Foto de família dels assistents a la roda de premsa a l'Ateneu Barcelonès

La Setmana dels Programadors que organitza cada any el Temporada Alta coincideix amb l’Equador del Festival. Aquest matí s’han presentat un tou d’espectacles que formen part del programa, que també es diu Setmana de Creació Contemporània. Però Salvador Sunyer, director del festival, ja el troba un títol superat: “Abans potser si, però ara ja tot és creació contemporània. Està més entre la instal•lació i muntatge visual i amb força imatges. Hi ha molta varietat perquè nosaltres també som programadors i ens agrada facilitar-los la feina.” De moment n’hi ha 75 inscrits provinents de 13 països i esperen arribar o sobrepassar els 80. A més dels 10 espectacles programats en uns intensos quatre dies, també s’han preparat altres activitats, com ara un dinar a peu dret perquè els programadors puguin establir contactes entre ells i amb els artistes i intercanviar impressions d’una manera relaxada. 10 muntatges, internacionals i coproduccions, on els llenguatges contemporanis d’artistes consagrats com Romeo Castelucci es donen la mà amb artistes més emergents. L’objectiu de la trobada és facilitar la producció i circulació d’espectacles. També es faran sessions on es presentaran nous projectes amb l’objectiu d’impulsar coproduccions per part de teatres, institucions i programadors visitants.

MUNTATGES INTERNACIONALS
Comencem per un dels més trencadors, Romeo Castellucci, que estrena a l’estat espanyol Ethica. Natura e origine della mente. L’artista s’ha inspirat en el llibre del filòsof holandès Spinoza (1632-1677) i dels 5 llibres que composen Etica, buscant per a cada llibre una acció teatral. Una experiència on pensament i cos conformen una unitat i on l’espectador és convidat a experimentar insospitades relacions amb el ritual teatral. El títol de la peça pertany al segon llibre, on l’autor investiga la naturalesa d’un Pensament superior i la capacitat constructora de la ment.

L’artista brasilera Christiane Jatahy s’inspira en el Macbeth de Shakespeare per al muntatge A floresta que anda (El bosc que camina), una instal•lació entre cinema, vídeo i teatre. Interpretat per ella mateixa, Jatahy convida el públic a una performance en un espai que ha deixat de ser un escenari per convertir-se en una galeria d’art. Una experiència per debatre sobre la influència dels sistemes de poder actuals sobre les nostres vides privades.

Rocío Molina, nascuda a Màlaga però Artista Associada del Chaillot, Théâtre national de la danse (París), és també al sector dels internacionals amb la proposta Impulso on ha convidat diversos artistes que són sorpresa. “Es diu Impulso però ella li posa aquest nom a gairebé tots!”, diu Sunyer. En aquest cas és -també- un work in progress, una investigació prèvia a la producció del nou espectacle pensat per aquesta coreògrafa iconoclasta. Sigui en un museu, a la vora del riu, en un parc o, en aquest cas, a l’esglèsia d’un monestir romànic, la inquieta ‘bailaora’ Rocío Molina prova sempre nous camins, nous moviments i, alhora, renovar la relació amb el públic. Molina ha desenvolupat un llenguatge propi del flamenc que respecta la tradició i abraça les avantguardes. És Premi Nacional de Dansa 2010.

LES COPRODUCCIONS
The Mountain, the Truth and the Paradise és el títol del solo que presenta Pep Ramis, fundador amb Maria Muñoz de la Companyia Mal Pelo. Neix de la necessitat de l’artista de sentir-se sol a l’escenari: “Vull preguntar-me quins són els meus interessos, els meus límits i posar a la taula les meves eines. En Jordi Casanovas i la Maria m’han ajudat molt en moments puntuals on he anat a llocs que conec i llocs als que no havia arribat.”, ha explicat en Pep, a la presentació. Ramis no havia fet un solo des de l’any 1994, en què havia sentit també la necessitat d’expressar-se en solitari degut a la mort del seu pare.

Al llarg d’una hora, l’espectacle és un esclat intens de textures, colors, llocs… “És una història senzilla, he escrit un recorregut poètic al voltant d’elements iconogràfics.” Construeix una ficció molt personal, i investiga alguns temes d’interès actual: l’espiritualitat, la tragèdia de la condició humana i la capacitat de continuar investigant mons possibles. Una mirada particular i plena d’humor que potencia el moviment i la precisió del gest: “És un viatge que he de fer sol sense massa ajuts. Però on el so i la il•luminació de l’espai són molt importants.”

Ramis ha comptat també amb la col•laboració artistica de Blaï Mateu i Camille Decourtye (Barò d’Evel Cirk Cie) i Leo Castro.

