Ramon Fontserè

    0

    Com portes l’al·lèrgia?
    L’al·lèrgia de moment bé perquè no estem a la primavera. Jo la tinc molt forta l’al·lèrgia i m’enganxa sempre les èpoques d’assaig i m’he de prendre antihistamínics que diuen que no produeixen son però si hi produeixen. I a l’assaig he d’estar superconcentrat i és una cosa que em molesta molt. A vegades he de parar perquè se’m foten uns ulls… i em fot dels nervis. Tinc dies més bons i més dolents.

    T’hi trobes bé amb la polèmica?
    La polèmica es mal interpreta. Tothom que es queixa per una raó o altra, amb un cert fonament, és polèmic. Hi hauria d’haver més polèmica. La gent s’hauria de preguntar: què passa amb FECSA? Si tot un poble digués aquí no es paga la llum perquè hi ha talls d’electricitat…otro gallo nos cantaria però estem acostumats a una certa comoditat. Jo potser el primer, eh?

    Parles com actor o com a ciutadà?
    Jo parlo com actor. Bé ara parlava com a ciutadà però vull dir-te que el fet que nosaltres fem aquest tipus de teatre polèmic -diuen- nosaltres no ens inventem res. Copiem de la realitat. Potser exagerem una mica, fem pujar un xic els colors perquè sigui més evident, perquè es vegi més. Qui s’escandalitza o ens considera polèmics no s’adona que s’escandalitza dels seus propis actes. No ens inventem res. No cal més que llegir els diaris o veure els resultats.

    En el cas d’Ubú president, per les reaccions del públic a la platea he detectat molts detractors de Pujol passant-s’ho pipa a la platea. Això no podria esdevenir un efecte contraproduent a les vostres tasques higièniques?
    El poder no s’ha portat gaire bé amb els còmics al llarg dels segles. El poder ha de poder-se sacrificar. No em queixo d’aquest país. Aquí podem fer-ho malgrat les barreres que posa TV3 però imagina que això ho féssim al País Basc. Això és un símptoma d’un país fotut, malalt. Sacralitzar és perillós. Per això estem molt contents de poder fer aquesta feina a Catalunya. Que d’altra banda ha estat una terra de tradició en aquest sentit. Abans de la guerra hi havia moltes revistes satíriques. Ara només hi ha el Triangle. Penso que un tio que ocupa un poder públic, ja que té moltes prebendes i privilegis, ha de ser susceptible a que la gent el critiqui. No per res sinó perquè les coses vagin millor.

    Et consideres un actor especialitzat en la crítica social?
    No

    Tu aniries a un TNC a fer un Hamlet ara mateix si et paguessin bé?
    Poder si. Hi tant. Jo estic molt a gust aquí perquè tinc llibertat omnimoda, absoluta, de creació.

    Però portes molts anys.
    Divuit anys, sí. Hi tant. Però no penso pas que acabaré aquí. Un dia o altra s’acabarà això. Sempre dic el mateix. Estic visquent una mena d’utopia. Jo vull fer teatre. No visc ni a Barcelona ni a Madrid. Estic a casa, amb un paisatge collonut, enmig del bosc. Això és el que jo volia. I la vida m’ho ha donat. I ha estat per una casualitat. Mira, unes proves… jo sóc de Torelló… Joglars estaven a Pruït… mira si haguessin estat a la Platja de Ponent no hauria aguantat tant. Però no, ho tinc a trenta minuts de casa. I ara tinc una masia al costat. Si estic bé per què coi he de canviar. Encara ara m’agrada venir a fer la funció i anar de gira. De vegades em fa mandra agafar la maleta per anar a Andalusia, Sevilla, Malaga… Però encara hi disfruto. Disfruto del menjar, les aventures aquestes que es passen. Ara faré una pel·lícula amb el Trueba, Soldados de Salamina. La faré jo. M’agrada provar altres coses sobre tot perquè tinc curiositat per veure què passarà.

