Foto de família dels protagonistes de la temporada 2012/2013 de la Sala Muntaner

Josep Maria Coll, director de la Sala Muntaner, va presentar la nova temporada sense anomenar la paraula crisi. No perquè no n’hi hagi, suposem, però ho va encarar de manera positiva posant èmfasi a l’excel•lent tria d’espectacles que la composen. S’inaugura el dia 13 amb La indiferencia de los armadillos, de la que us en parlarem expressament en una altra noticia, i continua fins l’estiu amb un total de 11 propostes, 9 per a la sessió de vespre i només dues per a la nocturna. Això és perquè una d’elles és el nou espectacle de Luis Pardo, el mentalista tatuat, que arriba sense data de sortida. Però anem per parts.

Vam assistir a un tast de l’espectacle Don CARLO trageDI (te lo adVERDÍ, Giuseppe), de Carlo-Mô. L’artista, que també és l’intèrpret junt amb Mr. Di, confessa que és un descendent de Theodor Johson Bahamoon, que és qui va estrenar l’òpera Don Carlo, de Verdi, el 1867 i que, des de llavors, tots els seus descendents han participat d’alguna manera a diferents estrenes d’aquesta òpera. L’espectacle és un recull d’anècdotes de tots aquests ascendents de Mô, dels que ha heretat el tarannà de clown.

L’argument és, com veieu, original, però la posada en escena encara ho és més. Una pantalla de cinema serveix els diferents decorats i també omple l’obra de personatges. Varem poder veure com Mô dirigia una orquestra que era dins la pantalla, plena de cares conegudes.

El seguirà a mitjans de novembre Maria Rovira amb un espectacle que encara està per fer. Demà marxem a Llatinoamèrica amb Somorrostro i Ballant a la sorra i no m’he pogut concentrar en res més. Però em ve molt de gust crear una cosa nova per a aquest teatre i ho farem mentre estiguem allà. Puc avançar que hi col•laborarà Victoria Szpunberg en la dramatúrgia, diu aquesta coreògrafa incansable tot prometent-nos que tornarà a ballar a la Muntaner: Tinc aquest propòsit, em ve molt de gust tornar als escenaris tot celebrant els 20 anys de carrera. L’esperem.

XAVIER CASTILLO I SALA TRONO, PER RIURE DELS QUE NO FAN GRÀCIA
Xavi Castillo, de Pot de Plom Teatre, va tenir un èxit aclaparador la passada temporada amb Hamlet? Això ho pague jo!, un repàs a l’alta societat valenciana que acaba amb un dels monòlegs de Hamlet més genials que he sentit mai en clau paròdia. Ara ens porta Veriue-ho!, que s’ha convertit en una manera de dir Averigueu-ho al seu poble a partir d’una broma. L’argument és semblant, perquè els protagonistes, uns marxen i altres venen, però s’assemblen. El que no s’assembla de res són les seves funcions, que poden variar d’un dia a l’altra, segons l’actualitat: És un a sàtira directa, potser més universal, de tot el que està passant Jo li dic Apocalipsis, diu aquest artista, pràcticament vetat a tot València –o a arreu on hi ha el PP- però que continua exposant el que pensa de manera hilarant, sense tallar-se gens.

De Bildelberg Club Cabaret ja n’heu sentit parlar, suposem, perquè fa un any que s’està fent entre la Sala Trono i Catalunya amb un èxit aclaparador. Ja és l’hora que arribi a Barcelona i és la Sala Muntaner, que ja ha col•laborat amb la Trono en altres ocasions, la que tindrà el plaer de fer-ho.

Oriol Grau, coautor, director i intèrpret ens l’explica: Ja sabeu que hi ha una gent que mana per damunt de tots, fins i tot dels polítics, que es reuneixen un cop a l’any a diferents parts del món sota el nom de Bildelberg Club per decidir el nostre futur. Els varem tenir a Sitges al 2010. Nosaltres convoquem aquesta reunió a través de números de cabaret de tots els registres. Fins i tot hi ha un estriptís!. El públic, al que ens dirigim com si fossin els membres del Club, parla i vota quan toca. Interpretem una vintena de personatges. No us la perdeu, de debò, ja que mai sereu dels Bildelberg…

LES PRODUCCIONS DE LA MUNTANER
Aquest any, la sala ha produït dos espectacles. El primer que veurem, Cosmètica de l’enemic arribarà al gener amb un cartell de luxe: Lluís Soler –que per primera vegada puja a l’escenari de la Muntaner- i Xavier Ripoll com intèrprets. Pablo Ley en farà la dramatúrgia, a partir de la novel•la homònima d’Amelie Nothomb i la direcció anirà a càrrec de Magda Puyo. És un thriller metafísic ple d’humor negre. Metafísic perquè hi ha un Mefist. Ley ja hi treballa: El text és un diàleg dens i m’he posat a treballar molt a favor de l’obra. Dec tenir la ma trencada en això dels diables, perquè ja vaig adaptar el Faust, per a la Fura!, constata el dramaturg.

