Marta Carrasco

    0

    És una explosió d’energia. No para, amunt i avall i plena d’emoció, parla, gesticula, exclama i desgrana com va ser el procés creatiu de Blanc d’ombra, el seu segon solo. Va prendre la vida de l’escultora francesa Camille Claudel com a punt de referència, una història on la passió i l’aïllament es combinen a parts iguals: còctel d’extrems que originen una beguda sensible i emocionant. Per sort ara es pot tornar a assaborir a Barcelona, però només durant quatre dies. El Lliure de Gràcia s’ha encarregat de recuperar una joia d’obligada assistència.

    Comences sent ballarina, vas estar amb Mudances i amb Metros, però com fas el pas de ballarina a començar a crear tu els moviments?
    Després de deixar la companyia Metros vaig començar a estudiar teatre, perquè dic “Va, deixa que una altra gent m’expliqui altres coses, d’una altra manera”. Vaig conèixer a la Txiqui Berraondo i el Manuel Carlos Lillo, que tenen una escola de teatre, i allà m’explicaven coses noves. Eren reptes nous, la paraula, no?, aquest univers tan estrany per mi. És que sempre he parlat molt poc, sóc molt tímida.

    Ningú ho diria
    No, ara he millorat molt!

    Transmets una alegria parlant!
    Sí? És curiós. I després els espectacles són… Sí, sóc vital, però també sóc tot el contrari. Sóc tot extrems, em sembla. En aquest moment jo volia estar sola, res més. I el Tom Sells, del Centre Cultural Sant Cugat, em va dir “Vine aquí, al conservatori, quan no estiguin fent classe”. Hi vaig anar i em poso la Quarta Simfonia de Mahler, tercer moviment, hi havia un tamboret amb rodes i començo a fumar. (fa com que fuma i treu el fum). Mahler, uns moviments, pf! I començo a caminar així, amb el tamboret, i començo a donar voltes. Així comença Aiguardent. No saps com comencen a sortir coses. Vomitades interiors, evidentment, de les coses que un ha viscut o que veu o que… I Aiguardent tracta sobre una dona propera a l’alcohol que està a punt, a punt, a punt sempre de suïcidar-se. L’escenografia són moltes garrafes d’aiguardent, un vestit de núvia penjat, un bagul, amb certes coses, i… una taula, també amb rodes, i una cadira amb rodetes. No sabia ni que estava fent un espectacle. Jo estava traient coses, músiques.

    Tens músiques que et porten a un moviment o moviments que et demanen una música?
    Depèn. A vegades és una música que em porta un moviment, però no és que em porti un moviment, és que em porti alguna cosa a dir. No un moviment, perquè, el moviment pel moviment a mi m’avorreix molt. Fer-ho jo, eh? Veure virgueries amb altres, que et foten la cama aquí dalt i que es tiren amb quarta i no es trenquen els genolls… Ja ho he fet i no en tinc ganes de fer-ho. M’avorreix soberanamente el moviment pel moviment.

    Llavors, cada cosa que fas et correspon a una cosa de dins, no?
    Sí, em correspon com si fos el text.

    Però després el moviment el codifiques d’alguna manera?
    Mai és igual. Hi ha unes pautes, si vols, però mai a la vida faré coses iguals. No veuràs mai dos Blanc d’Ombra iguals. Els tècnics de so van de cul darrera meu, perquè depèn de com tingui el dia. Hi ha coses que són co-re-o-gra-fies, que sí, considero que han de ser quadriculades, per qüestió de la música o el que sigui. Però hi ha coses que em dono tota la llibertat del món, que per això treballo sola! Aquell dia tinc la regla?, vaig més lenta. Aquell dia estic més sonada? Ssssssssbrrr!, i canvio els moviments totalment, tot i que són de la mateixa família, potser. El que m’interessa és el que es digui, no quants músculs mogui. M’és totalment igual, això. A un intèrpret jo li demano a és que em digui el què jo vull. Jo li donaré la clau i la pauta del llenguatge, però com ho faci? Si em mou vint o quinze o vint-i-cinc?, a mi m’és totalment igual. Aquesta és la diferència entre coreografia o muntatge dansa-teatre. És una de les grans diferències, potser.

