El tramvia no es diu Desig. Però Isabelle Huppert/ Blanche DuBois, en bodi de setí negre, el provocarà des d’avui 4 de febrer i fins al 3 d’abril, a l’Odeón-Teatre d’Europa. Sense caure, o això espera, en la bogeria del personatge que va contagiar a Vivien Leigh, la seva intèrpret mítica, qui va deixar en aquella funció de 1951, i en el film consegüent, carrera i judici.

Habitualment l’Odeón presenta aquest tipus d’espectacles, amb estrella al capdavant, per una setmana o dues. Aquesta vegada hi haurà temps d’assistir a la violència orquestrada per Krzystof Warlikowski, director de culte, polonès igual que Stanley Kowalski, el personatge que va catapultar0 la carrera de Marlon Brando. I com Andrzej Chyra, l’actor predilecte de Warlikowski, arribat de Varsòvia per a donar la rèplica a Huppert.

Però si el cartell anuncia Un tramvia, a seques, és perquè des que el cadàver de Tennessee Williams, autor mític dels 1950, va ser descobert en una habitació d’hotel, el 25 de febrer de 1983, el tema dels seus drets és tan ambigu com ho van anar els seus personatges.

Subsisteix una dada: com Beckett, Williams detestava les modificacions. Per això mai va perdonar a Elia Kazan la transformació de l’últim acte de La gata sobre la teulada de zinc. Es remourà a la tomba: Warlikowski proclama que “una obra forma part d’un tot i cadascú la veu a la seva manera. Quan munto Un tramvia jo no parlo de Williams, sinó de mi”.

L’Odeón va obrir el paraigua i com a més del nou text francès hi ha altres que s’afegixen, sense contar la dramatúrgia, diverses filmacions i música, la funció va preferir un llarg i vague títol: Un tramvia, basat en Un tramvia anomenat Desig.

De fet, Mouawad, el traductor però també director de teatre, amb orígens repartits entre Líban i Quebec, reconeix que en els assajos, Warlikowski modifica el text que “així, i és normal, s’inscriu en la polifonia de l’espectacle, amb els actors, el decorat, el so, les llums, el vídeo”.

Això, més el distanciament induït per la sonorització dels actors, que al seu torn tenen els seus accents com l’actriu austríaca Renate Jett, l’actor i director xilè Christian Soto, col•labora perquè Huppert, experta en ambients i personatges complexos, es trobi com peix a l’aigua.

“Si jo tenia un desig aquest era el de treballar amb Warlikowski, després d’una posada seva en teatre i dos en l’Òpera de París. El seu sistema – reconeix Huppert- em convé al mil per cent, perquè ens allunya de tot esquema, esborra qualsevol signe realista i desencadena una força en el nostre interior”.

“Treballar amb ell – revela- s’assembla al que passa en cinema, amb una successió d’estats una mica borderline. Amb la diferència dels assajos propis al teatre. Això sí, el teatre és per a mi com Àtila: crema tot al seu pas i després de l’esforç no deixa gens. Però no podria viure sense ell”.