Toni Casares

    0

    Molts ciutadans pensen que aquí adalt, a la Beckett, feu coses rares.
    Estem lluitant per evitar aquesta sensació. És molt difícil trencar l’estereotip o el tòpic, tot i que crec que l’estem trencant en els últims anys. És el que més ens interessa trencar. No ens interessa tant tenir molts més espectadors sinó que no vinguin enganyats. Han de saber a què venen. No volem el ‘modernillo’ de torn sinó la persona que li agrada el teatre. Aquí trobarà un teatre modern, un teatre diferent del que veu en els grans teatres comercials, però un teatre que l’interessarà però que no s’adreçarà a ell mirant-lo per damunt de l’ombro -‘ay que tonto eres’ sinó que et parlarà de tu a tu. Una de les coses en les que crec que cau sovint el teatre estrictament comercial és que el creador es rebaixa a ell mateix per poder parlar a l’espectador com si el públic fos més tonto que el propi creador. A mi, com a espectador m’agrada que el creador sigui honest, que no em faci la trampa. I em parli de tu a tu. I això és el que intentem donar a la Beckett i a les altres sales Alternatives. Que l’espectador no tingui la sensació que fan coses rares sinó que fan coses interessants. Ara bé, continuarem demanant a l’espectador que vingui actiu al teatre per divertir-se pensant. Perquè una frase que em escolto sovint és ‘pensar és divertit’. Com si pensar fos avorrit! No volem vegetals com a espectadors.

    L’any passat la Beckett va rebre indirectament tres premis Butaca per La dona incompleta (millor text, direcció i millor actriu de repartiment, a més de nominada per la millor escenografia i il·luminació). Aquest any sou finalistes als Max als millors productors de teatre quan fa quatre anys vau rebre aquest premi a la millor sala alternativa. És bona sort o us estimen a l’SGAE?
    Et seré molt sincer. Sembla una putada però no ho és. A mi no em fa una il·lusió especial. Si a nosaltres ens donen un premi evidentment anirem a rebre’l, l’agrairem i ens farà il·lusió recollir-lo i etcètera. Però t’ho dic molt sincerament: jo no ho visc amb una il·lusió especial. Em fa molta més il·lusió que un autor que hem estrenat un parell de vegades a la Sala Beckett i que no el coneixia ningú, ara s’interessi per la seva tercera obra una sala gran. Això em fa molta més il·lusió que qualsevol premi. Això sí que justifica el sentit de la Beckett. Fer que els nous creadors siguin coneguts i que el llenguatge teatral evolucioni. Un premi al millor productor de teatre privat… primer no entenc qui ho ha votat. No entenc com un teatre com la Sala Beckett pot tenir prou vots com perquè el nominin a tota Espanya. Em costa molt d’entendre el funcionament d’aquests premis. Ja ens van donar un, molt ben rebut i moltes gràcies. Però m’estimo més que es valori, no tant la feina de la Beckett però sí allò que des d’aquí modestament donem a conèixer i continuï fent camí més enllà de la sala.

    Davant dels autors ets com un professor orgullós que els seus alumnes alcin el vol.
    Home, a l’Autònoma dono classes de teatre però més que professor el que m’agrada és aconseguir que allò que més m’ha interessat interessi a més gent. Per tant, a mi m’interessa el teatre que s’escriu avui en dia, i m’interessen els autors del meu país i m’agrada aconseguir fer que s’interessin altres persones.

    El 1997 vas entrar a substituir en Sanchis Sinisterra. Quins van ser els teus objectius?
    El primer de tots va ser saber mantenir la funció que ja tenia la Beckertt quan vaig entrar. Per a mi, la figura del Sanchis Sinisterra continua sent capital i importantíssima en la trajectòria del Teatre a Catalunya i a Espanya en les dues últimes dècades. Assumir la direcció de la Beckett on jo m’havia format i havia participat com a alumne del Sanchis, el gran repte era continuar sent un espai que proposi coses i que incideixi d’alguna manera en la trajectòria teatral de la ciutat. Que continuï aportant coses interessants. Per a mi era el gran repte. Em sembla que més o menys ho hem anat mantenint, amb daltabaixos.