Coproducció:de Temporada Alta 2017, Mal Pelo, Théâtre de la Ville de Paris (França) i Agora de la Danse de Montreal (Canadà), l’espectacle s’ha estrenat a Perpinyà.
___________________________________________

Roger Bernat torna amb la proposta que va portar aquest estiu al Grec: No se registran conversaciones de interés, un espectacle molt en la seva línia participativa on s’entreguen uns cascos a cada participant. Hi ha tres maneres d’explicar el relat, i cadascú haurà de triar la que més li agradi i canviar-la quan ho vulgui: “Quan vam anar al grec encara no hi havia hagut els atemptats a Barcelona. Ara produeix unes sensacions diferents”, assegura Bernat. El text parteix d’una investigació d’aquest creador iniciada l’any 2012, quan sorprenentment i de cop, diversos habitants de Ceuta es van unir a l’Estat Islàmic emprenent viatges cap a Síria: “Es van trencar famílies aparentment felices; van marxar homes que estimaven les dones i els fills, un d’ells era taxista… Gent que en un moment donat van fer un gir i es van radicalitzar per servir Alà i fer un mon just, per damunt de la seva família i els éssers estimats”, explica.

Els inscrits a l’organització es comunicaven amb els seus familiars i, a partir d’aquí, la policia espanyola va poder intervenir telèfons i xarxes socials. El nucli de l’espectacle és la repetició literal i la reproducció mecànica d’aquests textos i els diàlegs telefònics que mantenien. “insistint, vaig aconseguir que em passessin la causa enjutjada, un volum de 150.000 pàgines, del que en vaig llegir unes 8.000.” I va muntar una història que se centra en tres dones de tres fugits “que podríem relacionar amb les Tres germanes de Txèkhov, abandonades també per militars i que acaben sent les víctimes.”

En entrar a la sala, cada espectador rebrà uns auriculars sense fils amb tres canals, cadascun dels quals els permetrà escoltar una dona reproduint alguns d’aquells diàlegs: “Cada dona fa una transcripció diferent. Una interpreta un personatge; l’altra és poeta i llegeix, com una rapsode. I la tercera és una actriu que sent la veu i repeteix, interpretant. Saltant entre els canals, cadascú es construirà el seu propi relat, de manera que no hi haurà dos membres del públic que visquin la mateixa experiència”, explica. I s’exclama:“I nosaltres no tenim manera de saber què trien. Per tant, no tenim estadística de les lectures que se’n fan!” El dia a dia en els barris de Ceuta o mil i una qüestions quotidianes, són igualment protagonistes en un muntatge que ens parlalen de l’Estat Islàmic sense filtres periodístics.

Coproducció: Mucem (Marsella), Grec 2017 Festival de Barcelona i Temporada Alta 2017
Amb el suport de: Les Bancs Publics / Les Rencontres à l’échelle (Marsella)
___________________________________________

Jordi Oriol, que firma la dramatúrgia de iUanMi, de Lali Ayguadé, ha vingut a presentar l’espectacle en nom de la coreògrafa perquè “estan assajant intensament a Salt”, ha dit. I ha explicat que Ayguadé vol fer una trilogia “al voltant de la transformació emocional i física de les persones davant de situacions irreversibles com ara la mort.” que va començar amb Kokoro. És un espectacle de dansa amb quatre ballarines -.les mateixes de Kokoro, “molt potents tècnicament, que treballen a fons les emocions. Anem una mica a cavall entre el món abstracte del moviment i el naturalisme del teatre. És un tema dur ja que parla de la mort i els moviments requereixen densitat i serietat, tot i que també hi ha moments de lleugeresa i humor.”, explica Oriol.

Al preguntar-li sobre el títol, el dramaturg respon que “La lali vol que la gent el llegeixi d’una manera poc clara, perquè no sabem com definir la mort. You and Me són paraules que parlen de fora i de l’interior d’un mateix. I un funeral té emocions íntimes que, en un moment donat, les maquillem i les convencionalitzem.” Hi ha una cortina a escena que simbolitza que s’amaga alguna cosa que interessa descobrir. “És un segon pas de Kokoro que investiga com ens transformem i adaptem als canvis.”

Coproducció: Mercat de les Flors, Temporada Alta 2017, Festival Bolzano Danza /Tanz Bozen. Amb el suport de: Generalitat de Catalunya
___________________________________________

El Conde de Torrefiel, una de les companyies amb major projecció internacional aborda el terreny del teatre documental a Guerrilla “una manera diferent de fer teatre que recull la forma de les quatre anteriors peces. És ficció i documental alhora. Cada vegada que entrevistem gent per indagar històries, ens parlen dels avantpassats i acaben dient el mateix. Per exemple, a Girona, parlen de la Guerra i dels nens robats; a Bruxel•les dels refugiats… Nosaltres hem optat per no parlar dels avis per parlar del present, d’avui, perquè per exemple, la Guerra fa 80 anys que s’ha acabat però encara ressona”, ha dit Pablo Gispert, de la companyia.

