Pep Pla

    0

    Parlem d’”Els Eufòrics”. Perquè assegures que aquest muntatge “no és normal”?

    Tot va venir arran d’una paraula que jo vaig dir, “solidaritat”, i en l a que va creure tothom que ha fet possible el muntatge. És un espectacle aparentment normal, és a dir, una comèdia amable, divertida i adreçada a tots els públics, però que no té res de normal. No es fa a l’escenari, en la forma clàssica, sinó que és en mig del públic. Els actors són al mig i a la gent la situem de manera que actors i espectadors es poden mirar als ulls. L’exercici que els demanem és visualitzar. I imaginar tot el que et van suggerint.
    Si jo et dic: “Una taula de roure de quatre potes, amb un ordinador a sobre. L’ordinador és un Mac de no sé quantes polsades”, tu t’ho imagines. I obliguem a l’espectador a estar molt actiu perquè ha d’estar força estona imaginant.

    Parleu d’aspectes de les ONG’s en els que no es posa l’accent, habitualment. Però sense tremendismes.

    Al Marc Angelet li vaig dir que volia un text sobre solidaritat en to de comèdia. Sobre què passa quan una ONG que rep ajuts governamentals crea una maquinària tan potent amb sí mateixa, s’enroca. Vam trobar les gambetes zebra de Gurb, un animal fictici que dins de la cadena alimentària no té cap importància i si desapareix no passa res. Amb aquest petit crustaci, el públic ja fa els seus paral·lelismes. Tenim un organisme que es dedica a salvar aquestes gambetes i de sobte arriba una persona que té una fórmula que frena la contaminació que provoca la mort dels animals. La contaminació deixa d’afectar-les i ja no moriran. Els hi ho demostra ràpidament només amb unes gotes de producte. El problema es pot solucionar fàcilment.

    I què passa quan s’ha descobert aquesta fòrmula? Acaba la funció?

    No! Un cop es té la solució a l’objectiu final d’aquesta ONG, els membres es posicionen: “hem de tancar, però estem hipotecats perquè ja hem gastat coses que ara no podem tornar perquè ningú no s’esperava que arribés aquesta solució” I aquí comença el dilema moral: “volíem de debó aquesta solució? Ens preocupaven les gambetes realment”.Què passa quan la maquinària d’una ONG adopta els mateixos esquemes d’una empresa?: captar socis, fer màrqueting, merchandising, portar la comptabilitat, captació de fons…et planteges quin és l’objectiu final: mantenir l’estructura o les gambetes? I que quedi ben clar que no estem en contra de la solidaritat, en absolut. Al contrari: és un valor tan bonic, tan potent i dels pocs valors autèntics que ens queden que convidem a fer una reflexió: no sempre ho estem fent bé.
    L’obra té diferents capes. Hi haurà qui es quedarà amb què és molt divertida i que s’ho ha passat molt bé, i d’altres que intentaran anar una mica més enllà.

    Els eufòrics és la mostra que es pot fer un teatre que arribi a tots els públics.

    És el meu objectiu. Li he insistit molt al Marc Angelet: “vull comèdia, vull que la gent rigui molt, i alhora donar-los un contingut. D’una forma divertida i que arribi a tothom. Per això la posada en escena l’hem fet baixar de l’escenari, que no hi hagi res entremig. Perquè volíem un teatre popular. Dir-los: “som aquí amb vosaltres, per dir-vos les coses a la cara”.

    Amb aquest objectiu, el d’acostar el teatre al màxim nombre de persones, exerceixes la direcció del CAET des de 2006.

    Sí, vull fer el teatre el més majoritari possible. Sempre ha estat una obsessió per a mi, que els teatres tinguin públic, el màxim nombre d’espectadors possible. I la prova és que al cap de poc d’entrar al CAET assolíem el 90% de l’ocupació i d’aquí no ens hem mogut. Això vol dir que tots els espectacles que programem al teatre Alegria i al Principal estan plens o gairebé plens sempre.

    I això com s’aconsegueix?

