Josep Maria Portavella

    0

    Per què tres dones?
    Com volien tractar tot tipus de temes, el millor era triar tres amigues, ja que entre elles parlen de tot amb punts de vista diferents. Interpretar tres noies ens distancia més de la realitat i estèticament fa l’espectacle més ric (vestuari, maquillatge, perruques…). Les dones que venen de públic a RGB queden retratades en certs aspectes de cada personatge. Raquel, Gloria i Belén estan molt ben definides… Això no s’aconsegueix en un squetx de tres minuts, sí en aquest muntatge.

    I d’on surt la relació amb el senyal RGB de la televisió?
    Són tres colors que van molt bé per definir el caràcter dels personatges. El verd és natura, esperança, pensament d’esquerres… El vermell és el foc, el sentiment, la passió. El blau avui en dia és carca, carca… És molt populista i alhora molt facha. Molts partits de dretes tenen el blau com a referent.

    Com ja és habitual, l’escenografia és molt senzilla… Us imagineu actuar en un decorat minimalista?
    Uf! la nostra banda sonora ja és el suficient kiths i hortera, com per a sobre col·locar un decorat. Amb molta pasta es podria fer: pujar, baixar decorats… Però, per exemple, la gent riu perquè al gimnàs la Belén es posa al damunt d’una cinta de córrer i la cinta no existeix. És més conceptual, més modern. Tenim una escenografia senzilla i efectiva alhora. En llums i en so sí que ens hem gastat l’oro i el moro!

    I en vestuari!
    Sí, hem volgut fer una escenografia molt conceptual i al vestuari tot el contrari: molt realista.

    És el millor muntatge que heu fet?
    Hem de ser sincers: el primer és el primer. Al Multi Medias li tenim un carinyo especial. Aquest darrer, però, és el que ha tingut una construcció més lògica, pensant molt en el producte.

    A la cartellera no s’aclareixen com definir-vos: alguns parlen de comèdia, altres de musical…
    És difícil… No fem teatre en el sentit estricte de la paraula… No fem un Guimerà. Nosaltres ens cataloguem com “delirant comèdia musical”: referents inconnexes que aconseguim que junts tinguin sentit. També afegim humor i molta música. Fins i tot és més playback que musical.

    No us han retret que feu muntatges amb un format molt televisiu?
    Com a la majoria d’espectacles d’avui dia, fem allò que es diu el “concepte amanida”, on hi cap de tot: humor, reivindicació, pensament polític, sexe… Aquest concepte fa temps que es practica als programes de tele, i s’ha extrapolat a totes les arts i a la nostra obra també. Però si el director del Villarroel Teatre ens ha programat aquí, per alguna cosa serà. La gent paga una entrada de teatre i els oferim un espectacle propi de teatre, no de televisió, ni de sala de festes…

    Vosaltres teniu la tele com un mitjà paral·lel al teatre?
    La tele és una màquina que ho crema tot de seguida: fas productes a corre-cuita, que no els pot arribar a assaborir. Té a favor que és el mitjà publicitari més gran que hi ha i amb una única actuació et pot veure molta més gent. No obstant sempre direm que el que ens omple el cor és el teatre.

    Cada muntatge vostre requereix hores prèvies davant de l’ordinador…
    És un recorta, pinta y colorea. Són 40 fragments de pel·lícules i 53 cançons. A més a més programes i sèries de televisió, anuncis, documentals… També hi havien molts més que finalment no han sortit. Fins i tot esquetxos que s’han desestimat perquè no funcionaven com ens agradava.

    En aquests esquetxos mescleu diàlegs de joies del cinema amb cançons horteres… Sabeu mostrar la lletjor de les coses glamuroses?
    M’agrada això. Amb la mescla de veus el que fem és canviar el sentit de coses que ja s’han dit. La creació absoluta no existeix, tot són relectures… Fem dir allò que nosaltres volem, de manera descarada.

    Amb tan sols set anys de Chanclettes heu creat escola…
    Per tot arreu ens han sortit succedanis. L’altre dia al banquet d’una boda, un grup va fer una coreografia exactament igual a la nostra amb la cançó Fuera de Mi. També he vist a la tele l’esquetx nostre de la trucada per telèfon amb la cançó de Pimpinela. Però no els direm plagiadors, els direm imitadors. Sincerament, no ens importa que ens imitin en l’estil, però sí ens molesta que ens plagiïn esquetxos.

    Ara mateix The Chanclettes sou tres persones…
    Sí, tot i que en set anys hem estat dues persones o fins i tot vuit. Però en alguna ocasió hem estat setze, depèn del projecte. I alguna cosa també s’ha fet només amb una persona! No sempre estàvem tots disponibles per anar aquí o allà.

    L’any passat vau triomfar al prestigiós Festival d’Edimburg… Com us va provar l’experiència?
    Ohhh! La crítica als nostres peus! Va ser una experiència molt bona poder estar durant tot un mes al George Square Theatre amb un muntatge fet expressament… En anglès! En llengua de l’Empordà no podia ser.

    Als diaris us anomenaven “The Catalan Queens”… Per quan la Creu de Sant Jordi?
    Nosaltres amb sortir a l’Enciclopèdia Catalana ja en tenim prou. A Edimburg vam deixar clar que res d’spanish, ho vam vendre com un producte català des del primer moment. RGB és en castellà per l’antiguitat dels fragments de veu. De totes maneres, nosaltres hem fet molts esquetxos en català: el Barri Sèsam, la Mari Pau Huguet o la Júlia Otero. També la Moreneta…

    Segons quins temes tracteu, molta gent es queda garratibada quan veu un espectacle vostre… Coses pitjors es veuen als telediaris?
    És cert! A vegades em pregunten si l’espectacle és apte per a nens i jo sempre els hi contesto el mateix: “Si el seu fill veu el telenotícies, perfectament pot veure aquest espectacle”. A RGB hem tingut bastants nens a la platea. Però què és més indignant? Parlar de sexe o veure com un crio es mor de gana?

    A pesar d’això la crítica en general s’ha portat bé amb vosaltres.
    És veritat que hem tingut més crítiques bones que dolentes, però la majoria no es mullen. A vegades em pregunto: “Això és una crítica?”… Sembla només una mera descripció del que fem: “fan això, allò i ho fan a tal lloc”. No deuen tenir ganes de fer la crítica o no deuen saber què dir. Sigui com sigui, a Espanya una crítica mai influeix en l’èxit d’un espectacle. No passa el mateix a Broadway o a Edimburg, on vam triomfar per tenir bona crítica.

    I com s’ha portat el públic?
    No ens podem queixar. Tal com està el mercat, nosaltres tenim molta gent cada nit al Villarroel. El públic opina venint a la sala. Quan cada setmana veiem els percentatges d’ocupació dels teatres de Barcelona, nosaltres estem per sobre del 50%. Ara prorroguem l’RGBfins al juny, que serà quan començarem la gira. I hi haurà RGB fins que el públic decideixi.

    banner fira mediterrània
    banner fira mediterrània