L'omissió de la família Coleman

Aquest divendres dia 19 s’estrena al Teatre Municipal de Girona i dins del Festival Temporada Alta un dels textos d’autor argentí que més han seduït Catalunya: L’omissió de la família Coleman. El seu creador, Claudio Tolcachir, de la carismàtica companyia Timbre 4,  la va portar a Catalunya l’any 2010, primer al Temporada Alta i després va fer temporada al Lliure i al Borràs. L’èxit va ser tal i va crear una comunió tan sòlida amb el teatre de casa nostra que el mateix Tolcachir -ho ha recordat avui- va tenir la idea de portar a l’Argentina obres catalanes, “per provar com anaven, ja que les argentines agradaven tant els catalans.” Així va començar el Temporada Alta a Timbre 4, seguit del Temporada Alta a l’Argentina i que posteriorment s’ha anat expandint a altres països de l’Amèrica Llatina.

Amb tot aquest bagatge, a Tolcachir li ha sorgit d’una manera natural el desig de tornar, però situant els Coleman a Catalunya, en català i amb actors d’aquí. Jordi Galceran ens ho ha acabat de portar a casa amb la seva traducció i el mateix Tolcachir l’ha dirigit. L’interpreten Roser Batalla, Bruna Cusí, Josep Julien, Francesca Piñón, Vanessa Segura, Ireneu Tranis, Sergi Torrecilla i, de moment, Biel Duran, que ha hagut de substituir a cuita corrents en Marc Rodríguez a causa d’un accident. No és greu, però s’ha d’operar i cal aturar-se. “Quan estigui bé, ja s’incorporarà”, ha dit en Biel.

I és el que veurem a Girona els dies 19 i 20 d’octubre i, posteriorment a Barcelona, al Teatre Romea, del 26 d’octubre al 9 de desembre! Aquest matí ens ho han presentat tota la companyia en roda de premsa amb la presència de Salvador Sunyer, per part del Temporada Alta i de Jordi González, vicepresident d’Art i Contingut de Focus, per part del Romea. Aquest ha puntualitzat només començar que “hem de dedicar aquesta temporada a Carles Canut perquè hi va estar treballant fins fa quatre dies. Tota la temporada és seva.”

 

L’ARGUMENT
L’omissió de la família Coleman és un text ple d’humor amb rerefons de tragèdia. Presenta una família força singular (algun discapacitat, algun alcoholitzat, tots egoistes i que pensen que el dolor dels altres no és cosa seva …) que s’aguanta al voltant d’una àvia que en aquests moment està agonitzant, el que porta la família al punt de la dissolució. Apareixen alguns personatges de fora que desperten zones noves de la família (el taxista, el doctor…) i que fan que tot canviï. Això comporta humor negre, emocions, més identificacions de les que aparenta i una absoluta proximitat i comunió amb el públic.  Per a Salvador Sunyer: “Portar aquí aquest espectacle és una manera de fer justícia històrica, ja que recorda l’estil de Margarida Xirgu, la nostra gran actriu que va marxar a l’Argentina i després a l’Uruguai. Quan vaig anar a l’Argentina amb el Festival, vaig arribar a pensar que els directors argentins semblaven néts de la Xirgu, ja que impregnaven les obres de la seva essència. Que aquesta es representi aquí, al Romea, on ella hi va estar, és fer Memòria.” I diuen que encara hi volta, la Xirgu, per un camerino del Romea…

L’espectacle s’ha vist en la seva versió original almenys a 22 països i l’han aplaudit 262.000 espectadors. Amb tot, Tolcachir ha explicat que no se n’ha fet mai cap versió perquè “mai m’han demanat els drets. Encara que una vegada vaig saber que una companyia francesa l’estava muntant sense permís. Els hi ho vaig deixar fer perquè ja ho tenien tot preparat per presentar-la a Avinyó.” I perquè és bona persona! També va descobrir una lectura en anglès, “un semimuntat…” Però de moment, no hi ha més versió que la de Tolcachir, ara en català.

 

EL PROCÉS DE CREACIÓ
Quan l’autor va decidir fer aquesta versió, va venir i va convocar audicions per escollir els intèrprets. “Per a mi era tot un desafiament, ja no em recordava de com anava i era com començar de nou. Però tot just escollits, vaig notar que vaig tenir molta sort amb els intèrprets: l’audició ja semblava un assaig del bon rotllo que es va crear!” I sobre el text: “Jo venia amb ganes de descobrir un altre text, uns altres actors… I ells pensaven que venien a fer una cosa ja coneguda. I es van deixar anar. El que van fer m’ha permès descobrir uns personatges nous. Ells s’han anat apropiant de l’obra i ara em trobo en aquell moment estrany en què ja no em necessiten. Ha estat un procés fluid, relaxat, divertit… i ja entenc el català!”, assegura.

Pel que fa a la catalanització de la història, l’autor explica que els actors busquen en cada moment les paraules que van bé al personatge, de manera que sona absolutament natural. “Hem volgut generar un caldo de cultiu  de llibertat i n’han sortit coses que m’han semblat més divertides. Al treball de taula ja anaven sorgint idees noves!“ Pensa però, que el que no ha canviat som les persones: “14 anys després continua havent el mateix individualisme i egoisme. I jo continuo sentint-me tan irritat com llavors.” Recorda que “l’obra va néixer a casa meva amb la idea de representar-la per a 50 persones, crear un tema que fos viu i incentivés la gent a reflexionar.  No m’havia passat pel cap  representar-la fora de l’Argentina! Però es pot fer i l’hem fet arreu perquè no parla de coses materials sinó de sentiments i de persones. I això tothom ho assimila.”

Bruna Cusí ho confirma: “Al principi vam pensar que crearíem un univers, el nostre, perquè érem d’aquí. Però la família de Tolcachir és universal, pot viure arreu.” L’actriu va optar per no veure la versió original per tal de construïr des de zero, sense referents.

Biel Duran diu que substituir al Marc “ha estat un susto molt gran! L’espectacle estava molt avançat, he estat tres dies en estat de shock i encara no m’he recuperat. Sóc un personatge nou, que no sap qui són, que no se sap el text…  La clau ha estat la llibertat que ens ha donat en Claudio. Ens ha ofert un espai de creativitat per a una cosa ja creada, un espai que fa que tot flueixi.”

Jordi González, que la coneix perfectament des de fa anys, troba que “és reconfortant que una obra que ja l’has vist feta per uns altres actors, sigui molt diferent i a la vegada la mateixa. És enriquidor.”

I és que, per a Claudio, “el teatre és un acte d’amor. Una aposta enorme al plaer absolut de sentir-se emocionat. I quan tornes a fer una obra, fins i tot si la fessis idèntica, sempre, sempre millora.”

Acabem amb una frase de Salvador Sunyer: “El teatre, si no és viu, no és res. No hi ha clònics, al teatre!”

Genèric saT! 18-19

Deixa una resposta

Please enter your comment!
Please enter your name here