Laura Porta i Núria Frías (La Virtuosa)

    0

    Què és ‘Catalunya triomfant o rellotge sense agulles?
    Laura Porta: És una peça del dramaturg Karl Valentin que té aspectes del teatre de l’absurd, tot i que nosaltres hem donat la nostra pròpia línia dramatúrgica, relacionant tots aquests textos de l’absurd amb la vida quotidiana dels catalans.

    L’obra parteix d’un taller de final de curs. Quina ha estat l’evolució fins ara?
    Laura: Ara estem en el procés de professionalitzar-ho.

    Núria Frías: Quan vam acabar al Col·legi del Teatre no ens vam plantejar que podria anar més enllà, però les crítiques de tothom que ens va venir a veure van ser molt positives i, sabent que hi havia la Mostra de Teatre de Barcelona, vam dir-nos: “provem a veure si funciona”. No va ser fàcil, però un cop ens van agafar a la Mostra, endavant! Estem en procés de professionalització, però no sabem què hi haurà després. Sí que ens agradaria portar-ho a altres pobles, és un tema molt nostre, com som els catalans, què busquem, on anem…

    Laura: És un tema que crida, no anem amb pretensions. Va començar com un taller, com un aprenentatge, però sí que a vegades comentem que és molt enriquidor tenir un director com és el Thomas Sauerteig que ens està ajudant a veure com passes d’un taller del Col·legi a un muntatge professional.

    En aquesta obra parleu sobre la identitat. Som una generació perduda?
    Laura: Nosaltres sí (riuen). No, no parla tant d’una generació, sinó d’un col·lectiu que inclou gent de tot arreu i de diferents edats. Del que parla, en el fons, és de la soledat dins del col·lectiu, de com pots seguir sentint-te sol envoltat de gent. Tots els personatges s’acaben sentint sols perquè tenen uns objectius molt clars, però tenen diferents visions de com arribar a aquests objectius. Falta comunicació i no s’escolten entre ells, parla d’aquesta immobilitat. Aquesta comunicació és obligatòria per poder avançar.

    Per què estan vius aquests personatges, quin és el seu motor?
    Laura: Un dels seus motors és el voler-se comunicar i ser acceptats dins el col·lectiu.

    Núria: Alguns sí que volen comunicar-se i ser acceptats, però altres són potser més radicals i directes, uns altres passen directament…

    Laura: No són ridículs, però sí que són molt “defectuosos” tots ells, estan molt convençuts i seriosos, i és aquí on arriba la comèdia.

    Núria: És la por de tirar endavant, el canvi, fins quin punt volen sortir de la seva zona de confort. Cadascú està aïllat del món exterior, tot i que estan en conjunt, i la pregunta és fins quin punt vols trencar aquesta solitud i fer una revolució, tirar endavant. És aquí on surten les pors, la por al canvi. Per por, segurament ens quedem on estem.

    “El niño que no juega no es niño…”. Per què perdem, quan ens fem grans, aquesta capacitat de riure i jugar?
    Laura: Perquè ens volem prendre la vida massa seriosament.

    Quin paper juga la música al muntatge?
    Núria: Hi ha moments que ens uneix, en els moments col·lectius, i serveixen d’inspiració.

    Laura: També per marcar els referents potents catalans. És el toc de rauxa dins el seny que intentem mantenir, és el ‘Boig per tu’, és Pimpinela, ‘Els Segadors’, ‘La Internacional’…

    L’obra convida a extreure les pròpies conclusions. Quines serien les vostres?
    Laura: És molt subjectiu, però penso que per moure’ns cal escoltar-se i unir-se. Acceptar i adaptar-se al col·lectiu, sinó no ens movem. És molt sa riure’ns de nosaltres mateixos, sense l’humor no ens movem segur.

    Com us sentiu com a actrius dins el muntatge?
    Núria: M’ho passo molt bé, sobretot als assajos, perquè a mesura que va evolucionant s’enriqueix l’obra, vas descobrint matisos i relacions on no n’hi havia. També tens una sensació d’inseguretat, ets a l’escenari tota l’estona i podria ser una cosa que ens limités molt, que sentíssim que no tenim ni un moment per respirar, però és al contrari: aquest extasi d’estar en situació tota l’estona, estar viu, ho fa molt més divertit.

    Què us dóna la màscara del pallasso i aquests personatges tan destripats?
    Núria: Penso que és una manera de veure que, malgrat som persones de carn i óssos, els personatges són molt extrems. El fet de tenir la cara pintada de clown (tot i que no ho és molt, no és una màscara a l’estil de Commedia de’ll Arte) fa sentir-nos diferent damunt l’escenari.

    Què espereu de la Mostra?
    Laura: Esperem que sigui un aparador, per tota la feina que hem estat fent, que vinguin a veure’ns públic, programadors i que els agradi, sense pretensions.

    Núria: Si agrada estarem contents, que la gent surti contenta i reflexionant, que es vegin reflectits (o no) en el que han vist, tant en les parts absurdament ridícules com en les parts més profundes.