Ariadna Gil i Vicky Peña.

L’esperada versió de l’obra de Tennessee Williams Un tranvía llamado deseo del director Mario Gas s’estrena avui al Teatre Tívoli precedida d’una gran expectació, basada en part en l’aura mítica que envolta tant el text com a gran clàssic del teatre nord-americà però també com icona cinematogràfica per la versió d’Elia Kazan de 1951, protagonitzada per Marlon Brando i Vivien Leigh.

Expectació també pel repartiment, ja que Gas ha aconseguit reunir un planter de primera línia: Vicky Peña serà Blanche Dubois, Roberto Álamo—actor de la companyia Animalario i protagonista de l’obra Urtain—serà Stanley Kowalski i la cinematogràfica Ariadna Gil torna al teatre tretze anys després per posar-se en la pell d’Stella.

L’argument és força conegut també: dues germanes criades a una bona família del sud dels Estats Units es retroben en la maduresa després d’haver-ho perdut tot. La desencisada i somniadora germana major es veurà obligada a instal·lar-se en l’atrotinat apartament que la petita comparteix amb el seu home, un emigrant polonès violent i alcohòlic. De la convivència entre tots tres aniran bastint-se els conflictes que abocaran la tragèdia final. Una història clàssica que segons Gas es troba en plena vigència.

Tennessee Williams és un autor que està emergint amb força a Europa i al món, afegeix el director. Després del seu primer èxit va caure en una mena d’ostracisme. Es considerava erròniament que els seus personatges es limitaven al patiment d’una sèrie de patologies mentals associades amb el sexe. Però això afortunadament ja està superat i ara es valoren les seves peces i personatges en la seva justa grandària.

La pregunta de la convivència amb el mite cinematogràfic es fa necessària, però Gas no ho veu com una llosa sinó més bé com una motivació per tornar al text i al seu estudi, per retrobar coses noves, fer una lectura pròpia de la qual es desprenen coses que al cinema no hi són.

En la mateixa línia, Vicky Peña es vol distanciar de qualsevol referent que no sigui el text: He mirat de posar-me en les coordenades del text i de l’autor i defensar la seva veritat. No he tractat de contemporitzar el personatge perquè ja ho és, és universal.

El Tranvía suposa la tercera incursió de Mario Gas en l’obra de Williams després d’El zoo de cristal i La gata sobre el tejado de zinc caliente i ve precedida per l’èxit de la seva estrena a Santander el novembre de 2010 i la de la posterior temporada al Teatro Español de Madrid. La seva parada al Festival Grec només es prolongarà fins al 31 de juliol.