Pel que fa a Lluís Soler està molt content de participar-hi: A més, quan em truca la Magda, tinc el perill de pujar a la barca sense preguntar, assegura. És una coproducció amb el CAER de Reus.

La segona producció arribarà el maig i es diu 9 maletes. És un altre dels deliciosos espectacles als que ens tenen acostumats Mercè Sampietro i el músic i compositor Eduard Iniesta, als que aquest cop s’afegeix Joaquim Oristrell com a director: És un espectacle sobre cartes que es podria dir Intimitats, perquè les cartes són sempre una cosa molt íntima. És un viatge que passa per molts llocs, té una mica de comèdia, de thriller, de musical… diu Oristrell, que confessa que s’haurà d’adaptar a la direcció de teatre, acostumat com està al cinema.

Mercè Sampietro revalida la seva absoluta complicitat amb Iniesta: Hem après molt l’un de l’altre treballant, però ara volíem fer una cosa més ambiciosa i necessitàvem una dramatúrgia. Les cartes són íntimes, però també cotilles…, diu. És una coproducció amb Temporada Alta i s’estrenarà primer a Girona.

LES ANTONIETES TORNEN A CONVIDAR EL PÚBLIC
Amb Stockmann, una versió lliure de Un enemic del poble, d’Henrik Ibsen, la companyia Les Antonietes i el seu director i adaptador de l’espectacle Oriol Tarascón repeteixen la fórmula de Molt soroll per no res que tant va agradar: Sortirem a rebre el públic i parlarem amb ell. L’acomiadarem… Volem que sàpiguen que estem fent això perquè ells han vingut. explica el director. Han escollit aquest text perquè és un d’aquells texts que ens interessa llegir i perquè es pot fer amb molta proximitat. Seran cinc actors interpretant 16 personatges.

Tancarà la temporada Nosaltres no ens matarem amb pistoles. És un Assaig obert que es va fer al Lliure a partir de Hedda Gabler: Els Assaigs oberts són propostes que fem a l’Institut del Teatre sobre el que ens inspira una obra en cartell. No s’assembla de res a la Hedda. Són cinc amics que tornen al poble. No s’havien vist des del suïcidi d’una amiga. Es va veient com els ataca la precarietat…, explica Víctor Sánchez, el director.

LA SESSIÓ DE NIT
La coordinen Xavi Fuster i Josep Salvatella, de Teatreneu, dos experts en sales de nit. El 20 de setembre s’estrena Katacrak, un monòleg divertidíssim de Miguel Ángel Marín. Divertidíssim, segur, perquè ja ho va ser només la presentació. Ja veieu. Porto 10 anys fent directes però encara no sóc mediàtic. Però aprofito l’escenari per dir el que penso. Faig un humor senzill però no fàcil, diu. Assegura que el mestre Godoy, Josep Maria Coll i la seva mare li diuen És que ets bo, tio.

Lluís Pardo, després de la seva última experiència en teatres grans, torna a les sales petites: Vaig veure que es perdia la comunicació amb el públic. M’agrada molt la participació i la proximitat i tenia ganes de tornar-hi, diu. L’espectacle va més enllà del mentalisme. Es diu Cuando el diablo piensa : Torno a l’essència del mentalisme, al segle passat, quan la gent sortia del teatre dubtant si el que havia vist era de debò o havia truc. Llavors es deia que l’artista que feia aquestes coses, tenia un pacte amb el diable… L’espectacle promet ser inquietant.

Ara, però, Lluis Pardo ha canviat la seva descripció de mentalista per la de psychomago, perquè hi ha massa gent que es fa dir mentalista.

Pardo entrarà a finals d’octubre i marxarà quan el públic digui prou o apareix-hi algun compromís irrenunciable. Llavors,