    Al teu llibre fas una reiteració d’un seguit de temes que, principalment jo classifico en: la teva feina, les teves sensacions personals -al·lèrgia, què fan a la tele, has dormit bé-, la meteorologia i els teus gustos culinaris allà on vas. De tots aquests temes que reiteres una i altra vegada no hi surt mai l’amor.
    Sí. No parlo per pudor. És un llibre sincer i vertader. Però no és íntim. L’amor ha estat una cosa que sempre m’ha fotut una mica de grima, no? He estat molt tímid amb l’amor. Em posava vermell quan era jove. Era una certa covardia, per dir-ho d’una manera franca. Sempre he fet com una mena d’anguila. És un tema que no el trobo interessant. No perquè no tingui un pes sinó perquè potser més endavant si que hi podria parlar. Jo sóc un home molt enamoradís. Jo em puc enamorar de cop d’una hostesa d’un avió o d’una periodista d’una roda de premsa. Però sempre penso que no serà possible. Que és inabastable. Perquè quan t’enamores en un avió, acaba el vol i ja s’ha acabat. Efímer, molt efímer.

    Davant l’amor et poses vermell. Però, no et passa el mateix quan minuts abans de començar la funció d’Ubú President et diuen que Maragall apareix per la taquilla sense avisar, com va ser el cas de divendres passat.
    No. Això no m’afecta. M’ha vist el Rei i he estat igual. Jo faig bé la meva feina. Per què? Perquè la domino. L’amor és una cosa que se m’escapa. És com els platós de televisió. Hòstia no! M’acolloneix.

    Per fer d’Excels has hagut de seguir –camuflat- a en Pujol a diferents actes. Això és un bon mètode de preparació actoral.
    Això ho considero una feina per veure aquest home en el seu ambient. Això que diuen que veure els partits del Barça per la tele és ben diferent a veure’ls al camp és totalment cert. Tu quan vas al Camp Nou olores els puros de la gent. Veus aquella massa humana i tu ets allà com un número més. Tens unes sensacions… un clímax… és totalment diferent. Quan vaig veure el Pujol a Planoles el vaig veure amb els guardaespatlles, amb la gent, amb els admiradors, els autògrafs, quan parla… No el veus allà a la tele, que és una cosa plana, una pantalla. El veus amb tot el seu volum, i això és molt bo perquè cal veure un personatge des de tots els cantons.

    Comparteixes les manies de Boadella envers a Pujol?
    Jo amb el Pujol no hi tinc res en contra. Com a polític hi tinc molt en contra… en general contra tots els polítics. Tots pateixen d’una prepotència i d’una mena de paternalisme. Sempre em dóna la sensació de ser com una mena de moble, o d’objecte. No he arribat mai a connectar. Em produeix com una mena d’al·lèrgia. No el Pujol. El Maragall exactament igual. El Clos… a més a més no m’interessa la política. És hipòcrita. No la segueixo. Penso que és una cosa de sobreviure. Si hagués un polític que digués nois, l’he cagada, m’he despistat, sóc un desgraciat, sóc un desastre… potser m’hi faria d’aquest, perquè això vol dir que aquest home és humà. Ara, aquests… que cau una nevada, quatre volves de neu i mig país a les fosques i ningú dimiteix… no passa res, culpa dels que han sortit a la carretera… No, home no. Aneu a parir, tu! Per això ja val tothom. Hi ha polítics que estan al servei del ciutadà, però deuen ser poquíssims.

    El Marull de La increïble història… ha estat el personatge més difícil per a tu?
    El Marull va haver-hi un punt, que era la veu, que no la trobava. Però quan vaig trobar la veu…el Marull és un personatge inventat, eh? No em vaig inspirar en ningú. Vaig veure algun tipus de vell a l’hogar del jubilado però no és ningú en concret. És un personatge inventat entre l’Albert i jo. El personatge més difícil, sens dubte, és el Dalí. Per la quantitat d’energia que xucla. És un home que t’esgota. No només a mi, sinó a tots els companys. L’Ubú és un divertimento. Podria fer dos a escena, però el Dalí… tothom de la companyia ho diu. Esgota molt.

    A tu t’agrada molt la televisió. Fas molt zapping.
    No paro. M’agrada molt el Crónicas Marcianas. La tele és hororrosa. Mira, quan acabo vaig a sopar i quan veig aquelles pinyes que hi ha… tu me dijiste que yo… y que este te la chupó… Això s’ha convertit en una cosa, diguem-ne ics (X). Hi ha una barreja pornogràfica de les misèries humanes que m’agrada molt. M’encanta.

    L’altra dia vaig llegir una crítica de cinema X del teu cap, en Boadella, a una revista del ram.
    A mi el cinema X m’atreu molt. El meu director preferit és el Mario Salieri

    Genèric saT! 18-19