    Estàs cansat?
    No per una questió: primer perquè és un gustàs poder treballar en un espai propi i poder programar i produir allò que personalment t’interessa. És a dir, implicar-t’hi personalment és important en un projecte. I després perquè em permet anar dirigint espectacles personals com a mínim un a l’any. I això per a mi també és molt important.

    Sanchis Sinisterra se’n va anar cansat de Catalunya. Que queda del seu projecte?
    Sanchis Sinisterra no se’n va anar cansat de Catalunya. Això t’ho puc ben assegurar. Va sortir en el seu moment, ves a saber per què. Sanchis Sinisterra no s’ha cansat mai de Catalunya. S’ha cansat d’haver de lluitar per justificar una feina en la qual ell creu i que, per que tiri endavant necessita el recolzament d’institucions. Però això passa a Madrid o a tot arreu. Quan la feina creativa topa amb inconvenients i per culpa d’una manca de recolzament, i perquè els responsables polítics no entenguin la funció sociocultural d’un determinat projecte… això crema. Haver d’estar constantment demanant un major recolzament de les institucions… crema moltíssim. Per tant, el Sanchis, que és per damunt de tot un creador i un excel·lent pedagog, si havia de perdre les seves energies anant a despatxos de la Generalitat i de l’Ajuntament, fent reunions, demanant diners, demanant suport… això el va cremar. No es que estigués més cremat de Catalunya que de Madrid. La prova és que no se’n va anar a Madrid a obrir una Sala Beckett a Madrid perquè allà li feien més cas. Ell va deixar de gestionar un teatre i es va dedicar exclusivament a la pedagogia i a la creació.

    Tu aquestes energies com les portes?
    Això cansa. Com jo sabia pel que serveixo i pel que no, de seguida vaig agafar un company de viatge per a la Beckett que treballés molt bé aquests temes. I que, a més, m’ajudés a fer una cosa que potser la Beckett havia de fer i que era professionalitzar una mica la gestió. I això s’ha notat. En Juli Macarulla, que és la persona que ens porta la producció i la gestió de la sala, ha canviat la forma de treballar i ara s’aprofiten molt bé les energies. Continua sent molt difícil treballar en les condicions que treballem. Des del nostre punt de vista, encara avui en dia, els pocs recursos que les administracions destinen a cultura, no els reparteixen bé. El repartiment públic és més en funció a uns interessos de prestigi i de comercialitat mal entesa segons una política cultural amb uns objectius a llarg termini. Però això és el de sempre.

    Quina és la situació ara mateix?
    Ha canviat la idea que té la gent respecte les Sales Alternatives. S’ha aconseguit trencar el tòpic de que les Alternatives eren llocs elitistes, amb teatre difícil, amb un teatre excessivament tancat en sí mateix i amb poques ganes d’arribar a l’espectador. S’ha trencat i a més crec que s’ha aconseguit donar una pàtina de qualitat a les produccions de les sales petites. Es barregen molt els tipus de públics. Un mateix espectador que va a veure una producció hipercomercial no li cauen anells per anar a veure una producció en una sala petita. Per a mi això és molt sa. Crec que en aquest sentit és bastant positiva la situació en aquests moments, sobre tot el raport espectadors/sales.

    Potser el que encara falta molt és ampliar el marge. No tant augmentar l’índex de públic sinó diversificar-lo encara més.. Encara passa molt que hi ha molta gent espectadora de teatre i que no s’ha apropat a una sala petita. Encara s’hauria de poder arribar a més.

    Les xifres diuen que hi ha molta gent que no va al teatre
    Jo personalment, les xifres que es donen no les sé analitzar gaire perquè es posa en un mateix sac diferents temes. Espectadors de teatre, què vol dir? Es posen en el mateix sac espectadors de, no només de gèneres diferents sinó de tipus d’espectacles molt diferents.

    Sóc el primer en no negar la carta de teatre a res. Per a mi és teatre tot allò que es fa amb vocació de ser teatre. Però sí que és ver

    banner fira mediterrània
    banner fira mediterrània