Finalitzat el seu compromís de programar l’Espai Lliure, La Ruta 40 ha tornat al Maldà i l’ha transformat absolutament. Han canviat els quadres per uns altres amb animals molt mudats i la grada ha desaparegut per deixar espai a una sala ampla, amb uns bancs folrats de gespa que ocupen tots els angles. Al mig, tauletes, també amb gespa. La primera impressió és que El Maldà ha canviat de decorat, perquè tot sembla natural i molt agradable. Però no: és l’escenografia que Clàudia Vila ha fet per Sacarina, un text de Davide Carnevali que La Ruta 40 representa al teatre a partir del 15 de febrer. Entre les tauletes de gespa n’hi ha algunes més altes que són les que empraran els actors per a la representació. Un escenari insòlit que des d’aquí suggereixo que no guardin massa, perquè és encara més proper de l’habitual i et fa sentir molt a gust.

Tot això ho hem viscut aquest matí, a la presentació d’aquesta Sacarina “que és aquella cosa dolça que et donen per treure l’amargor.” És una producció de La Ruta 40, que interpreten Alberto Diaz, Albert Prat i Lara Salvador, dirigits per Sergi Torrecilla. Hi haurà dues sessions prèvies (dies 15 i 16) abans l’estrena oficial el 18 de febrer. Aquest magnífic bar és obert fins al 8 de març.

Presentació de ‘Sacarina’

L’autor, clarament italià i català a la vegada, ens ha explicat que va escriure l’obra ja fa 15 anys, quan encara vivia a Milà: “La vaig escriure l’any 2004 quan tenia 23 anys  Berlusconi era Ministre d’Economia. Quan la tele parlava tot el dia per no dir res i va agafar gent de la televisió per fer política!” Explica que va deixar Milà just l’any següent perquè “vaig començar a adonar-me de com funciona una ciutat i no m’agradava. Ara hem fet una adaptació que trasllada l’acció a Barcelona, per a la que hem hagut de canviar moltes coses perquè no hem trobat personatges equivalents. El cartell i els quadres del ‘bar’, que mostren animals, fan referència a com ens estem domesticant.” I encara afegeix: “Tinc la sensació que la ciutat és com una promesa que tard o d’hora t’arriba, però que fa que et preguntis fins quin punt et traeixes per aconseguir-ho.”

Sergi Torrecilla diu que l’obra explica com es transforma una ciutat amb el pas del temps i també com es modifiquen les persones. “Què arriba primer, els valors que canvien i ens porten a la crisi o la crisi que, quan arriba ens canvia els valors? És un text amb molt d’humor que ens serveix per remarcar també la transformació de Barcelona. Nosaltres transformem el teatre en un bar, una mica en homenatge a uns teatres que no sabem com acabaran: el Principal, el Capitol, la Muntaner…”

L’autor la va escriure per a tres actors. L’Albert i la Lara guarden els seus noms propis i representen uns actors als que se’ls proposa presentar-se per treballar en una serie a la televisió. Hauran de treballar gratis però és una inversió perquè “els diuen que la sèrie ho petarà tot i, a partir d’això, els plouran les ofertes. Els dos actors, com que no tenen ffeina, ho veuen com una oportunitat.” L’Alberto Díaz és el Productor que manega el projecte. “Tot és un joc d’enganys que oculta coses, traïcions… Els actors passen per llocs que no voldrien, però ho fan per la confiança de les promeses del productor.”

Alberto Diaz diu que “Ens mostra la corrupció per dins, particularment la corrupció a la ciutat, davant de fets com ara que els joves volen viure a la ciutat i no poden. Realitats immediates que estan passant ara mateix a Barcelona, amb referents polítics i socials actuals.” Però està molt content: “És una ficció que també d’alguna manera ol dir que El Maldà es transforma en un ar per sobreviure. I abans era l’habitació d’un Baró! M’excita fer teatre al seu dormitori!”

L’escenografia inclou una pantalla que vol manifestar l’esperança dels actors per arribar a la tele. “Quan la vaig escriure la gent anava als bars a veure la tele”, comenta l’autor. I remarca que hi ha molt d’humor: “L’humor és la millor manera de reflexionar. Necessitem auto ironia per sobreviure.” Davide  ho juga amb creant uns personatges amb un punt ridícul, “que van acceptant coses que mai haguessin acceptat. I agafem el nostre ofici, per parlar d’aquestes traïcions a un mateix”, comenta el director Sergi Torrecilla. L’espectacle retrata una ciutat salvatge moralment on tot val per sobreviure-hi i on les traïcions són habituals, a un mateix, a les persones properes, a l’estil de vida o a la feina.

Sergi Torrecilla ha escollit aquest text perquè després de treballar com a actor als espectacles Actes Obscens (Teatre Nacional de Catalunya) i La Peppa Pig pren consciència de ser una porqueta (Sala Beckett) de Davide Carnevali, ha volgut iniciar-se en la direcció amb un text seu per poder endinsar-se en el joc que proposen els seus textos.

 

SINOPSI
En una Barcelona poc atractiva, dos actors poc hàbils i un gos lleial, sota la direcció d’un productor indesitjat, seguint les instruccions d’un autor no present, preparen l’enregistrament de l’episodi pilot d’una ficció televisiva poc atractiva. Encara creient en la possibilitat d’una feina justament remunerada, somien amb una ciutat millor que els dóna l’oportunitat de portar una vida digna. Però és un somni que continua sent un somni, perquè viuen a la ciutat de la construcció i la moda. En un món insatisfactori, la desobediència i la mentida, per necessitat o per virtut, són la base de les relacions personals, actuen com a motor d’acció i donen els seus bons resultats. Al final, dels quatre personatges, almenys la meitat arriben a la seva intenció. Però, qui?Aquesta és una història antiga. Una història tan antiga com el món. Que curiosament roman actual. És la història de com el desig pot corrompre l’home. I com l’home es deixa corrompre fàcilment. Sobretot si l’entorn en què viu no només ho accepta, sinó que ho exigeix. Una història de supervivència al cap i a la fi.

 

  • pablo milanés
  • Señora de rojo sobre fondo gris
  • el petit princep
  • la rambla de les floristes