Viviane De Muynck i Narcís Puig a la presentació 'Ghost Road'

Demà 30 de novembre tindrem ocasió de veure l’actriu predilecta de Jan Lawers, Viviane de Muynck, protagonista de la inoblidable Isabella’s Room, a Ghost Road, un espectacle que dirigeix un altre belga: Fabrice Murgia, a la vegada autor del text. Dominique Pauwels ha composat la música i s’ha cuidat de la instal•lació de l’àudio, i hi participa també la cantant Jacqueline Van Quaille. És estrena absoluta a tot l’Estat i es podrà veure en una única funció a El Canal (Coma Cros), a les 21 h, en el marc del Temporada Alta. I dissabte, Pau Miró estrena a La Planeta Un refugi indie, també dins del Temporada Alta.

Ghost Road explica la mítica Ruta 66 com una confrontació entre el passat i el present. El que hi va haver i el que queda. Un mirall també de la realitat que està vivint ara tot Europa. Entre d’altres reflexions “mostra com unes circumstàncies externes poden fer que la nostra vida canviï absolutament sense que haguem fet res. Nosaltres no hem fet la crisi. Potser vivíem en la innocència i ara ens adonem que tot ha caigut”, explica Viviane.

L’argument parteix d’un viatge que va fer l’autor amb un company per la Ruta 66, plena de pobles abandonats. A la tornada, va contactar amb Viviane per explicar-li: “És molt interessant el que em va dir. Era la seva descoberta de diverses mini societats formades per gent que ha abandonat la vida ‘normal’ per instal•lar-se a viles fantasmes. La majoria són gent ja gran que no se senten còmodes enmig les ciutats modernes on tot gira al voltant dels diners”, explica l’actriu. I continua: “Però, a més, tampoc hi podrien sobreviure perquè no poden pagar el lloguer d’un pis ni tenen Seguretat Social. Per tant, han abandonat”.

El viatge de Fabrice Murgia –que després va repetir amb Viviane i tot l’equip del muntatge- el va portar a 3 llocs on va conèixer 3 o 4 persones que són les que presenta a l’espectacle. Una d’elles és Marta Becket, una ballarina que havia fet gran carrera a Nova York però que no havia aconseguit mai fer la seva feina com volia. Sempre estava sotmesa al dictat dels coreògrafs. “Ens aturem a Amargosa, un lloc abandonat amb passat opulent. Hi havien viscut 6.000 miners que treballaven a les mines d’or. Ara hi ha un petit teatre i poca cosa més. Quan va arribar la Marta era una sala de concerts i espectacles per als miners, però ella la va transformar en teatre i la va pintar amb les seves pròpies mans. És un lloc espanyol al mig del desert, perquè hi va pintar tota la Cort espanyola! Fins fa cinc anys ballava amb puntes encara. Ara té 90 anys i no vol parlar amb ningú, però encara balla per al seu públic”, explica. Aquest teatre està en el punt de mira de molts productors de Hollywood perquè s’ha convertit en una llegenda, però Becket no vol vendre. “Però m’ha dit que si vull anar a fer Shakespeare o coses per l’estil, em permetrà actuar”!, confessa Viviane, amb orgull.

Un altre lloc, encara més aïllat que van visitar és Darwin, on un home va construir la seva casa tot sol ja de gran: “El seu somni era una casa pròpia que a altres llocs no podia pagar. El somni de la Marta era tenir un teatre propi per fer el que li agradés. Per tant, els vells també somien. És d’això que parla l’espectacle! Perquè els vells som gent que mirem el viatge de la nostra vida i reflexionem sobre el fet que viatjant, guanyem i perdem. Perdem amics, estem sols per continuar la ruta… I cal tenir força per fer-ho ”.

El tercer personatge viu a Bombai Beach, on havia un parc d’atraccions construït als anys 30 per a gent súper rica. Al vídeo veiem imatges d’aquell temps. Ara hi ha caravanes, tràilers i contenidors on hi viu una petita comunitat. “Tenen una vida molt senzilla, en contacte permanent amb la natura. No tenen aigua, cal anar-la a buscar. Sobreviuen a llocs inhòspits. I tenen una relació pròpia amb el temps. Si els preguntes l’hora et diuen: Quina hora vols que sigui?”.

Viviane puntualitza que no és un espectacle dramàtic: “Hi ha molt d’humor. Fabrice té la particularitat de saber parlar als joves. És emocionant que un noi de 15 anys vingui a veure’t després de l’espectacle i, fascinat per l’experiència, et digui que és extraordinari el que fan. I que vingui gent adulta i diguin que ja no els fa por envellir. A més, aquesta situació genera una gran solidaritat entre tots. Quan vàrem ser allà, es preocupaven que no ens faltés res”.

Aquestes històries s’expliquen a cavall entre el relat, cançons i la realitat filmada. “No sóc narradora. He parlat amb ells i els faig parlar. La Jacqueline i jo podem ser la mateixa persona, jo puc ser la Marta, ella pot ser la meva ànima… No soc un personatge, no soc la Mary Poppins que arriba al desert. Ells s’excpliquen”. A l’escenari, dues dones ja grans. La narradora i la cantant, el mateix personatge però més gran encara. S’està filmant a si mateixa i no té cap mena de contacte amb el públic. És un testimoni que explica i interpreta el personatge real, que veiem projectat. “És també un rèquiem pels temps moderns. A Europa ja coneixem les dificultats però a Los Angeles també hi ha ciutats que han estat construïdes i ara estan buides. La gent ha perdut la seva casa, com aquí. Però jo no vull parlar de misèries, vull parlar d’éssers humans que lluiten i saben construir una societat partint de zero. Potser hem de trobar una altra manera de viure junts…”, conclou Viviane.

PAU MIRÓ ESTRENA ‘UN REFUGI INDIE’
I, com si l’etapa que vivim ens dictés els textos, assistim a un altre projecte que parla, en certa manera, de diners. Dissabte dia 1 s’estrena a la Sala La Planeta Un refugi indie, un text escrit i dirigit per Pau Miró. És la segona part de la trilogia que va iniciar amb Els jugadors -premi Butaca 2012 al millor text- , que parla sobre generacions i perdedors. En aquest cas, els protagonistes són gent jove i els interpreten actors molt joves “i molt preparats”. Sis personatges que tenen cadascú la seva història, com un conte, però que es van entrellaçant. I que busquen un refugi perquè es volen expressar i sobreviure. Són joves però són supervivents. Se’n sortiran!”, diu Pau Miró, que vol donar una escletxa d’optimisme al futur d’aquesta generació.

Només es farà una funció (dia 1, 21 h) i després –el 12 de desembre- s’instal•larà a la Sala Beckett, de Barcelona, en temporada fins al 6 de gener. En parlarem més extensament la setmana que ve.

BANNER QUINZENA METROPILITANA FILATURAS 2021
Banner Quinzena metropolitana 2021