Una imatge de 'L'inframon' de Jennifer Haley

El Teatre Lliure de Gràcia acull un dels director habituals de la casa, Juan Carlos Martel Bayod, amb l’obra L’inframon, de Jennifer Haley. La proposta forma part de la programació del Festival Grec de Barcelona i l’interpreten Andreu Benito, Joan Carreras, Gala Marqués/Carla Schilt, Victor Pi i Mar Ulldemolins. S’hi estaran del 15 al 17 de juliol.

És un text tan atractiu, perquè és un thriller de ciència-ficció (o realitat?) intel·ligent i magníficament construït-, com colpidor, perquè ens explica una història que no és ni de futur: és a la cantonada. La tecnologia ha avançat i el món virtual ja es pot sentir i tocar. En aquest context, una detectiu (Mar Ulldemolins) investiga delictes del món virtual. I planteja una pregunta esfereïdora: el fet que una cosa no existeixi vol dir que no és real?

L’obra s’estructura forma de dicotomia entre els mons real i virtual. El real és el de la detectiu que interroga el creador d’un joc virtual on els desitjos més ocults són realitzables. Però virtualment. El segon és el mon virtual mateix, on literalment pots ensumar, tocar, assaborir… i on qualsevol pot posseir un Avatar menor d’edat. On és l’ètica? I la moral? L’acusat té un Avatar que és una nena. Se li pot dir pedòfil a una persona si no hi ha acte consumat ni persona real? La culpabilitat de l’entrevistat (Andreu Benito) queda en mans del públic, l’únic que té la possibilitat de jutjar.

La dramaturga nord-americana Jennifer Haley no ha deixat de guanyar premis des que l’any 2012 va escriure aquest guió, que és també un drama criminal. Quines conseqüències té viure els nostres somnis privats amb la màxima llibertat? Molts veuran en aquest muntatge una advertència sobre la realitat virtual i la suposada impunitat que proporciona el món d’Internet. “De les 10 empreses que més cotitzen als Estats Units, 5 són tecnològiques. Què fan? Què faran en un futur? L’espai de llibertat que les noves tecnologies ens van donar al seu origen ja no hi són. Tot va tan ràpid que no hi ha temps de parar i pensar on ens conduiran. I això pot ser terrible”, continua el director. I encara diu: “No ens adonem, però de cop i volta, tothom té ulleres virtuals. Hem vist experiments al Mobile World Congress, hi som molt aprop. Aquest és teatre d’urgència que ens posa en avis, teatre del present més proper. Ens permet anticipar fets, com feia Jules Verne”, diu Martel.

L’espectacle està explicat amb projeccions: “Intercala escenes i la informació arriba a poc a poc. Juguem amb imatges de vídeo, amb llums, en dos espais. Un és davant, que és l’interrogatori. Al darrere hi ha el món virtual. Com ho traspassen? Aquesta és la màgia del teatre!”, diu Martel.

‘L’inframon’ pretén obrir els ulls i plantejar-nos el futur, un autèntic inframon –nom amb que a l’obra s’anomena linternet– que no tardarà en arribar: “Ara mateix ja hi ha jocs on es maten prostitutes, no hi ha lleis que controlin l’obscenitat a Internet. Hi ha tràfic d’òrgans, de persones… Nosaltres ens quedem amb dues o tres entrades, però qui va lluny….” És esfereïdor!

L’inframon ha obtingut el premi Susan Smith Blackburn de Nova York (2012) i ha estat guardonada amb set premis L.A. Ovation, després de representar-se a Los Angeles l’any 2013. L’obra s’ha vist també a l’OffBroadway de Nova York i al Royal Court i al West End de Londres.

  • " "
  • " "
  • " "
  • <iframe width=”560″ height=”315″ src=”https://www.youtube.com/embed/5MXGrfx7UV8” frameborder=”0″ allow=”accelerometer; autoplay; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture” allowfullscreen></iframe>