    És un camí que fas amb l’espectador, dient-li: “confia en mi, hi haurà coses que t’agradaran molt, però de tant en tant t’hauràs d’esforçar una mica”. És agafar-lo de la mà, proposar-los de fer el camí i anar posant-los reptes cada vegada més complicats. Crec que la cosa ha de ser, com a mínim, molt honesta. Potser a tu com a espectador no t’agrada però veus que al del costat sí que li agrada, i ho respectes.
    Cada vegada busquem més per les creacions i noves tendències de tot tipus d’escènica: dansa, moviment, objectes, de text, gest, de tot. Ho hem encabit tot dintre el festival TNT, on acostumem a tenir totes les coproduccions del CAET. Sempre dic que els temes són universals: l’amor, la mort, la solitud, la identitat. Els motius són els mateixos que a l’època dels grecs, però que cada vegada s’expliquen amb llenguatges diferents.

    La confiança i l’ocupació s’han assolit des de bon principi?

    Ha estat molt progressiu. Vam començar fent produccions més clàssiques: El silenci del mar, amb Pere Arquillué, L’home, la bèstia i la virtut amb el TNC… Vam començar treballant per captar el públic, per dir-li: “aquí estem, confieu en nosaltres, no us defraudarem” i aleshores, de mica en mica, s’ha anat fent el canvi de forma molt progressiva i ens hem especialitzat. Perquè si no ho feiem, a 30 kilòmetres de la gran capital, si ens limitàvem a fer el mateix que la gran ciutat, estaríem morts. Sobretot en aquests moments en què hi ha hagut aquest tsunami de la crisi. Haguéssim mort. Ara què ha passat? Que hi ha tot un sector que està penjant de nosaltres. A qui estem ajudant a co-produir, donant-los diners, amb una residència tècnica, ajudant-los a tirar endavant. I suposo que des del govern s’ha vist que si no hi som nosaltres, que no és que siguem més guapos o més lletjos, hi ha un sector que desapareixeria. Crec que l’especiaització contemporània és el futur. A França, Holanda, Bèlgica, Alemanya, els espectacles arriscats de creació estan absolutament plens. Estic completament convençut que no han de ser minoritaris pel fet de ser de novíssima creació.

    Has esmentat la crisi. Com l’heu afrontada al CAET?

    Sempre s’ha dit que hi ha crisi al teatre. I hi haurà més o menys diners. Al CAET, per exemple, ens han rebaixat un 40% de l’aportació pública en els darrers tres anys. Però si les administracions consideren que s’ha de rebaixar en cultura, jo sóc una persona que intenta treure el màxim partit d’aquests diners públics. Allà ells si decideixen retallar més o menys, però no per això hem de lamentar-nos o plorar. No serveix de res. S’ha de venir plorat de casa. Tenim el que tenim, i amb el que tenim podem fer moltes coses. I això fem.

    I en aquesta línia continuareu?

    Espero que sí, llarga vida al CAET. I també sóc conscient que jo algun dia hauré de deixar pas a noves generaicons que agafin el relleu. Jo que sóc de mena inquiet: vaig començar el contacte amb el teatre com actor, em vaig anar interessant per la direcció, vaig portar una sala alternativa a Barcelona, d’aquí vaig entrar en contacte amb el CAET. He anat tocant diferents tecles del teatre: producció, direcció, interpretació. I m’agrada molt, és molt enriquidor conèixer com funciona un teatre: des de que entra un espectacle fins que surt, que està passant a tot arreu…

    Aquesta dedicació t’ha tret temps per dedicar-te a la interpretació. Ho trobes a faltar?

    He pogut fer alguna cosa de tele, que és l’ única cosa compatible amb dirigir el CAET. El que trobo a faltar més és la direcció. El 2013, per exemple, no en vaig fer cap, perquè els recursos eren menys i vaig preferir repartir-los. I en aquest 2014 he fet aquest Els Eufòrics, però admeto que com a director no faig tanta feina com voldria. Les intervencions que faig a la televisió em permeten controlar el cuquet de la interpetació.

    Genèric saT! 18-19