L'Hèroe, direcció Lurdes Barba

La Sala Gran del TNC inaugura la temporada amb un espectacle que, com més coses en saps, més se’t van acumulant les ganes de veure’l. És L’Hèroe, de Santiago Rusiñol, amb direcció de Lurdes Barba i dramatúrgia d’Albert Arribas. L’interpreta un repartiment d’artistes catalans de primra línia, de vàries generacions: Manel Barceló, Javier Beltrán, Georgina Latre, Miquel Malirach (el Mali!), David Marcé, Joan Marmaneu, Joan Negrié, Albert Prat, Rosa Renom, Mima Riera, Toni Sevilla i Albert Tallet. Un luxe que es podrà veure del 3 de desembre del 2020 al 10 de gener del 2021.

Aquest matí s’ha presentat als mitjans amb la presència de Lurdes Barba, Albert Arribas i Xavier Albertí a la taula, i bona part dels artistes a la sala. Xavier Albertí n’estava ben cofoi: “Si alguna cosa hem volgut fer en aquest teatre ha estat connectar amb obres creades amb les  muscultures ideològiques del seu temps. I descobrir la musculatura de Rusiñol és important! Ja li vam fer un Epicentre on vam intentar mostrar materials amb recorreguts imprescindibles per entendre Rusiñol i el seu teatre ideològic i polèmic. Entre principis de segle i la Setmana Tràgica ens regala alguns dels corpus teatrals més potents i entre ells està L’Hèroe.”

L’obra està ambientada al temps de la pèrdua de les colònies com Cuba, Filipines o Puerto Rico. Retrata el retorn d’un jove català convertit en un heroi militar de l’imperialisme espanyol tot i haver perdut les terres, incapaç de superar els violents fantasmes que el persegueixen.

Xavier Albertí ens parla de Rusiñol, amb aquell entusiasme que mostra sempre davant els grans autors: “Rusiñol és un dels noms claus per entendre el teatre català i, sobretot, des de principis de segle a la Setmana Tràgica. Després anirà escrivint un teatre per agradar a la burgesia a la que va criticar. No està sotmès a res i això el fa singular i únic. L’Héroe és, sinò la més important, una de les més importants de les obres de Rusiñol. És un privilegi que en aquesta temporada tan complexa i plena d’apocalipsi ens situem en un dels apocalipsis més importants de la nostra història. L’obra connecta amb els temps actuals, perquè ara també necessitem una regeneració.” I recorda que: “Apocalipsis vol dir començar un temps nou.”


LA DRAMATÚRGIA DE ARRIBAS
Albert Arribas també ens parla de Rusiñol amb passió. I explica: “L’any 1901 Rusiñol estava operat i a punt de morir. Havia de canviar radicalment de vida. Ell, que havia estat inspirador de Picasso, a partir del 1901 entra en una etapa d’una certa renuncia a la imatge i al seu treball pictòric. Ell, que havia pintat de tot a Paris, sobretot la nova realitat industrial capitalista, comença a pintar només jardins i ho  farà fins la mort. Un artista que en lloc de mirar cap a fora es dedicarà a partir d’ara, conrear els seus jardins interiors.”

Aquell mateix any, a nivell de teatre també experimenta un canvi notable. El 1902 escriu Els jocs floralsi el 1903 les dues obres mestres El místic i L’Hèroe. Aquell mateix any L’Hèroe adquireix una popularitat a nivell del Senyor Esteve, menys present però amb la voluntat de polemitzar amb els corrents ideològics de principis de segle.” 

Arribas diu que “A L’Hèroe l’expressió fer-se home surt molts cops. Té a veure amb la  masculinitat construïda al cercle ibèric i també la pèrdua de la inocencia per  convertirse en super home.” I explica una curiositat: “tots els alter egos de Rusiñol es diuen Ramon, com el seu amic Ramon Casas. I a totes les seves obres hi ha un Ramon. Curiosament, L’Hèroe no té nom. Bé, es diu noi, gran, nen, adult…. Hi ha una Ramona que es el personatge de la mare. Calla molt però ho entén tot molt bé. Jo diria que L’Hèroe i la mare son dos personatges que no estan en el codi de la farsa.  Sembla un teatre tragicòmic perquè hi ha tragèdia costumisme i també farsa.” I afegeix: “Rusiñol és l’únic autor que mai pots intentar ser més llest que ell, perquè ell sempre és més llest que tu. Els personatges sempre saben que hi ha algú que els escolta i parlen amb consciencia de filtrats. El que ens sembla costumistes son personatges fent-se el costumista perquè els estan escoltant.”  Una altra característica es la convivencia entre la farsa i la no farsa: “Al final L’Héroe comença a veure fantasmes i l’obra ja avança cap a una al·lucinació macbetiana.” 

Pel que fa al text, hi ha hagut canvis. Explica  que l’han respectat el text en un 99 %, però “hem canviat algunes escenes de lloc i hem atribuït rèpliques a altres personatges perquè ens anava bé remenar. No estem servint el text de Rusiñol tal com està publicat, però hi es tot, encara que  una mica canviat d’ordre, adaptant-lo així a codis més actuals.”

