Imatge de 'Hamlet Machine' amb direcció de Fracesc Amaro

De l’1 al 18 de novembre La Seca espai Brossa acull el muntatge Hamlet Machine a la sala Leopoldo Frigoli. És un text de Heiner Müller que interpreten Pau Sastre, Jordi Sanosa i Andrea Portella sota la direcció de Francesc Amaro.

Heiner Müller agafa els personatges de Hamlet com a pretext per parlar sobre ell mateix, sobre el teatre i sobre la història d’Alemanya. Hamlet destrueix la seva identitat d’origen i família, denuncia allò criminal i terrorífic que es crea en l’esfera íntima de la família. I Ofèlia proclama el seu alliberament. Si la família i els governs, com a miralls d’allò privat i públic, engendren el crim, no hi ha solució. Per això Hamlet té la necessitat gairebé compulsiva de perdre la identitat i dissoldre’s entre la multitud; vol també ser dona com a única possibilitat de canvi, tot convertint-se en Ofèlia.

Passa que l’actor que interpreta Hamlet necessita trobar una identitat i el conflicte es produeix perquè ja no vol interpretar el joc de l’altre sinó el seu propi. Però la violència del sistema l’impedirà de crear la seva pròpia història. Ofèlia, com a revolucionària i representant de les dones i les víctimes es rebel•la, i és silenciada pel mateix sistema.

L’espai escènic, un actor més
“La decoració és un monument. Representa, en una mida cent vegades més gran, un home
que ha fet història. La petrificació d’una esperança”
, diuen. Veiem un magatzem d’Ikea com a metàfora d’Europa on les caixes desordenades tindran símbols de les multinacionals. Darrere de les caixes s’amagaran símbols del comunisme i el socialisme com Marx, Lenin, Stalin, Engels i Mao representats d’una utopia que ha fracassat. En aquest magatzem els personatges agafen el que necessiten per formular el seu discurs.

Una tarima travessarà l’espai i a banda i banda hi hauran caixes ordenades. El públic entra dins
d’un magatzem, i els personatges el van modificant a mesura que avança l’acció. L’ordre del
principi, progressivament, acabarà convertint-se en el desordre més absolut. Els personatges
interpel•len el públic i el fan partícip del que passa a escena; increpant-lo el converteixen en
antagonista reforçant el contingut de denúncia del text.

Els seus personatges tendeixen a convertir-se en pallassos metafòrics on l’autocrítica és
permanent i la demolició de les il•lusions queda al servei d’una esperança el poder de la qual
sobreviu a la destructiva i successiva caiguda de totes les màscares. El text per si mateix es
converteix en una peça de teatre.

L’escenografia és creació de Rita Noro.

Deixa una resposta

Please enter your comment!
Please enter your name here