Míriam Iscla

    0

    T de Teatre és una de les poques companyies realment estables que hi ha actualment, a part de les grans que van sortir als anys 70.
    Sí, és una cosa rara… Hi havia els grups de sempre, els Dagoll Dagom, La Cubana, tota aquesta gent, i a partir d’un moment va haver-hi un petit buit. Vam sortir nosaltres i després Kràmpack, però no ha sortit cap grup més.

    El David Plana també té la companyia Mala Sang, però no són sempre les mateixes persones.
    És una companyia que va rotant. La producció és la mateixa però la gent no. Com a grup no n’hi ha, tot i que és un segell del teatre català de tota la vida. La Cubana, els Tricicle, els Dagoll Dagom més o menys eren sempre la mateixa gent i això era un tipus de teatre català. Sempre es deia que els grups de teatre català eren com molt consolidats. Ara és diferent, potser està més en boga l’individu i la gent va més per lliure i entra en diferents produccions sense tenir el concepte de companyia. Crec que són opcions i maneres de triar de cadascú. Estar en una companyia té avantatges i desavantatges i anar de free lance igual. Estàs pendent que et donin feina i en una companyia te la crees tu, és diferent.

    Quins són els vostres criteris a l’hora de seleccionar quina obra feu?
    Primer decidim el tema del que volem parlar i després comencem un procés de lectura etern. Tothom busca sobre aquest tema, tothom porta els textos que ha trobat siguin de contes, d’obres de teatre o el que sigui que parli sobre allò. Llavors es fa una concepció de l’espectacle, de quins temes dins del tema gran vols parlar i, a partir d’aquí, fem encàrrecs o, si trobem textos escrits, fem aquells textos o un max mix de coses.

    A Criatures un dels textos era teu. Com va la teva faceta d’autora?
    Jo sempre havia escrit cosetes, però mai pensant que sortirien, ni molt menys en teatre, perquè teatre no n’escric. Però, em vaig trobar enfrascada en això i se’m va ocórrer provar d’escriure aquest monòleg. I va anar bé.

    Has escrit altres textos que s’hagin representat o d’alguna altra mena?
    He escrit coses amb un grup d’escriptores que es diu Germanes Quintana, que són uns llibres que fan a Columna i aquest any acaba de sortir el tercer. Col·laboro escrivint un conte als llibres que es publiquen sota aquest nom.

    Això us ho encarreguen?
    Sí. Jo vaig entrar-hi una mica per casualitat. Em van trucar i em van dir “home!, hem vist que has escrit això, et faria gràcia escriure un conte?” i jo vaig dir, “sí”. El funcionament real és parlar sobre quin tema vindria de gust escriure. El que passa és que a mi sempre m’enganxa que ja han decidit el tema i em diuen “mira, el tema és aquest, et fa gràcia?” i t’hi apuntes o no. És gent que és escriptora i alguna altra com jo, que no es considera escriptora. Jo coquetejo una mica amb el boli i el paper, però tampoc em considero allò…

    A l’obra Després ve la nit en David Plana és el director però també l’autor. Com heu combinat la visió de l’obra que tenia cadascú, tenint en compte això, que ell n’era l’autor?
    Aquest cas va ser molt especial, perquè el David ho va escriure pensant que jo ho faria, així que ja hi havia una sèrie de coses que estaven encaminades a que jo ho fes. Això va començar fa dos anys.

    T’ho havia dit o va ser una sorpresa?
    Ho havíem estat parlant abans. M’ho va entregar fa dos anys i des de llavors fins ara hem parlat molt, de manera que ja teníem la mateixa idea, més o menys. És una sort treballar amb l’autor, perquè també sap quin és el missatge que vol donar. Això és un chollo, perquè estàs treballant amb un tio que sap que el text vol que sigui així i què vol dir això.