LA DIRECCIÓ DE LURDES BARBA
Lurdes Barba exposa que “la dramatúrgia  de Arribas que diu que ha capgirat, per a mi es com una mena de desconstrucció que permet que els discursos importants quedin en primer pla, no camuflats L’arrancada de l’obra ho deixa molt clar. Ell l’ha fet arrancar amb el monòleg central,  és un monòleg que comença amb una descripció idíl·lica del país, que es un país per conquistar des de la posició de poder. Aleshores L’hèroe descriu d’una manera meravellosa el paisatge. Ho explica des de noi gran que viu aventura absolutament feliç. Ell ha viscut una guerra de la que ja no es podrà escapar. És un  heroi que anhela fer coses grans i no troba el seu terreny.”

I el mon de Rusiñol va circulant per aquest panorama. “Els personatges farsescos estan  sempre presents i necessiten L’hèroe per celebrar la pèrdua d’aquesta mena de imperialisme espanyol que perdia els últims vestigis de grandesa a Cuba i Filipines amb un any de diferencia. I veurem com d’una derrota es construeix una mena de victòria, perquè hi ha un Hèroe.”  

A partir de la dramatúrgia de l’Albert es van plantejar com ubicaven en aquell univers l’escenografia i el vestuari,  “No volíem un espai naturalista o costumista. Ens dèiem: Per on transitem? Per la mirada de l’hèroe? I situàvem el recorregut de l’obra en una mena de somni de l’hèroe. Com un malson que ell vivia amb la tornada a un mon que no li faria res.” 

“A les converses amb l’Albert ens preocupava el paper de la dona. Normalment, l’obra de Rusiñol està molt supeditada al mascle: és víctima, ploranera… I vam pensar respectar absolutament el que diu Rusiñol però donant-li una altra mirada a la mare i a les altres dues dones seduïdes per ell amb afany de posseir. Ell vol demostrar que és l’heroi que posseeix. Aquestes dones s’enlluernen pel mascle però alhora hi ha una consciència del que fan. Hem volgut que tinguin una fortalesa que els faci veure què estan fent, però que alhora no poden deixar de fer-ho.”


L’ESPAI

A escena, s’ha creat un jardí d’aquest espai tancat, que  pot remetre a l’espai idíl·lic que ens descriu L’Hèroe tornant de Filipines, amb voluntat que es vegi que es un espai artificial. “Com una mena de plató mig muntat per on circula tot l’imaginari de l’Hèroe. Hi hem afegit la mare, perquè son els dos personatges que tenen mirada pròpia.”

“Amb aquest espai hem anat descobrint el codi que hauríem d’establir. Ha estat molt interessant. Ens ha permès anar caminant i anar descobrint alhora. L’Albert ho tenia clar clar: per a nosaltres era un  terreny que havíem de fer nostre cada dia i aconseguir que l’espectador ja entri des del  primer moment en aquest codi que el conduirà i el farà viatjar per un camí entenedor del discurs que Rusiñol fa de l’obra de L’Hèroe.”, explica la directora.

Javier Beltrán,  que interpreta L’Héroe, explica que “Hi ha una frase que em fa molta pena dir però es de les mes importants:  “M’havien avesat a fer mal i ho enyoro.” Fa molta pena el personatge, es una víctima. Era un noi normal i ara és com una joguina trencada, una persona a qui han fet hèroe, una súper estar. I com l’han pujat sense que s’adoni i el que fa es un camí cap als inferns. Ell li diu a la dona que canviarà…  mentre hi hagi pau. “Si hi hagués guerra correria darrere l’olor de la pólvora.” És una persona que s’ha acostumat a fer errors i ja no pot parar.” 

Al torn de preguntes, algú ha gosat preguntar si, realment, obrien el 3 de desembre. Xavier Albertí respon: “Sembla que si, que aconseguirem obrir des de la mes absoluta felicitat. Vull donar les gracies a tothom perquè, malgrat les pors i la incertesa, han pogut venir a assajar. I també és gràcies a ells que podrem estrenar el dia previst.”

Sobre la dificultat d’una direcció en un gran format com la Sala Gran, Lurdes Barba contesta: “És un repte però en aquesta casa tot està molt ben tramat. Estàs absolutament acompanyat per un immens equip tècnic que facilita molt la feina. La màquina es grossa, però tots hem tingut la sensació que rutllava molt bé. I això és  fantàstic, es un regal!”

Els artistes han anat explicant els seus personatges, però no ho volem fer tan llarg perquè són molts i el que si que volem, i us aconsellem mot sincerament, és que aneu a veure’ls i a descobrir tot el que diuen. Són divertits, tràgics… fascinants!

I Xavier Alberti acomiada l’acte així: “Si mirem les pintures de Rusiñol tinc la sensació que ens cal fer una feina important. Si volem analitzar els jardins des de la pictòrica perdrem un viatge a interior d’una anima que encara no hem conegut del tot i que tenim la responsabilitat de conèixer. I aquest Hèroe ens ajudarà a conèixer més aquest gran patrimoni de les lletres catalanes que es diu Santiago Rusiñol.”