Roda de premsa a la Sala Beckett del final de temporada amb companyies emergents

L’imminent estrena de Locus Amoenus, de la companyia Atresbandes, és una de les diverses propostes amb que la Sala Beckett tanca la temporada, abans de presentar (dijous que ve!) la seva coproducció amb el Festival Grec. És una companyia potent i un espectacle potent, però no són els únics que tenen les claus de tancament. Quan deixin la Sala (hi seran del 13 al 24 de maig), tornarà una altra Trobada entre espectadors i companyies emmarcada en el Projecte Croquis_BCN, que arriba a la segona edició els dies 29 i 30 de maig. Tot seguit, la companyia valenciana La Teta Calva presentarà del 4 al 14 de juny Penev. I acabarà una mostra de dos dels laboratoris de creació de l’Obrador, de les companyies La Innombrable (8 i 9 de juny) i Els Malnascuts (del 18 al 21 de juny). Però anem per parts.

EL PARADÍS DE ATRESBANDES
La companyia Atresbandes (Albert Pérez Hidalgo, Miquel Segovia i Mònica Almirall), que tant va sorprendre tothom amb el premiat espectacle Sofatara, torna als escenaris de la Beckett amb la proposta de creació del grup Locus Amoenus, per a la que han comptat amb la coproducció del CAET. Albert Pérez Hidalgo ens explica el significat del títol: Lloc idíl•lic. “Vam fer una residència a Birmingham en una casa envoltada de natura, un lloc molt bonic. Ens va agradar tant que ens va inspirar el títol i, a partir d’aquí, ens vam posar a treballar sobre la idea de paradís, diu.

Tres persones que no es coneixen pugen a un tren que no sabem on els portarà. “Ens hem influenciat amb Lars von Trier (Europa) i Durrenmatt (‘El Túnel), dues peces on surt un tren que va a un lloc incert. Les persones es van relacionant a poc a poc, com si els veiéssim a través d’una càmera gravadora, d’aquelles que sembla que no passa res i, si t’hi fixes, sí que passen coses!”, explica l’Albert.

La història va néixer a partir de improvisacions, sempre tenint present la idea de Paradís: Què és?, Quins tenim? Quins ens volen vendre i no ho són? “Hem treballat a partir de diversos paradisos. A la peça es van presentant llocs idíl•lics on els protagonistes voldrien estar, com ara platges amb palmeres… Però són aquests realment? O el Paradís és una via d’escapament? No estan tancats com a Solfatara, aquí lluiten per canviar de Paradís, que potser és dins d’ells mateixos”, plantegen.

Malgrat ells no volen desvetllar gran cosa, Toni Casares, director de la Beckett,diu que “és de les poques obres que, només començar, ja se sap el final!” Però tampoc ens el diu, perquè descobrir-lo en aquells moments forma part de la trama, tot i que reconeixen que “és un thriller infantil…” Sí que ens diu: “Atresbandes té un llenguatge molt propi i insòlit. En les dues obres hi ha un intermediari entre personatges i espectadors que té la clau del misteri. Hi ha referències de on va el tren però el que interessa és el trànsit.” En mig d’aquest enigma asseguren que “manipulem l’espectador perquè sàpiga tan sols el que nosaltres volem que se sàpiga”.

L’Albert suggereix que, més que personatges, són tres presències, que podrien ser tres moments d’una sola persona. “Hi ha un noi jove que vol començar una nova vida a l’estranger; n’hi ha un altre més gran, que ja porta cinc anys a l’estranger despatxant en un McDonalds i es penedeix d’haver fet el viatge. I un tercer que ja porta 15 anys fora i ja ha superat la crisi, ja està adaptat al que hi ha. Poden ser tres fases d’una persona que pren la decisió d’un canvi o 3 èpoques diferents de la idealització del Paradís”.

La companyia explica que tots els membres tenen al voltant de 30 anys i que “fem coses que ens toquen ara, però que són universals. Som una generació a la que han venut motos que no existeixen. D’alguna manera, els protagonistes ens diuen: no miris sempre endavant, al costat també hi ha gent.. ens diu.

Locus Amoenus ha obtingut el Premi a la Millor Direcció a l’SKENA UP Festival de Pristina (Kosovo), 2014, i va quedar finalista del Premi BBVA de Teatre, 2015.

La companyia ha girat per diversos països amb aquest espectacle, i ara ja preparant el seu proper projecte, All in, que s’estrenarà l’abril del 2016 en el marc del Festival VIVA de Manchester, en coproducció amb el centre d’art contemporani HOME.

PROJECTE CROQUIS_BCN
Croquis_BCN és una proposta de la Sala Beckett i Can Felipa, del Poblenou, un espai amb el que, quan es traslladin a la nova seu, establiran una relació continuada. La base és fer partícip al públic de la creació. Va començar fa uns mesos, a partir d’una convocatòria en la que es proposava a les companyies joves que presentessin un bocí d’uns 20 minuts de la seva creació. “Se’n van presentar 60 i n’hem escollit 8, que el públic podrà veure durant dos dies, quatre cada dia”, explica Casares.