    Llavors és com si ballessis més.
    Hi ha molta gent que pensa exactament el contrari, que jo estic ballant cada cop menys! Que quanta més cama aixequis i quant més deboulé i quantes més voltes i quantes més virgueries més balles. A mi perquè sí? No gràcies, m’avorreixo molt. Ja ho he fet i sense avorrir-me, perquè si algun mestre he tingut ha estat el Ramon Ollé. Per mi el Ramon Ollé i la Txiqui Berraondo són dos persones que m’han ensenyat molt. Molt. Després, clar n’he tingut d’altres. A l’Institut del Teatre hi vaig estar un any, després me’n vaig anar. Home! Si jo vaig començar a ballar que gairebé tenia 18 anys! Tenia una pressa per aprendre! I allà jo m’avorria…! A mi em passa el temps i… què més, què més! I així va anar Aiguardent, i a més, de sobte, Premi de la Crítica, de sobte bolos pertot arreu, de sobte dos anys nominada com a millor intèrpret femenina als Premis Max, amb la Sara Baras, la Cristina Hoyos…

    I com reacciona el públic?
    Hòstia, les reaccions del públic amb els espectacles és una cosa, també, que m’ha sobtat sempre molt, perquè no et pensis que és fàcil de digerir. Veure gent plorar sense sortir del teatre. Veure gent que t’abraça. Veure gent que després de Blanc d’ombra, a França, em diguin “Jo treballo en una casa de bojos i avui he sabut perquè faig aquesta feina”. Ahh! A part que acabo com un pollet perquè acabo molt cansada.
    Quan s’acaba l’espectacle, i ha passat amb tots els espectacles, tant Mira’m, Aiguardent com Blanc d’ombra, la gent no aplaudeix immediatament. Hi ha com un silenci. La gent necessita el seu temps. A més, estic molt mal acostumada, perquè no he anat enlloc que no agradés o que almenys jo no tingués la impressió que havia agradat. El dia que se senti “¡Fueraaa!” o alguna cosa així…

    Esperem que no!
    No, sobretot.Blanc d’ombra va resultar més dur per alguna gent i el Mira’m encara més dur per una altra gent. I d’altra és el que han trobat amb més sentit de l’humor.

    Blanc d’ombra em va agradar moltíssim
    És… Camille Claudel. Va ser llegir la seva biografia, anar al museu Rodin, evidentment, veure l’habitació aquella que dius “Què hi fot aquí? A veure què hi fot aquí l’obra d’aquesta senyora! Això no és el museu Rodin?”. I llavors dius, “Deixa-m’ho mirar bé tot això”. Hòòstia!, em vaig enamorar d’ella. A més, vaig començar amb ella i la Frida Kalho, totes dues. Però a Camille li vaig agafar una mena de carinyo perquè estava més sola i la Frida tenia tots aquests amants, marit i tota aquesta gent que l’adorava. Jo crec que s’adorava a ella mateixa. Aquesta mena d’exhibicionisme d’ella mateixa i de la seva ruptura interior i física, pintant-se tants autoretrats i tot això, crec que va fer que agafés molt més carinyo a l’altra.
    He mirat tots els llibres que he trobat, evidentment de Rodin i sobre ella, i moltes coses que tinc aquí i allà. I altres coses que a mi em portaven a ella. Vaig començar a fer aquesta llibreta, a apuntar coses d’ella que llegia als llibres. Per exemple, coses que li deia la seva mare o que quan la van tancar només menjava patates perquè tenia por que l’enverinessin. I menjava patates i ous que bullia a la seva habitació. Hi ha una escena de Blanc d’ombra on ella està pelant patates i sona un saxo. Perquè ella, en un dels llibres, diu que no suportava els crits de les boges. Jo volia crits, però no volia una cosa evident ni naturalista. Llavors vaig pensar “Un saxo que crida”. Hi ha tot de coses sobre ella i imatges que a mi em m’ajuden, tot i que no tinguin a veure amb ella.
    Va viure en una època on no la deixaven ser escultora, no la deixaven viure, la seva mare li deia “No havies d’haver nascut mai a la vida”. Aaahhh! “Sempre hi ha alguna cosa en el meu cap que em destrueix”. Vale, amiga. Això són textures amb les quals vaig començar a treballar, perquè no volia posar escultures ni volia posar-me a esculpir. És la sugerència. Vaig començar a fer experiments, agafar robes, camises, i a ficar-les amb guix i aigua, de forma que es quedaven rígides. També vaig llegir que durant una època bevia molt i bevia abs

    Genèric saT! 18-19