    Dels dos personatges que apareixen a l’obra, amb quin et quedaries?
    La veritat és que el que jo faig és sempre el mateix, però es posa a imitar i diu coses que suposa que l’altre diria. Potser no és el retrat fidedigne de l’altre, tampoc. Penso que és el mateix personatge que es tira porqueria des de diferents cantons. Llavors, no em quedaria amb cap perquè és un el meu personatge, el què passa és que juga i la seva obsessió li fa fer aquestes virgueries o aquests salts amb un pelet d’esquizofrènia. Realment la Laura en sí el què provoca és molta tendresa, a part de ser un personatge molt patètic. Justament aquest patetisme dóna un punt de tendresa que… no és que estiguis d’acord amb el què li passa, però l’entens. S’ha quedat encallada amb una història i aquesta mena d’obsessió amor-odi que arriba a tenir per l’altra figura és tan malaltís que provoca pell de gallina.

    Quan cadascuna reconstrueix la història de com es van conèixer, n’hi ha una que et creguis més que l’altra?
    No, és com a la vida. Quan dues persones viuen el mateix fet, no és que et creguis més l’un que l’altre. Penso que es van conèixer, van tenir una mena de trobada estranya, un pèl emocional, va haver-hi una rivalitat de poder i una d’elles es va quedar d’una determinada manera i l’altra ni se’n recorda. És molt curiós, però això passa a la vida.

    No és molt tòpic que el personatge patètic de la Laura sigui una bibliotecària?
    Amb el David sempre hem parlat que no té la més mínima importància, ni que l’altra sigui actriu. El fet és una mica comparar el què la gent considera que és èxit, que siguis públic o no. Una bibliotecària té una vida pública menor i una actriu és l’exemple màxim de persona pública.

    A més a més deu ser soltera, no?
    Sí, és una persona soltera i després de fer la feina de bibliotecària té aquesta mena de sòtano o d’espai-santuari on cada dia, per allargar el moment de la nit i poder-se quedar descarregada i poder dormir, perquè pateix d’insomni i té terror a la nit que arriba, es fa aquesta mena de catarsi, de poder treure tota la cosa que porta a dins.

    Com vau treballar amb la Rosa Vila, perquè els gestos havien de ser molt iguals.
    Primer ella va fer les gravacions i jo era als seus assajos i buscàvem coses comuns, tocar-se el nas o determinades coses. Després jo el que he fet és mirar molt el vídeo d’ella i intentar treure l’aire que té aquest personatge. En els moments en què coincideix el text sí que pots imitar-ho i en el moment que jo dic altres coses l’únic que puc fer és agafar l’aire.

    Al principi em va fer molta gràcia perquè a mi també m’agrada molt la Rosa Vila i d’alguna manera t’identifiques amb el personatge de la Laura, encara que no vulguis.
    Clar, és que la identificació de mitomanies sí que la pots tenir quan t’agrada algú, t’agrada molt la seva feina. La distància comença quan no només és mitòmana sinó que a més a més l’odia. Aquest és el punt en què la gent ja no s’identifica perquè, de normals, a nosaltres ens agrada algú i el seguim i tal i sabem què fa, però no l’odiem. O l’estimem o l’odiem, però les dues coses juntes és el que caracteritza la Laura, no nosaltres.

    Com ha estat el canvi de passar de grans teatres i trobar-te acompanyada dalt l’escenari a estar en sales petites i sola?
    Els teatres petits a m’encanten. La diferència més difícil és estar sola. Estar sola no només a escena, sinó els abans i els després. Abans de sortir a l’escenari, que sempre estàs amb gent al camerino o quan acabes, que comentes la feina que has fet, doncs aquí com no m’ho comenti amb mi no tinc res més. Però penso que és una escola fer un monòleg, a nivell professional i a nivell humà. Està molt bé.

    Quan acabes el monòleg de Després ve la nit no et quedes molt desgastada?
    No, quedes cansat física i tècnicament, perquè fas tot un joc d’emocions. Evidentment, jo no sóc la Laura. Has tocat moltes tecles però cada vegada és més tècnic i t’afecta menys. Al principi estàs intentant sentir-ho tot i arriba un moment que la tècnica també et permet que no hagis de patir. L’emoció no ha de néixer de la meva emoció, sinó d’un treball. Quedes cansat, perquè és una hora i viatges per molts llocs. Però feta pols, com a Míriam, no.

    Hi ha gent que diu que es deixa la pell emocionalment, sobretot després de fer un monòleg.
    Tots ens

    banner fira mediterrània
    banner fira mediterrània