Vanessa Segura: ‘Per mi Argentina és la Meca del teatre’

    0

     

    Vanessa Segura, actriu que ha treballat en petits grans èxits de casa nostra com Fairfly o L’any que ve serà millor actua ara sota les ordres de Tolcachir a L’omissió de la família Coleman al Teatre Romea i es prepara pel Nit de Reis d’Els Pirates Teatre al Teatre Akadèmia.

    A L’omissió de la família Coleman has estat sota la direcció de Claudio Tolcachir, és un tòpic que els argentins tenen una manera particular de treballar? Jo he tingut com a professors altres argentins com ara Pablo Messiez o Javier Daulte i entre ells ja tenen maneres diferents de fer. Cada persona treballa diferent i no hi ha dos directors iguals però sí que és veritat que a Argentina hi ha una gran tradició teatral. Fa molts anys que treballen d’una manera diferent d’aquí, més intensa, més al límit, no tant basada en el text sinó des de l’actor. Als anys 70 i 80 es va començar a treballar d’una manera diferent allà amb gent com Bartís i l’Sportivo Teatral. De fet ells són també hereus de la Margarida Xirgu que va treballar a Uruguay i a Argentina i que hi va portar la seva manera de fer.

    Us heu adaptat doncs a la seva manera de treballar o heu buscat trobar un llenguatge comú entre els actors de tradició catalana i el propi Tolcachir? El que té el Claudio de meravellós és que treballa des de les persones, des de la particularitat de cadascú i de l’equip. Ell no arriba i et dona una manera de fer sinó que veu com respires tu. Les indicacions que dona a cada persona són diferents perquè entén que cadascú necessita coses diferents. No és que tingui un mètode sinó que veu a cada moment què ha de dir o fer.

    Veient l’obra es veu un equip que respira molt alhora i que s’escolta molt, això també ho heu treballat? Sí, això és la base. Potser el mètode que m’emporto és aquest: estimular el company i estimular-te d’ell. La base és que les paraules que jo dic arribin cada nit per primera vegada i si veus que el company no t’està mirant li podries tornar a dir. Es tracta d’anar a tocar l’altre i deixar-te afectar pel company.

    En aquest sentit, fins a quin punt està fixat el que feu? A mi m’agrada entendre-ho com una partitura. Els moviments, el ritme i tot està pautat però ha de néixer cada nit. No hi ha lloc per a la improvisació.

    Encara que de vegades aquesta manera de treballar ho desprèn una mica Exacte, ha de semblar que està naixent en aquell moment i que és absolutament improvisat.

    Tu havies vist la versió argentina? Dues vegades. Fins i tot tenia un estudi fotocopiat i subratllat sobre l’obra! En aquella època quan vaig veure les obres de Veronesse, Tolcachir… em va explotar el cap perquè era una manera de fer molt més desgarradora que m’encanta. Hi connecto molt. Que ara hagi acabat fent aquesta obra és una cosa…! Quan va venir la companyia argentina fa 8 anys ja vaig parlar amb el Claudio, vaig intentar anar a Timbre 4…

    I vas arribar a anar a Argentina? Sí, però bastant més tard, aquest estiu. Sí que vaig veure algunes classes de Timbre 4 i moltes obres de teatre. Per mi és com la Meca.

    En realitat la teva formació ve més pel món del teatre físic, no? Sí, vaig estudiar a l’escola Lecoq de París.

    I has trobat el punt d’unió entre aquestes dues tècniques que poden semblar oposades? Sí, realment totes les disciplines volen arribar a un mateix lloc. Són oposades, però Lecoq encara que sigui físic el que et dona és una plasticitat i una permeabilitat que és molt instintiva i corporal i en això s’assembla molt a la tècnica argentina. De tota manera després de Lecoq he fet cursos amb moltíssima gent diferent i he anat agafant d’aquí i d’allà les coses que més m’han servit. Ara faig classes i els explico el que a mi m’ha anat bé, que és una barreja de tot això. I si que crec fermament que l’actor no deixa el cos al camerino, és la nostra eina. Has de saber què parla el cos en sí mateix més enllà del que t’estigui passant pel cap.

    I què tal el repte de portar en escena el repte de portar en escena una obra que va tenir tant d’èxit aquí i que fins i tot tu mateixa tenies en certa manera idealitzada? Bé, les comparacions són odioses perquè molta gent també té aquesta idealització cap a aquella versió. El Claudio estava una mica sorprès amb que a totes les entrevistes que li feien menystenien els actors d’aquí, considerant que són més dolents que els d’allà. Ell ha treballat amb nosaltres i des de nosaltres; en cap moment ha intentat reproduir res. Crec que ha intentat reviure L’omissió de la família Coleman per primera vegada amb nosaltres i això és molt bonic. Nosaltres tenim un tempo diferent, perquè nosaltres som així, més pausats. Això li dona la veracitat i la fa catalana al mateix temps.

    Has fet sobretot comèdia però en la teva comicitat també s’hi percep en certa manera la tragèdia Amb el Llàtzer Garcia vaig fer una obra a la Flyhard, L’última nit del món, que no tenia ni un sol gag, i li agraeixo eternament aquesta oportunitat. Em vaig adonar que jo treballo de la mateixa manera, sigui o no sigui comèdia. Sí que hi ha una cosa de tempo, però al final sempre és buscar la veritat en el company.

    Quina vida els espera als Coleman? Bé, a vegades el món de la gira a Catalunya és complicat però sí que estan intentant que n’hi hagi perquè hem fet molt bon equip i en tenim moltes ganes.

    Ja per acabar, quins projectes t’esperen a tu? M’espera Nit de Reis al Teatre Akadèmia amb Els Pirates Teatre. Acabo funcions aquí i la setmana següent ja començo allà i això em fa estar contenta encara que vagi una mica atabalada. Torna a ser un equip molt nombrós i això és molt xulo. No acostumem a tenir equips de tants actors (8 en un cas i 10 en l’altre) i això és fantàstic perquè el teatre és família.

    Genèric saT! 18-19