L’obra parla doncs del caos i de les roines que es van transmetent. “Al s. XXI tenim les portes obertes a tot aquest conflicte, tot i no estar en guerra. La peça no parla d’ara, parla del passat ja que a la proposta som al 2023 i tornen els mateixos patrons.” Gispert expressa que no vol fer més espectacles documentals perquè ja n’hi han: “M’agrada la capacitat de imaginar i veure el futur, el teatre és imaginar. Aquest és un espectacle radicalment plàstic, amb música extrema. Ens han dit que és el primer espectacle que parla de la Guerra i que la sents. És la millor crítica que ens han fet i és per la música!”

Coproducció: Kunstenfestivaldesarts (Brussel·les), Steirischer Herbst Festival (Graz), Noorderzon Performing Arts Festival (Groningen), amb el suport del Programa Cultural de la Unió Europea
___________________________________________

La companyia Atresbandes participa amb l’espectacle All In que vol dir “posar-ho tot sobre la taula: vestir-se, pensar, anar a la disco… Els espectacles anteriors partien d’una situació quotidiana i voliem sortir d’aquesta dinàmica”, explica Albert Pérez, de la companyia. I continua: “També voliem partir de l’audiovisual. Ens ha costat perquè som actors. Però ara estem contents!” L’espectacle presenta quatre escenes molt diferents, tant a nivell estètic com de llenguatge (també parlen diferents idiomes.)

Un actor fa un recorregut per quatre escenes que són quatre mons: la primera és un servei d’autoajuda; la segona, classes d’anglès, la tercera una disco i la quarta un magatzem que ho engloba tot: elements físics però també les vides dels objectes. És un individu que, com si es trobés en un excèntric tràiler cinematogràfic o un videojoc amb diverses pantalles, recorre diverses situacions, a vegades inquietants, a vegades divertides. Fins i tot fa un passeig per l’Arirang, el festival multitudinari en honor del gran líder de Corea del Nord. Un trencaclosques irònic per qüestionar la tirania de la massa en la societat suposadament més individualista de la història. “Ha estat unh procés llarg però estem contents perquè hem anat un pas més enllà. L’actor és a totes les escenes, algunes amb text, altres amb veu en off, altres projectades i altres només visuals”, Un retaule humorístic creat per una companyia amb un estil únic i trencador, reconegut internacionalment.

Coproducció: Kunstenfestivaldesarts (Brussel·les), Steirischer Herbst Festival (Graz), Noorderzon Performing Arts Festival (Groningen), amb el suport del Programa Cultural de la Unió Europea
___________________________________________

Encara ens han parlat de Fang, proposta de Quim Giron que no ha assistit a la trobada. Narcís Puig, de Temporada Alta, ha dit que és un espectacle de Animal Religion ja estrenat que parla de la transformació del cos a través del fang“un espectacle inspirat en els estranys cossos del circ burlesc, on s’ensenyaven les coses més rares.”

I ha fet un apunt sobre la pel•lícula Angélica (una tragedia) de Manuel Fernández-Valdés que retrata la creadora Angélica Liddell mentre prepara la seva propera obra. “Esperem així recuperar la seva presència al Festival, ja que va dir que no volia tornar a l’Estat espanyol!” Una pel•lícula sobre aquesta devota de l’art i la seva agitada relació entre la creació i la vida. Liddell, habitual del Temporada Alta, s’ha convertit en una de les creadores més importants i inclassificables del panorama actual. Una directora sorprenent, poètica, sincera, provocadora i brutal amb un teatre autobiogràfic on exposa el seu dolor més íntim. Una decisió que afecta la seva manera de treballar i de viure.

UNA MICA DE NÚMEROS, A L’EQUADOR DEL FESTIVAL
La Trobada, que ha coincidit amb l’arribada a la meitat del Festival, ha propiciat que Salvador Sunyer ens fes una mica de números de com està marxant. Doncs, malgrat les aparences, no va malament: “Han canviat els hàbits. La gent no compra entrades anticipades perquè els dies són incerts i podria haver una mani. Però en canvi, se’n compren més que mai a última hora. Penso que acabarà una mica per sota que altres anys, però d’una manera poc significativa. un 90% d’aforament, enfront el 95% d’altres anys, però no ho sabem encara.”

S’han venut fins ara 40.072 entrades i s’han hagut d’afegir 22 funcions. L’aforament després d’afegir les funcions està en aquests moments en 53.556 espectadors i ewl porcentatge de les entrades venudes se situa en un 72%.

El problema no és el públic, són els pressupostos. “Ara mateix podem dir que no sabem si hi haurà Temporada Alta perquè no s’han signat els convenis que autoritzen les subvencions. I s’havien de signar al mes de gener! Anem fent, anem improvisant… Però aquest és el problema més greu, no el públic.”, conclou Sunyer.