Oriol Morales: ‘el teatre ens passa a tots junts a la vegada’

    0
    Oriol Morales i Pujolar. Autoria foto.
    Oriol Morales, creador i director de l'espectacle 'Articulado ligero' que es pot veure a la sala Tantarantana. Foto: Karin Barbeta.

    Oriol Morales i Pujolar és autor i director d’Articulado ligero, l’espectacle que fins diumenge es pot veure al teatre Tanarantana. Parlem amb ell d’aquesta peça i de la seva forma col·lectiva de construir les obres que posa en escena.

    Una de les teves definicions de teatre: ‘és una de les poques arts que encara conserva l’esperit de la col·lectivitat’. Què significa això per a tu? 

    Quan vaig estudiar tant interpretació al Col·legi del Teatre com Direcció a l’Institut del Teatre, sempre se’ns ha parlat d’això, que el teatre és l’última art col·lectiva en el sentit que és l’últim art en viu al qual el públic va a un lloc i veu l’espectacle. Al cinema també hi és, però al final el que hi ha per mig és una pantalla. Jo tinc la sensació quan vaig al teatre, que això es té en compte,  però no es porta al límit. A mi m’interessa això, ho he vist en espectacles com els que fa l’Ernesto Collado. M’interessava agafar aquest fet i posar-lo al centre.  Per això les meves obres en general sempre són un conte que s’explica al públic. Com una forma de dir-los ‘estem junts en això’. I aquest estar junts és important en el sentit de recuperar els contes a la vora del foc, explicant històries. 

     

    La memòria també és un ítem important en els teus espectacles. És perquè la memòria, els records, connecten a públic i intèrprets? 

    Hi ha aquesta part formal de la qual parlàvem i també la temàtica. I la memòria per a mi és un tema que ens toca a tots i que hem de gestionar en major o menor mesura. Així com el tema de la forma, el de parlar al públic, ha estat molt buscat, la qüestió de la memòria me l’he acabat trobant. Buscant temes sobre els quals fer-me preguntes he trobat que m’interessa,  i a la gent també. És un tema molt transversal generacionalment a Articulado ligero, per exemple, que ara estem fent al teatre Tantarantana, l’ha vist pràcticament gent jove. Vam fer un assaig obert al Centre Cultural Can Clariana abans d’estrenar, on la mitjana d’edat del públic era de 60 o 65 anys i vam veure que l’espectacle tocava a diferents punts de la gent. Crec que la memòria és un tema transversal. També es tracta de com afrontes el tema. Nosaltres no tenim grans veritats, sinó que simplement ens fem preguntes. I aquestes preguntes, les compartim. Això també té a veure amb aquell ‘estar junts’. 

     

    No es tracta, però, que el públic intervingui durant les representacions. 

    No, no, no, en absolut. És una qüestió de sensació. No és una participació directa, en podríem dir passiva, però en la qual el públic és conscient tota l’estona que és aquí, de qui té al costat i de qui té al davant. I del que està passant és una cosa que ens està passant a tots junts a la vegada. D’una altra manera, si no, jo tinc la sensació que moltes vegades el teatre és alguna cosa on hi ha una mena de pantalla entremig. Aquella ficció està passant davant meu però m’estan expulsant d’aquella ficció. Nosaltres pretenem el contrari. L’espectador participa de la funció, evidentment no ha de sortir a l’escenari. Entenem que el teatre és experiència, i que el moment d’estar allà, vivint-la, és important. 

     

    Tot plegat té, segurament, alguna connexió amb el concepte creació col·lectiva dirigida. 

    Això té a veure amb els processos de creació que seguim. Jo no treballo amb una companyia fixa, però sí que tinc companys, gent amb qui treballo, sobretot en el terreny audiovisual, A Bruels i a Articulado ligero, quan parlo de creació col·lectiva dirigida vull dir que jo com a director vaig dirigint els passos, i utilitzo els actors, així com ells m‘utilitzen a mi per fer junts la peça. Jo arribo a la sala d’assaig amb molt material que s’anirà modificant a mesura que l’anem treballant a la sala d’assaig. Jo, a mesura que els intèrprets van trobant la veu del personatge, com actua, com es mou, jo vaig modificant el text, fent-lo pels actors que tinc. El text es va modelant sense que sigui ni una creació col·lectiva total en el sentit que no hi ha una direcció unidireccional, jo no tanco mai el material i ens anem retroalimentant. Ells van descobrint els personatges i jo també, a mesura que treballem junts. Això serveix tant per a la interpretació, com amb la part audiovisual amb l’Aleix Plana, com en l’espai escènic amb la Mercè Lucchetti. Deixant que el treball de cadascú tenyeixi el dels altres sempre amb una direcció clara. 

     

    No arribes a la sala d’assaig amb un text. 

