El muntatge de l’òpera sobre l’arquitecte no acompanya l’extraordinària partitura de Joan Guinjoan.

Diumenge passat, 7 de novembre, vaig anar al Liceu a veure l’òpera Gaudí. Anar al Liceu un 7 de novembre té el seu què. En aquesta data, l’any 1893, l’anarquista Santiago Salvador va fer esclatar una bomba, la famosa bomba del Liceu, a la platea del teatre.
Una hora abans que comenci la funció, un jove explica l’argument de l’òpera al foyer. Fa referència a la bomba però no per evocar l’efemèride del dia sinó per dir que Gaudí, protagonista de l’òpera, va viure en aquells anys que Barcelona va tenir internacional anomenada com «la ciutat de les bombes». Toquen els timbres i a les cinc s’aixeca el teló.
L’acció del primer acte passa en una habitació que vol representar l’estudi de l’arquitecte i que sembla la fàbrica d’electricitat que Fecsa té al carrer Roger de Flor cantonada amb l’avinguda Vilanova de Barcelona. Quan apareixen els personatges és quan es constata que els efectes de la bomba de fa més de cent anys han arribat fins a aquesta tarda de Liceu. Aquella bomba va estimular Ignasi Agustí a escriure Mariona Rebull; la novel·la va inspirar una versió televisiva als anys setanta amb moltes barbes postisses, moltes levites i moltes gorres d’obrers i, des de llavors, des d’aquella sèrie de televisió, totes les pel·lícules i totes les obres teatrals que s’han fet sobre la industrial i anarquista ciutat de les bombes o dels prodigis han utilitzat i reutilitzat les mateixes barbes, les mateixes gorres i els mateixos mocadors lligats al coll sense que a còpia de tant d’ús hagin cobrat una mica de vida o s’hi hagi posat la pols de l’autenticitat. La taula de treball de Gaudí sembla la que feia servir el senyor Llobet, que era el comptable del vidu Rius.

Manuel Huerga, el director escènic de Gaudí, havia declarat que l’òpera no seria una biografia del personatge i que no hi apareixeria la Sagrada Família, no s’hi veuria La Pedrera i no hi sortiria cap tramvia. D’acord que el llibret hi obliga, però quan un muntatge teatral o un qualsevol negoci es basa en el no, costa molt posar pesos a la balança. A Gaudí no hi ha l’obra de l’arquitecte i una mica més i no hi ha ni l’arquitecte. En la segona part s’hi vol posar una mica d’esmena però en aquell moment sembla que el pressupost s’hagi gastat tot en l’elèctrica del primer acte i el gran creador d’imatges que és en altres ocasions Manuel Huerga es val d’uns vidrets de calidoscopi de suc de caramel i d’una estructura de sacs que en comptes d’evocar el sistema que feia servir Gaudí per calcular pesos recorda un llum d’aranya ple de llàgrimes desconsolades. Els ballarins que interpreten El trencadís van vestits com Vittorio Gassman en l’escena del circ de Barrabàs i ballen la pàgina més celebrada de l’òpera com podrien ballar una cosa diferent.

Joan Guinjoan ha trigat dotze anys a estrenar Gaudí. Si el Liceu ho havia de fer d’aquesta manera tan desganada i com per compromís, podria haver esperat dotze anys més o haver-hi renunciat per sempre. Diu Daniel Giralt-Miracle en el programa que Antoni Gaudí era un home vehement. En el muntatge teatral del Liceu només participen d’aquest caràcter de Gaudí els que han dit sí a l’obra: el director de l’orquestra, l’orquestra, el cor, el baríton americà que ha après el català i Joan Guinjoan amb la seva partitura.
Els espectadors, encomanats del clima, més aviat s’inclinen per no aplaudir i baixen les escales per on van rodolar les perles del collaret del cadàver de Mariona Rebull el dia de la bomba pensant que si l’òpera d’aquesta tarda no els ha agradat és perquè es tracta d’una obra moderna.

  • Concert del 30è Aniversari
  • Juana
  • Manel
  • Alicia Alonso
  • West Side Story