualsevol altre ofici, perquè tens aquesta capacitat d’interpretar una altra professió.

    M’estàs dient que pel paper que estàs treballant ara, hauràs investigat molt sobre la feina d’Honorable Senyor Botxí?
    Boonaaaaa. No he investigat gens. Penso que en realitat no és un botxí. És un pobre desgraciat que anecdòticament és un sastre –tot i que no es veu perquè és un sastre. Se l’anomena Honorable Senyor Botxí però en realitat no en té ni idea. És més, en el moment que s’hi troba i ha de fer de botxí les passa molt magres. En aquest sentit no m’he hagut de preocupar sinó més aviat he pensat en la meva part més feble com a persona desgraciada oi antiheroi, per dir-ho així.

    La part de la caracterització prèvia i posterior a l’espectacle, és de les més complicades que has fet mai?
    Possiblement sí. És força complicat i una mica engorrosa. El maquillatge encara, perquè en altres experiències ja ho havia tingut similar, però aquí hem d’afegir les perruques i un vestuari que, per aconseguir arribar a la referència del Teatre Nacional Japonès, que és el Kabuki, implica un treball de caracterització bastant dur.

    També has fet espectacles de creació.
    Vam començar amb la Carme Mitjans –que és la meva dona- a muntar una agència d’organització d’espectacles, Carmel gestió musical. Una sortida era precissament aquesta: poder oferir als programadors de festes i als Ajuntaments, Associacións de Veïns, Entitats etc una alternativa més d’organització d’espectacles. Aprofitant que estàvem casats i compartíem moltes hores junts varem muntar aquest despatx anomenat Carmel gestió musical. Al principi vaig dedicar tot el meu temps però ara és ella la que se n’encarrega totalment amb col•laboracions que faig esporàdicament i quan el temps m’ho permet.

    I no em parles de la teva faceta de dramaturg amb El Papitu enamorat?
    Aquesta faceta de dramaturg no sé si la tinc. Va sortir en algun moment.

    Però vas representar al Romea, no?
    Hi tant, hi tant. El 1980 van estrenar el Papitu enamorat al Teatre Romea amb la companyia l’altern, que era una companyia d’amics. Però era ben bé un guió molt naïf, molt senzill. Amb el suport de l’art i de la gràcia de tots els que formaven la companyia va ser possible. De fet va tenir un èxit espectacular. Conservo unes crítiques estupendes. Vam voltar per tota Espanya i varem representar Espanya al Festival de Mònaco com a obra de teatre independent. I va anar molt bé. he tingut un parell d’experiències més, molt petitetes sempre pensant en fer-ho a la meva mida, per interpretar-ho jo, no per un altre. No em veig amb capacitat literària ni dramatúrgica. Ara, fer una cosa a la mica i sortir del pas, sí.

    Tu has fet papers principalment còmics. Et veus fent tragèdies?
    Ara em costa pensar en una tragèdia o en una altra cosa de la que estic posat. La feina que faig la comparo al desenvolupament d’una vida humana. Va creixent mica en mica. Ara estic en el procés de creixement del personatge que faig a El Mikado i em costa molt pensar en altres coses que no siguin aspirar a tenir més salut o a tenir una vida més harmònica. Professionalment em costa pensar en altres projectes. Estic molt bé amb aquest. M’estic encasellant en comèdies? Potser sí, però molt agradablement perquè tots els papers que he fet m’han agradat molt.

    Parlem de la salut de les Arts Escèniques a Catalunya. Ens trobem davant d’una nova etapa després una altra caracteritzada per les anomenades companyies històriques?
    ho lligaria amb el que parlàvem fa uns moments en referència a que la professió és dura i difícil. És un ofici molt delicat. Pots anar a un restaurant de qualitat un dissabte o diumenge per la nit però si no t’arriben els diners pots anar-hi de dilluns a divendres per un menú, i també pots gaudir d’aquella cuina. El teatre, almenys des del punt de vista comercial, té uns preus molt justificats perquè és molta la gent que surt a escena, però molt elevats. Crec que això requereixi cert nivell de poder adquisitiu. Això marca una mica i no és que ajudi