Míriam Marcet dona vida a un transgènere a La Pell Escrita'

Fa 17 anys que el dramaturg Manel Bonany va voler investigar i reflexionar sobre el fascinant tema de la lluita per la identitat, personalitzada en la figura d’un transexual. Si encara ara ens trobem amb el que ens trobem (com per exemple enquestes sobre si prefereixes que el tu fill sigui català, homosexual o negre a Telecinco, l’any 2011), imagineu què passava fa 17 anys: “No era fàcil trobar complicitats per portar-ho als escenaris. Era una temàtica marciana! Pel qual vaig decidir guardar el text en un calaix,” explica l’autor, en la roda de premsa en què ens van donar la bona notícia que, finalment, ho poden estrenar. L’obra porta el títol de La Pell Escrita i s’instal•larà del 2 al 19 de novembre a l’acollidora Sala Atrium, ideal per compartir en proximitat els sentiments que expressa l’actriu Míriam Marcet, dirigida per Manel Dueso, amb música de Bàrbara Granados i amb la col•laboració de Vero Cendoya per al moviment. Uns còmplices de luxe, doncs, que a més de l’espectacle oferiran dos col•loquis per seguir-ne parlant.

La Míriam es posa a la pell d’un home transgènere, que ha lluitat fins l’últim instant per construir i estimar la seva identitat. L’acció s’inicia en el moment en què ha quedat confinada en un espai fronterer entre l’home i la dona però també entre la vida i la mort, entre la llum i la foscor, entre la joventut i la maduresa, entre la plenitud i la pèrdua. “Parla de la construcció de la identitat, una cosa que ens toca a tots fer un moment o altre i, per natural que sigui, sempre anem trobant obstacles. Però com més diferent ets, pitjor. I la construcció de la identitat d’un transgènere porta la metàfora a l’extrem, perquè és un combat contra el propi cos, explica l’autor. I puntualitza: “No és un drama. M’atrau lo més fosc justament per poder explicar-ho amb optimisme!”

La protagonista és al Tanatori i parla de la seva història amb un noi jove del que no s’ha pogut acomiadar. “Té un punt de lluita contra l’impossible perquè estic aferrada a la vida!”, diu la Míriam. Lluitadora fins a l’últim instant, s’aferra a les sensacions, al record dels moments i les persones que l’han iniciat, l’han ensenyat a riure o estimar, i que, contra tots els obstacles, l’han permès construir-se com la persona que sempre ha somniat ser. Però fins i tot en aquest racó allunyat de tot, el seu cos és perseguit pels qui no accepten res que surti del que en diuen ‘normal’. Fins al punt que els amics dels seu jove amant han vingut a veure-la quan -teòricament- ja és morta, decidits encara a despullar el seu secret: si és o no és una dona.

Amb tot, Manel Dueso apunta que “en 17 anys s’ha canviat molt la visió de la identitat, la gent ho ha anat coneixent de prop, se n’ha parlat… Ja no és una obra marciana, com diu ell!” L’obra també ha canviat i Bonany ha fet una adaptació orientada a la manera de fer de Dueso i de la Míriam: “Certament el que fa 17 anys era un rebuig segur, ara provoca interès, apareix als cinemes…”

LA MERAVELLOSA POÈTICA DEL TEATRE
El director, però, vol deixar molt clar que fan teatre: “No és un text reivindicatiu. Parlem d’allò que ens indigna i commou i ho necessitem fer des de la poètica del teatre, que és el que sí que cal reivindicar. Hem fet un treball tots tres molt junts amb la idea de trobar la poesia, els personatges han de ser nostres, no de la literatura. Hem de tornar a captivar l’espectador des de les emocions directes.”

La Míriam comenta que “el que més em va connectar amb la història és la recerca de qui ets, al final acceptar i barallar-te amb el món per defensar-ho. És una lluita contra tu mateix i també contra el món. El camí que has de fer parteix de que tu vas néixer així. El text és molt poètic!” No ha estat fàcil: “Hem estat treballant molt de temps per trobar un llenguatge no discursiu, que la poesia no se’ns mengés”, afegeix Dueso.

POCS RECURSOS PERÒ MOLT D’AMOR
Com ja darrerament estem lamentablement acostumats a sentir, l’espectacle s’ha fet amb molt pocs recursos, el que vol dir, partint de zero. Amb molts pocs diners han construït una escenografia austera però efectiva, han assajat sense producció inicial però “teníem moltes ganes d’explicar-ho, teníem un compromís. Hem fet una sola escena i ja està. però hem tingut la sort que la Sala Atrium ha apostat per nosaltres i ens ha acollit per als assaigs i per l’exhibició”, diuen, tots d’acord i de molt bon rotllo.

Es mereixen que els anem a veure. La història és importantíssima, poètica i, tots tres, n’estan molt enamorats. Ho sabran transmetre.