Mingo Ràfols

    0

    Mingo. Els Estats Units han inventat una bomba per capturar Bin Laden. Els àrabs i els palestins no paren de matar-se i als diaris apareixen notícies sobre dones maltractades. Però saps una cosa?
    Què?

    Remember that death is not the end.
    Oh, yes. Of course. I remember the death is not the end. En aquest cas (el missatge del final de Macbeth) vol dir que no és el final dels tirans. Que continuen. Que hi ha Bin Ladens. Que hi ha Pinochets. Que hi ha Milosevich. Que tan de bo siguin exposats a la justícia, davant del poble

    Es tracta d’un món on fer el bé és una ximpleria perillosa?
    És un món ximple. No està de moda fer el bé.

    Vols dir que hi ha hagut alguna vegada?
    El bé és com la borsa. Té daltabaixos. Moments de cop i volta més solidaris, quan ha passat alguna cosa. Hi ha moments en que tothom va a la seva. Moments com ara que el capitalisme imperant et faci molt egoista, molt insolidari. Molt per a un mateix i poc per a la resta del món. Hi ha moments més socialistes, hi ha moments més de dretes… i això va lligat una mica amb el bé.

    I això que Shakespeare ho va escriure en una època en la que la borsa, el capitalisme i tot això del que parles era impensable.
    No, no… jo crec que igualment. No era la borsa igualment però imperaven les classes socials, els pobres i els rics amb greuges comparatius. Igualment imperava la noblesa, digues-li ara ‘capitalisme’, digues-li ‘religió’, digues-li el que vulguis. Penso que una mica, el que s’ha de recordar és que si repetim la història continuarem trobant-nos amb aquests personatges. I repetir la història és un problema de la humanitat.

    Crec que per molt teatre que feu això no té solució. Així que ja podeu fer teatre…
    Tant de bo puguem continuar fent teatre.

    La vida és un conte explicat per un idiota ple de soroll i fúria que no vol dir res.
    Aquesta frase la diu el Macbeth quan se n’adona que ha perdut la seva dona i que després de matar gent i de, en certa manera de voler tenir i conservar el poder, i de ser egoista i ambiciós, se n’adona que… ‘total, pa qué. Pa na’. Perquè arribarà un moment que et moriràs i tot allò que ambicionaves, allò que volies tenir, allò que volies mantenir i assegurar-te -fins i tot la teva dona- desapareix.

    Heu hagut de fer molts treballs de taula davant personalitats tan mastegades?
    L’important de treballar un text de Shakespeare és que tot està en el text. Hi ha directors que volen més treballs de taula i altres que volen passar de seguida a muntar. I en aquest cas hem fet lectures amb el Calixto, per a comprensió de text. El sentit comú del text. El Calixto tenia molt clar el muntatge. Ja l’havia fet amb uns actors superbons a nivell tècnic, que l’havien provat coses, m’imagino. Perquè deuen ser molt aplicats i deuen de fer els deures a casa. En aquí el Calixto, com altres vegades no li passava, ha tingut molt clar el que volia. Ell volia allò. Tot i deixar-nos provar, perquè ell ens posava exemples: ‘L’actor alemany era reaci a fer això i al final em va donar la raó, jo vull que ho provis però intenta per aquí, intenta per allà…’ aleshores el treball de text ha estat molt superat perquè el director ho tenia claríssim. Lo bo de Shakespeare és que com tot està en el text tot ho vas descobrint a mida que vas treballant.

    Desconcerta al públic.
    Això ho trobo fantàstic en teatre. Que no avorreixi és meravellós. Buñuel ja ho va dir: ‘Haz lo que quieras pero no aburras al público.’ I és veritat. Fes el que vulguis. En l’estil que vulguis. En l’estètica, la forma l’època, el moment que vulguis, però no avorreixis. I aquest Macbeth no avorreix i penso que sorprèn.

    El teu Macbeth anhela el poder cegament però cap al final es penedeix.
    Anhela el poder. Però no és la raó principal del Macbeth. Cada obra de Shakespeare s’ha catalogat d’alguna manera, com el dubte, l’ambició, la gelosia… crec que és el caure en els típics tòpics per aclarir-nos com a ments pensants. Hi ha moltes més coses dintre de l’ésser humà i dintre del món dels personatges shakespirians com per cenyir-te només a l’ambició.

