Gabino Diego (Madrid, 1966) va començar el seu recorregut a Las bicicletas son para el verano (1983), dirigida per Jaime Chávarri. El segon paper l’hi va oferir Fernando Fernán-Gómez a El viaje a ninguna parte (1986). Al tercer, a ¡Ay, Carmela!, de Carlos Saura (1989), ja va guanyar el Goya al millor actor de repartiment.

Des de llavors, ha seguit un camí sense bifurcacions, escollint pel·lícules interessants guiades per bons directors (Belle Époque, El amor perjudica seriamente la salud, La niña de tus ojos, Amanece que no es poco… )

Aquesta biografia d’embolcall només és per refrescar la memòria del públic sobre la trajectòria d’aquest sòlid actor que fuig del glamur i el màrqueting a canvi de l’afabilitat, la bonhomia i la senzillesa. I que avui comença al Teatre Borràs una estada de tres setmanes amb el seu relat Una noche con Gabino.

“No és un monòleg!”, avisa. És una confessió de dues hores plena d’humor i emocions, on l’actor, que ha escrit, viscut i treballat el que explica perquè és la seva vida, va sumant noves experiències que l’ajuden a millorar com els bons vins. És la història d’un actor que vol formar un espectacle però no troba un fil conductor i demana ajut al públic explicant-li la vida. Pel seu món passen nombrosos personatges, molts fàcilment identificables, que interpreta ell mateix, si cal, cantant i acompanyat d’una guitarra. L’espectacle es va estrenar fa 8 anys i ja l’han vist més de mig milió d’espectadors. La direcció és de Gina Piccirilli. Fins al 21 de febrer, al Borràs.