Les obres seleccionades són: Statu Quo de la Companyia Fil d’Arena; Punt de fuga de María Porras. Companyia EsGrata; Nijinski Experimento #2 de la Compañía Snomians; Animals enverinats de Joan Rusinyol. Direcció: Eduard Muntada; Diciendo esto no quiero decir nada de Paula Ribó; Parábasis para básicos de Damián Montesdeoca i Iriome Herrera; WK de Cristina Arenas i Andrea Martínez. Groteska Teatre, i Peso neto de Marta Aguilar. Compañía Los Montes Urales. De tots ells, se’n triaran 1 o 2 per ser exhibits dins la programació de l’Obrador de la Sala Beckett la temporada 2015-16 i per gaudir de residències al C.C. Can Felipa. Cal dir que Viure sota vidre i Ricard de 3r va ser els seleccionats en la primera edició i estan gaudint d’un gran èxit de públic.

La relació amb el públic és immediata. A cada espectador se li entrega un paper on pot anar escrivint la seva opinió –anònima- de l’espectacle. En acabada l’exhibició, s’obrirà un debat amb les companyies i intercanviaran opinions. D’aquesta manera el públic participa al procés de creació.

ESPECTACLES CREATS AL LABORATORI DE LA BECKETT
Com dèiem al principi, dues companyies han treballat les seves noves propostes als Laboratoris de Creació de l’Obrador de la Beckett i són també a la cua d’aquest final de temporada. Una és La Innombrable i presenten Visions del límit, una proposta que va néixer en un taller de dramatúrgia que els va impartir Victoria Szpunberg: “Allà va sorgir l’embrió, ja que, quan va acabar el taller, unes 10 persones van decidir continuar”, diuen.

Han treballat a partir del concepte Utopia “un tema que ens inquieta, ja que és allò que no passa però que en un moment donat li volem donar forma.” N’han sortit sis peces (tres per cada dia) que presenten en forma de lectura dramatitzada, sota els títols: Orbayo, La fortaleza, Polls, Relatos ajenos, Fantome i Horizontes utópicos.

L’altra companyia, Els Malnascuts, és una plataforma creada des de la Sala Beckett per posar en contacte joves interessats en la creació d’un projecte escènic i oferir-los les eines i l’espai per dur-lo a terme. Es tracta d’un laboratori obert d’experimentació i producció inspirat en el model de funcionament de les companyies joves dels teatres d’Alemanya, on els joves emprenen la creació d’un espectacle en funció de les seves inquietuds artístiques (dramatúrgia, direcció, interpretació, escenografia, vestuari, etc.). L’objectiu d’aquesta plataforma és acabar oferint una peça acabada al públic de la Sala Beckett, creada íntegrament pels joves que formen el grup d’Els Malnascuts.

En aquesta ocasió veurem l’espectacle que han titulat 35 m2, protagonitzat per personatges portats a l’extrem: “És multidisciplinari, tenen molta importància els llums, també hi ha dansa i, probablement, tindrem música en directe. Dic probablement perquè encara no està acabat del tot”, exposen.

Per a Casares, la presència de tot aquest planter “confirma que som un centre de creació que volem que contamini la sala d’exhibició i al revés. Tot són espectacles de creació jove, i això és el que més ens interessa: autoria contemporània i d’aquí”

En aquesta mateixa línia està la companyia valenciana emergent La Teta Calva i el seu Penev, de Xavo Giménez. Penev fa referència al jugador de futbol Luboslav Penev, d’origen búlgar, que va jugar amb el F.C. València i amb l’Athletic de Madrid. Toni Casares, que no ha vist l’obra en directe, assegura que veient el vídeo “reia tot sol! No els conec de res, però em van atrapar per la seva teatralitat despullada. Són dos personatges que tenen un diàleg poètico social confeccionat d’aforismes en una València perduda, un personatge sense possibilitat de incidir en res,” avança, donat que la companyia no ha pogut assistir. I continua: “Fa riure, fa pensar, emociona, és molt contemporani… És una mostra de la qualitat de les companyies valencianes que sobreviuen malgrat la guerra anti-cultural de les institucions. Paco Zarzoso diu que València és un laboratori d’assaig de com acabar amb la cultura. Però com que les companyies lluiten, no paren d’arribar projectes interessants!”

LES SALES PETITES NECESSITEN PRODUÏR ESPECTACLES DE CREACIÓ
Abans d’acabar, Casares ha lamentat que “les sales herència del que s’havia dit Sales Alternatives, és a dir, les petites, han vist considerablement reduïda la seva capacitat de creació. Són sales que només tenen sentit si poden proposar nous llenguatges, produir. La Beckett ha reduït la capacitat de producció al 50%” I encara afegeix que “La Sala sobreviu gràcies a la feina que es fa a l’Obrador, que és una via de creixement. L’Obrador està alimentant la Beckett.”

Pel que fa a l’assistència de públic, diu que hi ha alts i baixos, però que no es poden queixar: “El públic recolza les sales petites. Per exemple, hem tingut molt bona acollida en la reposició de Vells temps, de Pinter i la proposta de Sixto Paz.”

També s’ha referit a la nova sala del Poblenou: “Està previst que les obres, el que són les parets, s’acabin a finals d’any. Després ho hem d’omplir de contingut i encara no puc saber del cert quan podrem començar amb una programació regular. Però tot avança al ritme previst.”

  • " "
  • " "
  • " "
  • <iframe width=”560″ height=”315″ src=”https://www.youtube.com/embed/5MXGrfx7UV8” frameborder=”0″ allow=”accelerometer; autoplay; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture” allowfullscreen></iframe>