    Els problemes se solucionen fàcilment. Per eliminació. Mètode Stalin. Aquest no m’agrada… i fora!
    És una de les capacitats que té el poder, per crear, desitjar i realitzar les teves ambicions. Però cada cop que el Macbeth es planteja una cosa d’aquestes li ve el dubte, i li ve la por. Si el personatge de Macbeth simplement tingués aquest pensament i realitzés els seus desigs a la primera de canvi, no hi hauria obra.

    Vols dir que té remordiments de consciència?
    Remordiments de consciència, mala consciència, dubtes, por, caguera. Ell sap que si comença matant algú de la seva família -concretament el rei Danken- sap que allò no és l’única cosa que haurà de fer. I aquesta és la por que té. Ell sap que se li tornarà. La sang li demanarà més sang. I no acabarà mai. Serà una espiral perquè sempre hi haurà algú altra al seu costat que li farà ombra. Sempre tindrà la por i el dubte de qui més em pot treure això que ja tinc.

    Aquest és el neguit quan corres a l’estil ‘Rocky’ en la part final de l’obra murmurant ‘no tinc por, no tinc por…’?
    Hi ha una cosa com esotèrica dins l’obra. He al·lucinat molt en aquest espai del Romea perquè realment, aquelles voltes, al marge de clarificar una mica la necessitat del personatge de dir-se a sí mateix que no tingui por, que tiri endavant i que ‘aguanta, aguanta, aguanta’ i de demanar-ho -perquè està com demanant-ho o desitjant-ho- al mateix temps està creant una força energètica en aquell teatre. Està centrant l’energia -és una cosa raríssima- al que vindrà després que és el final. I realment, el silenci que es produeix al final d’aquelles voltes, amb la mort de la Lady i el moment final de l’obra -aquest final nou plantejat pel Calixto- es pot mastegar el silenci. M’acollono bastant. És una cosa molt especial el que succeeix.

    Hi ha moments de violència macabra -la festa per exemple- en els que l’alegria es confon amb la desesperació.
    Hi ha un moment en aquella festa-party en la que es barregen vàries coses damunt l’escenari. De cop i volta comences a descobrir els personatges i la seves relacions i de sobte veus les forces que hi ha de poder, de desig, de que alguna cosa s’està coent, alguna tragèdia passarà i desconcerta com a públic. No saps si és una festa.

    Quan treuen a escena el cadàver del Rei, sembles afectat. Pel que ha passat o pel que passarà?
    El neguit és pel fet de retrobar-te amb el cadàver que tu has produït. És trobar-te davant teu el fantasma de la teva acció. L’acció mateixa. La mort mateixa. És la caguera d’enfrontar-te amb la por mateixa. Perquè ell diu abans de fer-ho de que no pot fer-ho. La Lady l’esperona i li diu que ho ha de fer. I quan ho fa diu ‘he sentit veus que m’han dit que no dormiré, que no dormiràs mai més, Macbeth’ i es pregunta perquè no ha pogut dir amen. És a dir, ell està amb el dubte i la caguera i la frase final abans de marxar és ‘Tant de bo aquest trucar que sento, aquestes veus que sento que arriben, del dia, despertin Danken’. Es penedeix del que acaba de fer en aquell moment, perquè sap que allò li portarà a l’espiral de sang. Per tant quan veu el cadàver li agafa el neguit de veure el que ha fet. De veure davant seu la mort.

    Suposo que el teu Macbeth haurà anat a visitar al seu col·lega Coriolà. Com veus des de la teva òptica personal les dues tragèdies shakespirianes?
    Aquests dos Shakespeares els han fet dos creadors. Lavaudant és un senyor que em mereix tots els meus respectes i que ha fet una posada en escena una mica arriscada, perquè no juga amb la realitat. No vol jugar amb aquesta veritat dels personatges però al mateix temps està tractant una obra que necessita la veritat i necessita energia. Ha volgut com dissenyar, recrear a la seva manera una tragèdia i un desig de poder, i una ambició. I un personatge com el Coriolà, que no deixa de ser un tirà, l’ha plantejat des de la no veritat. I això és molt difíci

    banner fira mediterrània
    banner fira mediterrània