Rastres Argelés

Aquest cap de setmana (dies 7, 8 i 9 de febrer), la Sala Trono Armanyà, de Tarragona, acull l’espectacle Rastres d’Argelés, escrit i dirigit per Aina Huguet, un homenatge als refugiats de la Guerra Civil que en el camí de l’exili van ser tancats als camps de concentració francesos, uns camps on hi va regnar una barbàrie extrema de la qual l’Estat francès i el govern franquista van ser còmplices absoluts.

La idea sorgeix d’una estada de l’autora a la Catalunya Nord (Estat Francès) i de la constatació que els rastres d’aquesta història han desaparegut gairebé del tot. “Avui en dia, la platja d’Argelers és una meca turística del sud de França. A l’estiu, no hi ha ni un pam de sorra que no estigui ocupat per tovalloles i banyistes prenent el sol. Fa gairebé vuitanta anys –només vuitanta anys!– els refugiats i les refugiades orinaven, defecaven, parien i morien a la mateixa sorra.”, comenta l’autora i directora Aina Huguet.

Rastres_Argelers està interpretada per dues actrius, la mateixa Aina Huguet (El llarg dinar de nadal, de La Ruta 40 a El Maldà o Cremades d’ultim grau, espectacle de creació pròpia a partir de l’obra de Joan Vinyoli) i Ariadna Fígols (Yerma, Cia. Projecte Ingenu – Dir. Marc Chornet, al Teatre Akadèmia o Romeu i Julieta, Cia Projecte Ingenu – Dir. Marc Chornet a La Seca Espai Brossa). Aquest projecte es basa en el testimoni de moltes persones que van passar pels camps de concentració del Rosselló i neix de la necessitat de parlar de com desapareixen els rastres de la història, i sobretot, de la història dels vençuts. Un espectacle valent, punyent, reivindicatiu i crític.

SINOPSI
Barcelona 2001. Una trucada. Dues germanes. Uns papers vells. I les últimes paraules de l’àvia, amb un nom que neix de molt endins i ressona en el silenci: «Argelers». Per què, Argelers? Això és el que es pregunten la Clara i la Joana la nit abans del funeral de la seva àvia. I ho descobriran a través de la lectura d’un diari personal que fins ara havia estat desat en una capsa vella, a dins d’un calaix del pis… i de la memòria.

Encara avui, ni el govern francès ni l’espanyol no han reconegut oficialment aquestes víctimes.