Al sostre

    0

    Crític: Santi Fondevila
    Mitjà: Time Out
    Espectacle: Al sostre

    Nigel Planer és ben segur molt popular no sols en l’univers britànic sinó arreu gràcies a la sèrie dels anys 80 ‘The Young Ones’ (‘Els joves’) on interpretava el paper del hippie Nil. Planer, que ha participat a grans musicals del West End i ha escrit una mica de tot (novel·les, guions, poesies), va debutar com a dramaturg amb ‘Al sostre’, una obra en què aprofitava els seus estudis d’història de l’art per ridiculitzar Michelangelo Buonarroti presentant-lo com un homosexual amanerat, a qui els seus ajudants anomenen Mariangels, que nomes pensava en els diners i que menystenia la feina encarregada pel Papa Juli II a la Capella Sixtina.

    És cert que Michelangelo no va acceptar l’encàrrec amb gaires ganes ja que es considerava mes escultor que pintor i que va treballar amb molts altres operaris que coneixien millor la tècnica del ‘buon fresco’, això vol dir pintar sobre el guix abans que s’assequi, però també ho és que el treball del pintor està prou documentat com per servir-se d’ell per reivindicar la coautoria d’aquells que hi van participar. I és que d’això va la comèdia protagonitzada per Lapo i Loti, personatges reals que damunt la bastida lamenten les llargues absències del mestre i fins i tot s’atribueixen la realització d’alguns dels fragments de la famosa volta. Lapo és un veterà amargat i malalt d’enveja i Loti un jove il·lusionat i feliç amb el que fa. Potser es podria pensar amb dos perfils de clown, però ni la comèdia ni la direcció d’Israel Solà li donen prou ales a l’humor. Això no treu la bona feina de Pau Ferran i Oriol Grau en una proposta de costures tan antigues gairebé com la mateixa Sixtina.

    Genèric saT! 18-19