Una truja estirada està donant de mamar als seus garrinets. Els forts succionen amb desfici i no pensen deixar ni una gota de llet al més petit, que a poc a poc s’anirà quedant enrere. La mama veu l’escena però no mou un dit: prefereix complaure’s veient com els altres creixen ben sans per tal de seguir millorant l’espècie.

ELS PORCS TAMBÉ MENGEN VERD centra la seva història en dos amants que estan preparant un pla de fugida per marxar de les seves vides mediocres, però aquest pla es veu interromput perquè la parella d’ella té un accident que el deixa en estat catatònic. Aquest és el punt de partida.

Podem fer humor sobre qualsevol cosa? Podem fer broma sobre un acte terrorista acabat de cometre’s? O riure’ns dels discapacitats físics i psíquics? Heus aquí un debat espinós que comença per la incomoditat que provoca el simple fet de formular aquestes preguntes.

L’humor és perillós i seductor. També és incomprensible; no comprenem què és el que provoca que el nostre cos reaccioni, de sobte, amb uns espasmes notòriament sonors.

El que sí sabem de l’humor és que aflora en situacions extremes que duen  la condició humana al límit. Sovint ens venen ganes de riure davant d’allò patètic, grotesc, denigrant, injust o violent, i en la majoria dels casos no gosem riure tot i que de ganes no ens en falten (si algú diu el contrari desconfieu-ne!).

I d’aquí aquesta proposta teatral que té per voluntat la de poder riure’s obertament amb la llicència que només ofereix la ficció –no la realitat!-. Una ficció dissenyada expressament per a fer conviure de manera descarada l’humor amb les misèries més descarnades de l’home (la por, la humiliació, la set de venjança…). I tot això amb l’esperança de poder trobar, a partir de la cara més fosca de la condició humana, el costat més lluminós de la mateixa: l’humor i l’empatia cap als nostres protagonistes.

Andreu Rifé

FITXA ARTÍSTICA