    No hi ha un text que he escrit a casa i després el munto. És complicant com el tanques perquè té molt a veure amb les persones que ho interpreten. Al final el text és la partitura amb la que es construeix l’espectacle. El procés pot durar quatre, cinc mesos. No és una escriptura a l’ús, jo genero  material que no sempre connecta. Està molt enfocat a l’escenificació. 

     

    Amb Bruels, que va ser escrita amb aquest procediment, van atorgar-te el premi Adrià Gual 2018. Com ho vas rebre?

    Va ser molt satisfactori. Per a mi va ser molt important perquè no és fàcil trobar espais, o ajudes a la creació per a aquest format. Normalment has de presentar un text  acabat o s’espera que en el temps que tens per fer-ho, tu escriguis alguna cosa. En el cas de Bruels, per exemple, del material que vaig presentar a l’Institut del teatre al que finalment es va posar en escena, hi havia un 5% o 10%  del que havia presentat. Però va servir de punt de partida per a la feina. I està bé començar a trobar espais on aquest tipus de feina es pugui desenvolupar. Tampoc és res nou, vull dir. Això fa molt temps que es fa, i jo crec que està bé normalitzar-ho.

     

    Articulado ligero es pot veure fins diumenge. Què s’hi trobarà, l’espectador, Quina és la faula, la història que s’amaga sota aquest títol?

    És la història del Ramon. Sempre passa el mateix amb les nostres obres, tu arribes a la sala i l’actor diu, ‘hola, jo sóc el Ramon i aquesta història és meva’. I no és la història d’un personatge sinó de l’actor que tens al davant. No entrem en què hi ha de realitat i què hi ha de ficció, però la premissa sempre és aquesta. I quina és la història? Doncs el Ramon i el seu germà van descobrir de joves que l’avi de tots dos havia lluitat a la División Azul i que mai no havia tornat de Rússia. Els germans no ho sabien, i ara ja no tenen ni l’avi ni els pares per preguntar-los-hi. Decideixen fer un viatge fins a Rússia per esbrinar què va passar. L’avi no va tornar mai, i tampoc no ho va fer el Martí, el germà del Ramon, després del viatge de tots dos a Rússia. Aquest és el punt de partida. I parlem de la memòria, dels records, del que sabem, del que no, de com omplim els buits.com gestionem els silencis…

     

    La pandèmia us va aturar el projecte, farà un any d’aquí a poques setmanes. Com ho heu viscut?

    Aquesta peça s’havia d’haver estrenat l’abril de 2020 al Tantarantana, però el confinament ordenat a la segona quinzena de març de l’any passat no ho va fer possible. N’havíem fet una lectura dramatitzada a l’Institut del Teatre el gener de 2019. La veritat és que en el seu moment va ser molt frustrant, estàvem a dues setmanes de l’estrena. La lectura que havíem fet un any i mig abans ja era bastant aixecada, i teníem la sensació que un cop la pujàvem de nou, ens tocava frenar. En aquell moment no sabíem què passaria, a més, ens pensàvem que seria una aturada de dues setmanes, vam parlar amb el teatre…No va ser fins al desembre que ens vam poder tornar a posar, i crec que en el fons ha anat molt bé, perquè l’espectacle ha agafat un altre to,  tot i el desgast, perquè és clar, és una peça que ja la treballàvem fa dos anys i mig. 

     

    Hi ha una gran diferència entre el que s’estava preparant fa un any i el que ha resultat finalment?

    No, la veritat és que no perquè la idea ja era la que teníem. És un espectacle que hem treballat molt en precari perquè no teníem cap entrada de diners, i l’hem feta amb el que teníem. Econòmicament no hi havia possibilitats de canviar la peça, però tampoc artísticament. Ha sigut molt complicat el tema espai d’assaig ara, amb la Covid-19. El Tantarantana ha fet un esforç i ens ha deixat assajar a l’Àtic 22 moltes setmanes, i ens ha anat molt bé, perquè si no, no haguéssim pogut. I també hem pogut assajar a Can Clariana, un dels pocs llocs que ha pogut obrir. El que sí que canvia, evidentment, i és la part més dura, és l’aforament. 

     

    Com t’adeqües a la feina d’una altra persona creadora quan treballes, per exemple, d’ajudant de direcció?

    Hi ha una mica de tot. Quan vaig treballar, per exemple, amb la companyia de dansa Agitart en l’espectacle Dust, ho faig fer perquè els interessava precisament la meva mirada, la meva manera de fer. Quan he treballat amb l’Helena Tornero, amb qui ens coneixem fa molts anys, temàticament tenim uns interessos molt semblants però formalment no. A mi això no em preocupa. Quan treballo amb ella o amb el Julio Wallovits, intento entendre el teatre que ells fan, així com quan jo treballo amb el meu equip, m’agrada que entenguin cap a on hem d’anar. Aleshores,  jo intento entendre què és important en el teatre per a ells, pels altres creadors.  

    BANNER QUINZENA METROPILITANA FILATURAS 2021
    Banner Quinzena metropolitana 2021